Istanbul davant del mirall del Bòsfor

És estrany: caminar per carrers sempre plens de milers de persones, un torrent humà de carn i suor, sense ningú al costat; sense esquivar ningú. On abans hi havia centenars de milers, milions –fent una cua infinita per entrar a Santa Sofia, regatejant matusserament al Gran Basar, comprant gelats a la plaça de Sultanahmet o passejant per l’avinguda Istiklal– ara ja no hi ha ningú. Potser algunes desenes de curiosos i grups de policies terriblement avorrits. Al març, tot es va tornar molt més íntim: Istanbul, en la solitud de l’inici de la pandèmia del coronavirus, es desplegava tímida i grandiosa davant de qui la volgués veure; les seves capes d’història, construïdes una sobre l’altra, completament al descobert. Sense gent tapant les vistes i regirant les aigües, el Bòsfor va viure un inici de primavera tranquil i serè. I encara continua així: el trànsit per l’estret ha baixat tant –sobretot de petrolers russos, amb una càrrega que ja no compra ningú– que els dofins, que abans no s’atrevien a endinsar-se gaire a les seves aigües, per por que algun transatlàntic els arrossegués, ara es mostren i juguen fins ben endins del Corn d’Or. I els carrers van canviar d’amos. Quan els humans les van abandonar, els animals del carrer –gossos i gats, sobretot– les van conquistar al minut. Els gossos, en grups, van aprofitar per ajeure’s i dormir on volien, perquè ja no hi havia ningú que els molestés ni els volgués fer fora. Els gats, a falta de gent que els vengués carícies a canvi de roncs, la van prendre amb gavines i coloms: havia començat la temporada de caça. La bombolla de Tarlabasi (Al centre de la ciutat, no obstant, un barri va viure com si res d’això estigués passant. Es tracta de Tarlabasi, una barriada abans poblada per grecs, armenis i jueus i ara habitada majoritàriament per kurds que van arribar a Istanbul durant les dues últimes dècades del segle XX fugint de la guerra del sud-est. La vida a Tarlabasi durant els pitjors mesos de pandèmia va ser gairebé normal, i té un cert sentit: els habitants d’aquest barri, immigrants pobres, no es van poder permetre quedar-se a casa sense treballar i, a més, entre els veïns del lloc, el respecte pel que dicta el Govern és una cosa secundària, una ximpleria. Aquí, les normes són per trencar-les). Així, la major part d’Istanbul s’ha sumit en una tarda de diumenge perpètua, amb la diferència que a Istanbul no hi havia per definició dies de descans, perquè els diners, a l’urbs més gran d’Europa, no entenen de dies feiners o festius. Només sap d’una cosa –bé, dues: la febre i el consum, sobretot si van unides. I salvar els diners és, precisament, el que ha marcat la lluita contra la Covid-19 a Turquia. Al març, les mesquites van prohibir les pregàries col·lectives, una cosa que no havia passat mai de la vida: ni en els brots constants de pesta negra que van assetjar la capital de l’Imperi otomà fins al segle XIX. No obstant, l’altra religió, la capitalista –tot i que a mitges– mai ha deixat de funcionar per por del col·lapse. El que és sagrat ha canviat: a Déu li ha sortit competència. «Mira, deixa de menjar-me el cap, Hasan. Fa dos mesos que m’adormo a les sis de la matinada i avui ni he dormit. Deixa’m una estona tranquil, vinga», li diu al seu treballador el propietari d’una botiga del barri turístic d’Eminönü. El fet de no dormir pot tenir dos motius: el ramadà, que obliga a menjar i viure de nit, o els nervis sobre què passarà quan quedi ja clar del tot que no vindran turistes a Istanbul durant anys. Però Hasan riu, el seu cap riu i tots, en aquesta primera setmana de reobertura de les botigues, estan contents: per fi sembla que recuperen certa normalitat. El repte, no obstant, serà majúscul, perquè els cartells de les botigues a Eminönü no estan en turc sinó en rus, àrab i anglès. Els milers de botiguers que viuen en aquest barri, que criden en aquest barri, que aclaparen en aquest barri, que exhorten en aquest barri, que molesten en aquest barri –sempre fastigosament ple; ara tristament buit–, s’han quedat, de cop i sense avisar, sense el 90% dels seus clients: els estrangers. Istanbul desperta Istanbul despertaAl maig, Istanbul comença a aixecar-se del son, i els carrers, una altra vegada, es tornen a omplir. Però tot serà molt diferent que abans: ara, sense turistes per tot arreu–i sense calbs que viatgin a Turquia per deixar de ser-ho–, seran turcs els que ocupin les places, restaurants, centres comercials, esglésies i mesquites de l’antiga capital d’imperis. Sense la massa constant de turistes, a partir d’ara, es podrà respirar tranquil·lament pels carrers de la ciutat, amb una glopada d’aire enorme directa als pulmons –i amb moltíssima menys contaminació que abans, un dels problemes més grans d’Istanbul. Però molts, durant els pròxims mesos i anys, hauran de contenir la respiració: sense clientela, milers de negocis acabaran per tancar. I, a més, si es respira molt profundament, es corre el risc d’agafar el maleït virus.

Istanbul davant del mirall del Bòsfor

Les aigües de l'Estret, un dels més famosos del món, discorren, gairebé sense trànsit marítim, plàcides i tranquil·les com mai

La ciutat turca, la més gran d'Europa, ha perdut per la pandèmia el turisme massiu i descontrolat, una de les seves senyes d'identitat

El més llegit