Era l’any 1959 i els ciutadans, exultants, van sortir al carrer perquè es tractava d’una festa.A la ciutat es construiria una acereria amb capacitat per produir 11,5 tones per any. L’alcalde va contractar fins i tot una banda musical i el capellà va penjar a l’església una pintura de Jesucrist amb les xemeneies de fons. Tots aplaudien.

Quan un ciutadà europeu compra una nevera o un microones, o un constructor adquireix planxes per a un nou edifici i un electricista un transformador, hi ha moltes probabilitats que les parts de ferro fos dels aparells hagin sortit de Tàrent, al sud d’Itàlia, ciutat fundada per la grega Esparta.

La planta de producció es va dir Italsider, després IRI, més tard Ilva i al final va passar en mans d’interventors de l’Estat. Els habitants la coneixen com «la fàbrica»; altres, com el «monstre». És l’acereria més gran d’Europa, amb 10.700 empleats a tot Itàlia, 8.277 només a Tàrent. Les indústries auxiliars han creat uns 3.500 llocs de treball.

Dioxines fins i tot als formatges

Seixanta anys després, a Peppino, a qui fins fa 10 anys tots donaven currículums per obtenir un lloc de feina, ara la gent li pregunta: «¿Encara treballes allà?». Els dies de vent, l’alcalde actual ordena tancar les escoles i des d’aquell 1959, moren, de mitjana, dues persones i mitja al mes, 400 en total. De càncer.

Tot va començar quan dues mestresses de casa del barri Tamburi de la ciutat, construït al costat de l’imponent complex industrial –les famoses «colònies» de principis del segle passat– cansades de respirar amb dificultat i d’haver de netejar cada dia balcons i finestres, van recollir una mica de la pols vermellosa que arribava de la indústria, el van posar en dos sobres i els van portar a la fiscalia. Es va posar en marxa el primer de nombrosos processos, alguns dels quals continuen en marxa. Van trobar dioxines fins i tot als formatges de la llet d’un ramat d’ovelles.

Una flama que no s’apaga 

La magistratura ha donat ordre, després de recursos i contrarecursos, d’apagar l’alt forn número 2 perquè va incinerar un obrer. Es tracta d’una operació que pot durar mesos ja que una instal·lació d’aquest tipus no s’apaga amb un interruptor. Altres jutges han donat permís per continuar utilitzant-los i Pietro Cantoro, 44 anys de guàrdia a l’acereria número 2, assegura que mai s’apagarà el foc. «Sempre hi quedarà una flameta», diu, l’esperança de poder tornar a encendre’l. «D’una altra manera el nostre destí està decidit», afegeix.

Abans de la pròxima primavera s’haurien d’apagar també els alts forns 4 i 1. És a dir, el final d’Ilva i d’una industrialització que mai va aprovar un «pla ambiental» per a la fàbrica. Els residus jeuen pels voltants i cada ventada els escampa per la ciutat.

L’any passat el Govern de Roma va llogar el complex a la indústria francoíndia Arcelor Mittal, que ha anunciat l’acomiadament de 4.500 homes, mentre que 3.200 més ja estan amb subsidis provisionals. Les naus carregades o per carregar s’acumulen al port i les existències s’estan acabant. «Una catàstrofe», lamenta l’alcalde Rinaldo Melucci.

Pèrdua de llocs de treball

L’Executiu nacional intenta ara, després d’haver entrat en el capital –«és una indústria nacional estratègica»–, de tornar a aixecar la fàbrica a través d’una transformació industrial, de carbó a electricitat. Mentrestant, a Milà i a Tàrent prossegueixen les investigacions judicials sobre una cosa que va més enllà: la producció d’acer a Europa. Les indústries del continent tanquen una rere l’altra, arriben els xinesos i les compren, o bé d’altres les lloguen per tancar-les i d’altres encara n’afavoreixen una per prescindir de les altres. El 1970, la ScunThorpe (GB) ocupava 25.000 persones i la British Steel 8.000, llocs de treball que es van anar perdent en un lent degoteig. Va passar a la Gran Bretanya, a Polònia i tot l’est d’Europa. Ara li toca a Itàlia.

«Tinc por que la calamitat social s’afegeixi a la calamitat ambiental», diu Filippo Santoro, bisbe de la ciutat. Michele Emiliano, president autonòmic (Pulla), reconeix que «si no hagués existit [la fàbrica] seria una sort, però existeix, mata ciutadans i obrers, és totalment il·legal, però no es pot tancar, de perdre el lloc ni parlar-ne».  «Que la tanquin d’una vegada», afirma resignada la María, que viu a Tamburi i veu com a sobre dels residus estan col·locant enormes teles per contenir la pols mortal, pagades amb els diners confiscats als antics propietaris. Probablement inútils, segurament tardanes. A la María s’han unit amb els anys homes, dones, nens, escoles i famílies senceres, que lluiten, contra els seus mateixos marits, pares i amics per la salut i en contra del sou.

Conseqüències dramàtiques

El primer estudi va mostrar que a la zona es produeix un 37% de limfomes més que a la regió, un 28% més de tumors al fetge i un 14,5% més als pulmons. El que llançaven les xemeneies havia sigut falsificat i gràcies a això la fàbrica va poder seguir. Els magistrats van ser denunciats per «abús de poder» pels mateixos obrers pagats per la indústria i els sindicats deien, llavors, que «la producció abans que res». Aquest mes el Ministeri de Salut ha publicat que a Tàrent es produeix un 9% més de tumors que la mitjana nacional i que hi ha un 70% més de tumors en la tiroide entre els joves.

Cantoro, el guarda de la flameta, afirma ara que els destins dels habitants i de la fàbrica «estan lligats, d’una altra manera, serà el no-res». L’alcalde Melucci afegeix que serà «un altre nadal de reflexió» i diu que espera que «els ciutadans mantinguin la calma perquè pot passar de tot».