«Això no és l’Iraq ni Líbia, això és una altra cosa. Moren cada dia més de trenta persones, així que... Benvinguts a Turquia, però preneu-vos el vostre temps, dos o tres dies, per decidir si voleu entrar a Síria. Us poden matar». Aquesta va ser la presentació de Nadir, un antic professor de bàsquet reconvertit a traficant, que va ser el nostre contacte amb la xarxa que ens va introduir il·legalment al país. Era l’any, el 2011, en els inicis de la guerra a Síria, que avui compleix nou anys.
Ens va ensenyar vídeos de ferits i morts, i de les milícies alauites, els shabbihad, amb algunes dels seves víctimes assassinades al seu costat. Eren uns tipus amb pinta de pinxos injectats amb anabolitzants que estimen els cotxes de luxe i les armes. «Els soldats sirians que es neguen a disparar contra els civils a les manifestacions són executats per ells. No tenen pietat de ningú», va explicar Nadir.
Arribem a Abdita entrada la nit, on s’havia organitzat una manifestació amb l’Exèrcit situat a tot just un quilòmetre de distància. La concentració es duia a terme a la plaça principal. Era la primera a la qual teníem accés, després de veure’n algunes per internet. La manifestació va congregar unes 600 persones que clamaven contra Bachar al-Assad. N’hi havia una primera, de només nens, amb tot de consignes en àrab, excepte una que deia simplement Freedom. «Sisplau, intenta captar imatges només de nens o d’adults que ho acceptin», em van dir repetides vegades. Eren conscients que amb aquestes imatges podien ser identificats i ser objecte de represàlies tant ells com la seva família.
Bales sobre els manifestants
Pugem a la teulada d’un edifici. «Ajupiu-vos perquè us poden disparar els franctiradors», ens va aconsellar Abu Mohamed, de l’MC (Media Center), activistes que, com a Líbia, documentaven la revolució. En aquest cas era una retransmissió en directe per a la televisió Al Jazeera. De sobte, diverses ràfegues amb bales traçadores van passar per sobre els caps dels manifestants. Lluny de crear una estampida, es van limitar a dissoldre la marxa de manera pausada.
D’això fa ara nou anys. Des d’aleshores, Síria ha deixat més de mig milió de morts i més de milions de refugiats, i el país continua immers en un caos inhumà per a la població civil. Aquests últims anys, aquest país ha passat de celebrar manifestacions pacífiques, en les quals participaven junts sunnites, xiïtes, armenis, kurds i cristians, a una guerra civil que posteriorment s’ha convertit en sectària. Un grup de civils i militars van prendre les armes perquè els estaven massacrant a l’arribada de grups extremistes com Ahrar al-Sham, Jabhat al Nusra i el tristament famós Estat Islàmic, que va sembrar un regnat de terror, ja no només en aquest país, sinó també a l’Iraq i a Líbia.
Situació esquinçadora
En aquest novè aniversari poc es parla ja de la situació esquinçadora a què s’enfronten els civils que encara es troben a Idlib, últim feu (al costat d’un petit enclavament a la frontera jordano-iraquiana) de l’anomenada revolució que no només agrupa forces de l’FSA sinó també grups extremistes. S’estima en més d’un milió els refugiats que fugen dels atacs aeris i de l’artilleria de les forces governamentals i de la seva aliada, Rússia, que diàriament ataquen la zona des que va començar l’ofensiva de Damasc l’abril del 2019.
El resultat és un èxode de civils i poblacions destruïdes o fantasmagòriques. Mentrestant, a la veïna ciutat de Qamislo, al Kurdistan sirià, la vida continua aliena al caos que hi ha a tot el país, després dels últims esdeveniments amb l’entrada de Turquia i el seu corredor de seguretat de 30 quilòmetres, que ha generat un altre conflicte.
Gran tauler d’escacs
És en aquesta ciutat on Farhan deixa un moment el seu kebab i aixeca el cap indicant-me alguna cosa darrere meu. Em giro i veig una gran bandera russa en un comboi militar que travessa un dels carrers de Qamishli en direcció a l’aeroport. Feia poques hores, a la carretera d’Al-Hasakah, ens havíem creuat amb un sol vehicle militar amb una gran bandera nord-americana. Això bàsicament resumeix el que és avui Síria, un gran tauler d’escacs on dues superpotències mouen les seves reines i Turquia els seus cavalls.
«¿Què opineu dels americans?», pregunto a Farhan. «La gent ja no hi confia després de l’última vegada, només volen el petroli», afirma, i recorda la sortida dels nord-americans de Rojava fa uns quants mesos, on la gent els llançava pedres, i pocs dies després tornaven a entrar. Els kurds se senten traïts. En realitat tot sembla un teatre orquestrat en què cada actor té el seu paper, uns se’n van perquè altres puguin entrar i crear una franja de «seguretat», mentre que casualment aquests últims van entregar el cap de l’home mes buscat: exlíder de l’Estat Islàmic, al-Baghdadi.
Ala dura d’Estat Islàmic
Mohamed, un dels soldats de l’ala dura d’Estat Islàmic que va romandre fins a l’agonia en la batalla de Baghouz, aliè a tot això, perquè roman incomunicat amb l’exterior, com els altres 6.000 presoners d’Estat Islàmic a la presó d’Al-Hasakah, em diu: «He sentit que aviat tindrem un judici. Fa més d’un any que som aquí». En realitat els judicis contra els membres dl’Estat Islàmic ja estaven programats per a aquestes dates, però el coronavirus ha fet impossible dur-los a terme.
De fet, un cop entres a Síria, et rep una figura embolicada amb un vestit blanc amb una màscara que et mesura la temperatura. És una imatge surrealista per a un país en guerra, per la qual cosa pregunto a Omar si creu que hi ha casos de coronavirus a Rojava. «Molts iranians entren directament de Damasc. I alguns són en aquesta base. Pot ser que en tinguem i no ho sapiguem, però ara al món només li importa el coronavirus. Síria no existeix».