La letargia de Nova York

«Abraça l’absurditat». «No tinguis por de ningú». Rosa sobre vermell, blanc sobre negre, les frases que l’artista Laurie Anderson i l’escriptora A. M. Homes van elegir per participar en una instal·lació d’art públic ja feia dos anys que desafiaven els transeünts a Times Square. Impreses en cartells de vinil en papereres, suports per a testos i pancartes, provaven de subvertir un espai emblemàtic per la seva ineludible publicitat amb el llenguatge de la resistència. Avui, a la Nova York que el coronavirus té induïda en una intensa letargia, encara clamen més alt. Negre és el color que ha triat Sephora per pintar l’enorme tauló amb el qual ha tancat el seu aparador, por preocupada per l’estètica. Blanques són les lletres del títol de l’última de Bond a la vidriera de Swatch que va llançar un model de rellotge per coincidir amb l’estrena de la pel·lícula, posposada per la pandèmia: ‘No time to die’, no és moment per morir, dolorosa punxada d’absurd quan són ja més de 20.000 els morts a la metròpoli. Tot un arc de Sant Martí pixelat s’alça cap al cel amb les pantalles que cobreixen cada mil·límetre i continuen emetent la seva llum encegadora, combinant la projecció de les seves odes digitals al consumisme amb les d’agraïment als treballadors essencials, les expressions d’amor a Nova York, les sol·licituds de donacions als més necessitats, els missatges apressant a quedar-se a casa o a mantenir el distanciament social. Però pocs els llegeixen aquests dies. En el que és habitualment un eixam bulliciós de turistes, ara es compten pràcticament amb els dits de les mans les ànimes que, càmera en mà, mascareta al rostre, es retraten en l’excés d’aquest encreuament. Els homeless no queden gravats en aquests selfies dels quals en el futur diran: jo vaig ser allà. Un coma induït Però hi són, com en cada lloc de Nova York. Sota dels ponts de les autopistes que voregen Manhattan, a les portes de l’hospital de veterans, a Wall Street, en voreres, en bancs de parcs, deambulant, esperant a entrar en un refugi, o al metro, fins que d’una a cinc de la matinada han de sortir. Perquè la que ha sigut una de les artèries que ha fet córrer la sang de la ciutat sense parar ara entra de matinada també en un coma induït, el moment per desinfectar i netejar a fons per donar una mica de seguretat als treballadors essencials. Quan es revifa cada matí continua feble, a un 90% del seu passat recent de sis milions de viatges diaris. I no hi ha prognosi de tornada a la normalitat. És difícil trobar novaiorquesos que pensin a utilitzar-lo freqüentment en el futur immediat. El virus i la por, sense alterar físicament l’espai, han fet per a molts les distàncies més difícils de cobrir i Nova York més petita. La vida es confina en apartaments que, en la majoria dels casos, tenen un minimalisme de metres quadrats gens conforme amb el maximalisme dels preus de lloguer, rendes que davant de la sagnia de treballs (més de 830.000 de perduts en els dos últims mesos) són cada vegada una llosa més gran a la Gran Poma macada. Però ara se sent també la vigència del barri, la compra local (per gust o perquè es llança la tovallola en buscar una finestra oberta en les opcions d’entrega a domicili de grans cadenes), el passeig pel pròxim. El comerç de comestibles fins i tot ha començat a tornar Chinatown, que fa només unes setmanes estava tancat i barrat. A la ciutat transformada es recorre a la bici, en un moment daurat llargament anhelat, potser efímer però celebrat. Tot i que el trànsit comença els últims dies a intensificar-se una mica, encara els carrers i avingudes són rius d’asfalt que es naveguen sense l’amenaça dels cotxes a dues rodes, avançat el que pedala només per les bicis elèctriques dels repartidors. I a Manhattan es pot solcar en un buit espectral la Cinquena Avinguda o el carrer 42 amb la despreocupació de poder mirar a les altures redescobrint els seus impressionants i antinaturals canons de ciment, acer i vidre. O baixar fins al que va ser la zona zero, on a les dues fonts del memorial de les Torres Bessones tancat ha deixat de córrer l’aigua. S’ha assecat també gairebé tot el trànsit humà a l’Oculus de Santiago Calatrava, i sense botigues obertes per atendre clients i la seva funció de nucli de transport debilitada, és la fantasmagoria d’una catedral blanca buida. Els parcs En els dies freds i de pluja, abundants en una primavera en què el bon temps es fa pregar, la pandèmia contagia el gris. Però el seu molt real fantasma sembla dissipar-se quan surt el sol i els novaiorquesos reconquereixen els carrers i sobretot els parcs. Després d’algunes setmanes d’insultant desatenció per part de molts de les normes de distanciament, la consciència sembla haver-se instal·lat en la majoria, ajudada també per més vigilància policial en llocs com els molls del West Side. I Central Park, el pulmó verd que Frederick Law Olmsted va idear per a Manhattan perquè va identificar erròniament en l’aire la transmissió d’algunes malalties de l’època però encertadament va estar convençut de la bona influència que tindria al cos humà i al cos polític de la ciutat, avui les seves paraules prenen vida. Les masses, deia, arribarien amb «evident alegria davant de la perspectiva d’unir-se, totes les classes representades, amb un propòsit comú». Avui ho han de fer a dos metres, però ho fan. Perquè els novaiorquesos, sense saber quan i com començaran a sortir d’aquesta letargia tot i que l’alcalde suggereixi que podria ser al juny, en aquest moment tan contrari a la raó de ser i viure de Nova York i quan múltiples pors asfixien, necessiten respirar.

La letargia de Nova York

La ciutat que mai dorm mostra un buit inèdit als seus enclavaments més emblemàtics

El més llegit