Un París efímer

El que per a uns és depriment, d’altres ho viuen com un rar privilegi. Mentre l’enrenou torna a poc a poc als barris populars, sorprenen els Camps Elisis deserts, el cim de l’Arc del Triomf sense gent, la solitud de la piràmide del Louvre i la Torre Eiffel inaccessible. On fa tot just dos mesos el ritme el marcaven els turistes, ara mana el silenci. Tot és més lent. El pas de la gent, la velocitat dels cotxes i fins i tot la remor del Sena. L’epidèmia del coronavirus deixa estranyes fotos de París. «És un somni sentir els ocells aquí. És una cosa única que poca gent podrà viure», confessa la Geneviève, una diplomàtica de 60 anys que fa esport als jardins assolellats de Trocadero mentre a la plaça, buida fins i tot de l’olor dolcenca de les creps, una càmera de Télésud grava les sessions de hip-hop ioga de l’Alice. «Tens una gran sensació de llibertat», confessa aquesta monitora de 32 anys. Presa de consciència A la Iana, una dentista sueca de 53 anys que en porta 35 a París, la preocupen les presses del Govern per tornar a la feina al més aviat possible i vol que, quan es reprengui gradualment l’activitat, s’imposi el civisme i es compleixin unes regles bàsiques. «Espero que hi hagi un canvi i es prengui consciència que cal conviure amb el virus. Hauríem de replantejar-nos moltes coses», reflexiona mentre subjecta la corretja del seu gos labrador respectant escrupolosament la distància social. També a distància i amb mascareta parla l’Adlem, de 38 anys, parapetat en un dels pocs establiments oberts als voltants de l’Arc del Triomf. Un local petit que ven una cosa tan poc francesa com bagels i salsitxes. Ara només per encàrrec o per emportar. A sobre d’un barril que tapa l’entrada hi ha la carta i un pot de gel desinfectant. «Primer van ser els Armilles Grogues, que ens van trencar els vidres dues vegades, després les protestes per a la reforma de les pensions i ara això. Aguantem perquè tenim una clientela fixa, però no hi ha turistes i ja veurem què passa amb la terrassa. Prefereixo no dir-te el que hem perdut», comenta resignat. El futur dels bistrots El tancament sobtat dels bars i restaurants el 14 de març passat per doblegar la corba del virus és un cop dur per a la primera destinació turística mundial. El 2018, França va rebre 87 milions de visitants i París va batre un rècord amb 35 milions de turistes, segons l’Observatori de l’Oficina de Turisme de la capital. El sector, que aporta un 7% al PIB del país, s’haurà d’esperar a finals de maig per saber si podrà reobrir, tot i que la ruïna és tal que un 30% dels hotels i restaurants es podrien quedar pel camí. Una altra de les imatges que impressiona aquests dies és la de les cadires apilades a l’interior dels bistrots, que arrossegaven la seva pròpia crisi abans de la Covid-19 i ara s’enfronten a consignes sanitàries incompatibles amb el seu model de negoci. A París han desaparegut la meitat en els últims 20 anys. «La seva senya d’identitat és tenir molts clients, com els bars de tapes a Espanya. Això és difícil amb les normes de l’OMS, i més tenint en compte el preu del metre quadrat», indica el regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de París, Jean-Louis Missika. Als Camps Elisis l’absència de terrasses eixampla visualment les voreres, on només hi ha el que ara anomenem treballadors essencials: netejavidres, escombriaires, botiguers o quiosquers de premsa com el Frank, un negre afable de 63 anys orgullós de donar un servei als seus clients durant el confinament. «La gent ve a xerrar. M’he convertit en una referència perquè soc l’únic obert a tot els Camps Elisis», explica. El que no ha venut el Frank són els ’souvenirs’ de París destinats als turistes que abans brollaven a doll del metro Franklin Roosevelt, ara solitari i ple d’advertències, com tota la xarxa del transport. «Per la salut de tothom, respectem la nostra distància», es llegeix en un cartell circular enganxat al terra de l’andana. Adhesius també als seients per espaiar els usuaris (pocs) i avisos per la megafonia a l’interior del comboi, tot i que alguns no canvien: «Compte amb els carteristes». Sembla un submon ple de perills. Un canvi temporal «És estrany i surrealista. Alguna cosa ha canviat, però sabem que és temporal perquè París tornarà a tenir turistes i els parisencs ens haurem de tornar a adaptar a la ciutat», reflexiona la Geneviève amb la Torre Eiffel al fons, deshabitada en un París efímer. Per a l’antropòloga Saskia Cousin, la Covid-19 tindrà un gran impacte aquest estiu en el turisme internacional, però això no vol dir que s’hagi d’aturar tot. «La majoria viu del turisme regional, nacional o europeu i coneixem la capacitat de resiliència del sector, com ho vam veure amb la recuperació de París després dels atemptats del 2015,» va declarar al canal de televisió ARTE. És el que també pensa la presidenta de l’Oficina de Turisme de la ciutat, Corinne Menegaux, convençuda de la resistència de la capital francesa.

Un París efímer

Sorprèn el silenci en zones de la capital acostumades a viure al ritme que marquen els turistes

La ciutat encaixa la pandèmia amb la resiliència que va mostrar en els atemptats del 2015, la crisi dels Armilles Grogues o les protestes contra la reforma laboral

El més llegit