Moscou, de la capital del neoimperi soviètic a la capital de la Covid-19

Ja fa temps que Moscou va deixar de ser una ciutat caòtica, imperfecta, bruta i en transició política, que traspuava llibertat malgrat les estretors econòmiques i que mirava al futur amb una certa esperança, pensant que qualsevol temps passat sempre va ser pitjor. Amb un Vladímir Putin entossudit a reviure glòries soviètiques, la capital, o millor dit, el seu centre històric, s’ha convertit en l’aparador nacional on el Kremlin projecta de manera permanent la seva ambició d’imperi recuperat i renascut. Primavera rere primavera, probablement a uns preus inflats fins a la sacietat i amb abundants beneficis per a les empreses contractistes, les voreres i les calçades s’han renovat i asfaltat, les façanes s’han pintat i enllustrat, les abandonades esglésies ortodoxes han recuperat l’esplendor prebolxevic i s’han obert espectaculars parcs de disseny. Tot traspua una pulcritud artificial, obsessiva i exògena, i amb un punt d’irrealitat. No importa que la falta de serveis i equipaments ja sigui un mal crònic a molts barris situats més enllà del segon i el tercer anell de circumval·lació. Que torres d’alta tensió, emetent un perenne i inquietant brunzit, travessin barris densament poblats; que s’aixequin elevades urbanitzacions perifèriques en terrenys que amb prou feines han sigut asfaltats; que els camins d’accés a la capital estiguin sembrats d’impossibles i perillosos encreuaments de carreteres, escenaris d’una infinitat d’accidents de trànsit; que arribar al centre en hora punta s’hagi convertit per a milions de moscovites en un malson diari d’un parell d’hores de durada, incloent-hi una aclaparadora espera de 40 minuts en una andana del metro, atapeïts per una amorfa multitud que, resignada, espera entre empentes arribar a l’anhelada escala mecànica amb què poder sortir a l’exterior. El Moscou de Putin és una ciutat per presumir, per exhibir, per mostrar, per disfrutar si es disposa d’un cert nivell d’ingressos. «Moscou és una ciutat per a milionaris», sentenciava no fa gaire Pasha, un perruquer d’origen àzeri. «Aquí tothom té pressa, va corrents i mai arriba a temps als llocs», destacava un fotògraf de Vladivostok que porta molts anys vivint aquí. Desordre ieltsinià, neoimperialisme putinià Aquest maig del 2020 sembla que ha arribat el moment d’obrir una nova pàgina en la història recent de la capital russa. El desordre ieltsinià dels 90, transformat en neoimperialisme putinià amb l’últim canvi de segle, està creant una nova metròpolis: Moscou és ara la ciutat-Wuhan, l’epicentre mundial de les infeccions per coronavirus, amb més de 5.000 comptabilitzacions diàries de nous contagis. La capital mundial de la pandèmia on ja ningú s’alarma quan una ambulància arriba durant la nit a un edifici de vivendes del veïnat i s’emporta un pacient intubat amb oxigen; on vehicles policials recorren les avingudes desertes prevenint a través de la megafonia dels riscos de sortir de casa, una advertència precedida per una consigna de marcat regust txernobilià: ‘vnimanie, vnimanie!’ (¡atenció, atenció!); on sacerdots, diaques, monges i beats, fent-se el desentès a les recomanacions governamentals, celebren d’amagatotis serveis religiosos amb feligresos de confiança que creuen que la malaltia és només un càstig de Déu pels pecats comesos. Tot i que han desaparegut els buquets de flors i els missatges de solidaritat dipositats per ciutadans anònims al pont Bolxoi Moskvoretski, on l’opositor Borís Nemtsov va ser cosit a trets ja fa més de cinc anys, la pandèmia no ha apagat les ànsies de justícia dels promotors de la iniciativa. Mikhaïl Kirtsev, un dels antics guardians del memorial, s’hi ha acostat amb la seva bicicleta aquest brillant i assolellat diumenge per col·locar una encomanda i escriure amb aigua sobre la superfície el nombre de dies transcorreguts des del magnicidi –1.888–, abans que uns agents l’interrompi i li ordeni que toqui el dos. L’improvisat memorial ciutadà a Nemtsov «és el primer lloc veritablement europeu de Rússia; a la resta del país, encara estem a la Unió Soviètica», confessa el Mikhaïl. Uns metres més amunt, després de travessar una plaça Roja deserta on tan sols s’identifiquen alguns agents de l’ordre avorrits al costat del mausoleu de Lenin, esgarrifa veure la tomba del Soldat Desconegut en calma, silenciosa, sense públic. Aquí, un dia normal, s’amunteguen centenars de turistes locals i de fora, amb la càmera a punt, esperant fer unes instantànies del canvi de guàrdia, que té lloc puntualment amb cada canvi d’hora, entre les vuit del matí i les vuit del vespre. Avui, en canvi, l’espetec de les botes dels soldats és audible des de la distància i fins i tot fa eco gràcies a les muralles exteriors del Kremlin. Una parella de policies s’acosten a un solitari reporter que intenta immortalitzar amb el seu iPhone l’espectacle insòlit davant els seus ulls i li ordenen que s’identifiqui. «Soc periodista», respon, mostrant la seva acreditació. I és que amb la pandèmia Moscou també ha desempolsegat hàbits de temps passats, incloent-hi la desconfiança i la sospita sistemàtica.

Moscou, de la capital del neoimperi soviètic a la capital de la Covid-19

La ciutat, convertida en els últims anys en la façana de la Rússia de Putin, viu una nova mutació urbana, amb més casos de coronavurus que Wuhan

El més llegit