Amb l’últim tràmit legal formalitzat, l’adopció de l’acord de retirada del Regne Unit de la UE al Consell (integrat pels estats membres), es tanca un procés de divorci complicat, que ha necessitat més de dos llargs anys de negociacions. Empreses i ciutadans tindran els seus drets garantits, almenys fins al 31 de desembre del 2020 que expirarà el període transitori del ‘brexit –si no hi ha pròrrogues afegides–, però des d’aquest 31 de gener a mitjanit el Regne Unit es convertirà oficialment en un país tercer i donarà el cop de porta a una relació tempestuosa que ha aconseguit durar 47 anys i un mes.
¿Com és possible que més de 40 anys després de votar per aclaparadora majoria la seva incorporació a la família europea decideixin sortir? «Per a alguns és la por de perdre sobirania, per a altres la immigració i n’hi ha d’altres que ens culpen a nosaltres perquè no vam donar prou a David Cameron [el primer ministre britànic que va convocar el referèndum] quan va venir a Brussel·les demanant noves excepcions per a la Gran Bretanya», assenyalava aquest dimecres passat l’eurodiputat liberal belga, Guy Verhoftstat.
El ‘brexit’, segons la seva opinió, es va començar escriure molt abans que es conegués el resultat del referèndum del 23 de juny del 2016, que va sacsejar políticament els 27. Verhofstat afirma que va arrencar el dia en què Londres va començar a esgarrapar excepcions i xecs per dissenyar-se un vestit a mida, posant fre a qualsevol projecte destinat a impulsar la integració política. «Totes aquestes excepcions, tots els vetos van fer que la Unió Europea no fos capaç d’actuar eficaçment: sempre poc i tard», lamenta el belga.
Primer cop de porta a la UE
Aquesta ha sigut la tònica dominant en la relació d’amor-odi que han mantingut la UE i el Regne Unit durant aquest període. Els sis països fundadors –França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg– van convidar mitjans de la dècada dels 50 el Govern britànic a entrar en les negociacions que servirien posteriorment per crear la Comunitat Econòmica Europea. Convençuts que com a potència mundial que eren tindrien més oportunitats comercials a fora, el conservador Harold MacMillan, el primer ministre llavors, va rebutjar l’oferta.
Això no va impedir que la resta de països aliats impulsessin el projecte d’integració econòmica el 1957. Quatre anys després, MacMillan feia marxa enrere i trucava a la porta europea. Desconfiat amb el renovat interès britànic i temorós que volguessin enfonsar el projecte, el president francès, Charles de Gaulle, en va vetar el seu ingrés. Primer el 1963 i de nou el 1967. Mentre va estar al poder el bloqueig es va mantenir però una vegada retirat, la pau va tornar a l’eix París-Londres i el Regne Unit va aconseguir incorporar-se a la UE l’1 de gener del 1973, alhora que Irlanda i Dinamarca.
Referèndum de permanència
Les primeres tibantors no es van fer esperar. Un any després, el primer ministre laborista Harold Wilson prometia renegociar les condicions d’adhesió i un referèndum sobre la permanència. La consulta es va produir el 5 de juny del 1975 i la permanència va sortir victoriosa amb un còmode avantatge: 67,2% de vots a favor i 32,8% en contra. Els xocs entre Brussel·les i Londres, no obstant, tornarien a revifar-se amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher, el 1979.
La ‘dama de ferro’ va convertir el pressupost europeu i la contribució britànica en la seva prioritat més absoluta a l’entendre que Londres aportava massa a les arques comunitàries i obtenia poc a canvi. La frase «¡Vull que em tornin els meus diners!» es va convertir en el seu eslògan més conegut. Cinc anys després, engegava el que ha passat a la història com el ‘xec britànic’, una mena de compensació financera que ha continuat vigent fins avui.
La sortida d’escena de Thatcher no va disminuir l’euroescepticisme britànic, que va continuar arrencant excepcions. Les més evidents, el manteniment de la lliura i el dret de no formar part de l’euro i l’exclusió de l’espai de lliure circulació de Schengen. El cop de gràcia, no obstant, el va acabar de donar Cameron. Com els seus predecessors, va arribar a Brussel·les a la recerca de noves excepcions i va prometre un referèndum en el qual, aquesta vegada sí, tot i que per un estret marge, es va acabar de consumar el desamor. «Trobarem a faltar la seva energia», ha admès amb pena aquest dijous la vicepresidenta de la Comissió, Margrethe Vestager.