Mohamed VI compleix 20 anys altron  del Marroc. I el primer balanç és compartit per unanimitat: el Rei ha conduït el Marroc cap a una inèdita arrencada econòmica.L’accelerada modernització és palpable en les noves infraestructures, la remodelació delsaeroports, l’aixecament del complex portuari Tànger Med al nord del país i la guinda, per descomptat, la posada en marxa del tren d’alta velocitat, Al-Boraq, que uneix la ciutat septentrional de Tànger amb la capital en una escassa hora i 15 minuts. 

Però en absolut hi ha només fites en les dues dècades de regnat del monarca, perquè l’economia ha pogut florir, sí, però només per a uns quants. Ladesigualtatés la gran tasca pendent del país.

Només s’ha de donar un cop d’ull al parc de cotxes als carrers del regne per comprovar l’augmentdelpoder adquisitiude les famílies d’unapuixant classe mitjana. El que semblava una mera il·lusió fa 20 anys, quan el monarca començava tímidament la seva etapa, s’ha fet realitat i entre l’elit i els pàries s’han instal·lat noves classes.

“La nostraeconomiaés molt méscompetitivagràcies a la inversió internacional en sectors del turisme, tèxtil, agricultura, construcció, energies renovables. És un país en marxa. Hi ha pocs països que han registrat tants canvis en 20 anys”, assenyala el periodista marroquí, Sadi Jdid, qui va posar especial accent al sector de l’automoció. El Marroc preveu produir gairebé un milió de vehicles a l’any amb la implantació de tres fàbriques el 2021 –Renault, Grup PSA i la xinesa BYD.

‘El rei dels pobres’

El canvi del Marroc és tal que al llavors jove monarca a qui se li va començar dient ‘el rei dels pobres’, avui s’ha convertit en un líder per excel·lència empresarial que ha acumulat una de les fortunes més gransdelplaneta, més de 2.000 miliones d’euros, segons diversos diaris econòmics.  

Mohamed VI ha aconseguit canviar la imatge ombrívola heretada del seu pare, Hassan II, a qui s’atribueixen els expedients més cruels de les violacions de drets humans comesos contral’oposició política. Un règim autoritari i repressor que ja és part del passat. Això sí, l’actual monarca continua enfrontant desafiaments més grans, com les mobilitzacions populars en diversos punts del país que clamen canvis socials i econòmics. 

La regió del Rif, al nord del Marroc, va viure una de les sublevacions populars més grans regió del RifnordMarroc, vsublevacions popularsdes que el monarca va arribar al tron amb 35 anys el 1999. La crisi es va resoldre amb activistes a la presó crisiactivistes a la presó –tret dels capitostos, la majoria van ser indultats–, revisions dels contractes destinats a la promoció del desenvolupament d’aquesta regió i aïllades dimissions de líders polítics per mala governança. Són senyals que les coses poden canviar. En el pla social, no obstant, el suspens és majúscul. Segons l’últim informe de juny de l’oenagé Oxfam Internacional, “el Marroc és el país més desigual del nord de l’Àfrica”. 

La xacra de l’atur

Les riqueses es concentren entre les principals artèries del país en detriment de les zones perifèriques on no arriba la inversió, el desenvolupament, ni per descomptat,l’ocupació. De fet, el país compta amb un problema més gran d’absorció de mà d’obra qualificada. Són més de 200.000 jovesels que cada any aterren en el mercat laboral topant de cara amb la falta de treball.

Les xifres parlen d’una taxa d’atur que gira al voltant del 10% de la població activa, és a dir, de cada 10 joves urbans, quatre no tenen feina. Els que disposen de recursos no s’ho pensen dues vegades i s’afegeixen a ladiàspora internacional. Són elscervells enyoratspel Marroc. I els que no compten amb mitjans, es resignen a quedar-se dins del país exercint feines precàries. 

L’absència d’horitzons prometedors per a la població jove marroquina ha ressuscitat la via clandestina i l’embarcació amb rumb a Europa. Paradoxalment, al mateix temps que es revifen els fluxos migratoris nacionals fora de les fronteres marroquines, especialment dels menors, augmenten els migrants de l’Àfrica occidental, que veuen en el país magribí una sortida professional.

Tant és així que elMarrocva fer un gir a la seva política migratòriaoferint papers a milers d’africans del veïnat. Aquesta estratègia d’acostament als socis africans va acabar asseient el Marroc a la cadira de la Unió Africana (UA) que va quedar buida el 1984 quan el rei Hassan II va abandonar l’organització pel problema territorial amb Algèria.

“La política real cap a l’Àfrica s’ha materialitzat amb 50 visites a 32 països del continent. El resultat d’aquestes visites són més de mil acords d’associació”, declara Mohamed Bouden, analista polític marroquí.

L’estratègia exterior del Marroc va començar amb les regularitzacions massives de migrants subsaharians però va continuar amb una puixant diplomàcia econòmica i religiosa estesa pelcontinent africà. Així les coses, a l’Àfrica se'l coneix com ‘el rei dels africans’. La seva projecció com a paladí del’islam moderat l’ha situat al rol d’actor mediador i mur de contenció de qualsevol forma de radicalisme religiós.