Un Londres irreconeixible pot haver canviat per sempre

Si no fos pels cuidadors que netegen les gàbies i els donen menjar cada dia, els animals del zoo de Londres pensarien que l’espècie humana ha desaparegut de la Terra. Mai hi ha hagut cap altra primavera tan assolellada i càlida com aquesta, però al nord del parc de Regent no hi ha rastre de les cues de pares amb nens impacients per veure les feres. Les vacances de Setmana Santa i els dos llargs festius de maig haurien sigut part de la temporada alta. Avui el zoo demana donatius al públic i el Govern despatxa un pressupost exprés per mantenir els 20.000 llogaters que saben el que és viure confinat. «Estem en una posició impensable», es lamenta el seu director, Dominic Jermey, un antic ambaixador a l’Afganistan. Pel zoo han passat moltes generacions de londinencs. Té un valor sentimental hereditari. Abans del virus només havia tancat en una ocasió, durant el ‘Blitz’. Ara es calcula que el coronavirus ja ha matat més britànics que els bombardejos alemanys de la segona guerra mundial. Llavors el tancament només va durar dues setmanes. Les autoritats van decidir que havia de reobrir per aixecar la moral dels assetjats. Desigualtats La moral dels londinencs va aquests dies per barris. El virus no és exactament «igualitari». Entre Brent i Kingston, per exemple, hi ha tot just una quinzena de quilòmetres, però són dos mons a part. El primer és un dels suburbis més pobres del país, amb un veïnat popular en què abunden les minories de color. Un terç viu en la pobresa. El coronavirus s’hi ha acarnissat. Brent té el major nombre de morts de Londres a causa de l’epidèmia. Fa uns dies els morts ja eren 304. A Kingston, amb un nivell de vida més alt, menys amuntegament i un nombre més gran de parcs i zones verdes, les vides perdudes eren 57, en el mateix període. L’epidemiòleg Michel Marmont ha vingut advertint que «el confinament augmentarà, sense cap dubte, les desigualtats econòmiques i socials». Això ja passa en una ciutat on els escenaris han canviat. Des del 23 de març, la vida s’ha replegat a les zones residencials. És allà on la gent teletreballa amb els nens a casa, on baixa al supermercat o surt a passejar i córrer per les voreres on hi ha escrit amb grans lletres blanques ‘keep 2 m apart’ (mantingueu la distància de 2 metres). Ningú sap com es podran mantenir els dos metres de separació quan s’afluixin les restriccions. Redissenyar Londres no serà fàcil. De sobte, el centre queda molt lluny i no té sentit anar a un Soho sense plomes, ni còctels o a un West End sense teatre, ni música. A Chinatown encara es veuen cartells celebrant l’any nou. Era el 25 de gener. L’any de la rata. Aleshores la ciutat de Wuhan ja estava aïllada. Durant un temps els ànecs rostits i les costelles de porc van continuar penjats als aparadors dels restaurants, però els clients havien desaparegut. Al gran carrer de vianants, cobert amb fanalets vermells, només sobreviu el ‘Supermercat Loon, Productes de l’Orient Llunyà’. Un cartell a la porta avisa que prendran la temperatura a qui vulgui entrar. No hi ha ningú a la vista. Processos per Zoom Tampoc hi ha una ànima als edificis de la City, amb despatxos de lloguer a preu d’or que comencen a ser una càrrega insostenible. Allà només queden, des de fa setmanes, guàrdies de seguretat i porters avorrits als vestíbuls, mirant la televisió. No hi ha rastre de l’eixam d’advocats amb perruca, administratius de gris, financers encorbatats i dependents de cafès ara tancats. «Les grans oficines poden ser una cosa del passat», ha declarat el cap de Barclays, Jes Staley. L’únic comerç obert a la històrica Fleet Street és la farmàcia de Boots i la botiga de diaris davant el Royal Court of Justice, el gran tribunal sense jutges i lletrats. Hi ha processos que ara es fan per teleconferències de Zoom. Moltes coses poden haver canviat per sempre. Al metro els altaveus emeten ordres en to castrense. «No viatgeu», «quedeu-vos a casa», «salveu vides». De quatre milions de passatgers al dia se n’ha passat a 200.000. La major part de la jornada, els vagons van buits. Hi ha estacions tancades, com Temple, o la sempre tan freqüentada d’un Covent Garden fantasmal. Ni tan sols hi ha passatgers a la de Westminster, per on es mouen diàriament diputats, funcionaris, turistes i el personal de l’hospital de St. Thomas. Qui pot, evita el metro i l’autobús. El transport públic fa por. En alguna botiga de bicicletes la venda ‘online’ ha augmentat un 80%. Circular amb bici ha deixat de ser tendència per convertir-se en una necessitat. L’alcalde, Sadiq Khan, que fa anys que lluita per un aire més pur, vol eixamplar les voreres i convertir carrils temporals en permanents. És la gran oportunitat de treure una cosa bona d’aquesta tragèdia. Londres és la ciutat més castigada per l’epidèmia, al país amb més morts d’Europa. Ressorgirà, tot i que necessàriament serà diferent. De moment, el present és el de les ambulàncies que la creuen silencioses sense voler-se fer notar.

Un Londres irreconeixible pot haver canviat per sempre

El silenci regna al Soho, a la City i a la resta d'una ciutat buida

El virus ha fet encara més profundes les diferències socials entre els barris

El més llegit