No tots els argentins recorden què feien aquell dia a les 9.53 del matí. Però aquella hora porta l’estigma del pitjor atemptat antisemita perpetrat després de la segona guerra mundial. Aquell dilluns va quedar feta miques la seu de la mutual jueva de la capital argentina (AMIA). Sota de la runa hi van quedar 85 persones. Un quart de segle més tard, i després de vaivens judicials, reacomodaments internacionals i la mort d’un fiscal, Alberto Nisman, la societat té una sola certesa: l’atemptat terrorista es va perpetrar el matí del 18 de juliol de 1994. No existeixen proves fefaents de gairebé res. També està en dubte la utilització d’un cotxe bomba.
Quan encara no s’havien retirat tots els cossos de les ruïnes de l’edifici, el llavors jutge Juan José Galeano va acusar els iranians. Va tirar endavant una investigació plena de pistes falses, extorsions i testimonis comprats. El 2008, un tribunal va considerar en judici oral que els policies imputats eren innocents i que "polítics inescrupolosos" havien armat una trama fictícia. Van arribar a ser processats el jutge Galeano, els fiscals Eamon Mullen i José Barbaccia, l’excap dels espies del president Carlos Menem, Hugo Anzorreguy, i fins i tot el president de la Delegació d’Associacions Israelianes Argentines (DAIA), Rubén Beraja.
El 'cas AMIA' acumula des dels seus inicis més de 400 expedients i una infinitat d’interrogants que han sigut pràcticament oblidats des de la també dubtosa mort de Nisman, el fiscal encarregat d’aclarir la bomba. Al fer-se càrrec de les investigacions, el 2003, Nisman va seguir la línia marcada pels Estats Units i Israeld’acusar Hezbol·là d’executar l’atemptat il’Iran de ser-nel’autor intel·lectual. Aquesta línia va ser recolzada per les institucions de la col·lectivitat jueva i un sector de l’aparell d’intel·ligència argentí que alimentava d’informacions el fiscal.
Nisman va rebutjar de ple l’anomenada pista siriana. Un cosí d’Hafez el-Assad i dues persones més van ser detingudes després de l’atemptat en un edifici cèntric de la ciutat de Buenos Aires que Menem utilitzava abans d’arribar al poder el 1989. Però el jutge Galeano el va alliberar immediatament després d’una reunió amb el president. També es van bloquejar altres hipòtesis, entre les quals la que conduïen aMonzer al-Kassar, el traficant d’armes que havia obtingut la nacionalitat argentina. L’ambaixada nord-americana va dissuadir Nisman d’apartar-se del camí traçat. "Això dona arguments als iranians", escrivien en els cables diplomàtics publicats per Wikileaks.
La mort de Nisman
El 2014, el Govern de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va firmar un acord amb l’Iran a fi de crear una Comissió de la Veritat per aclarir la responsabilitat dels fets del 14 de juliol de 1994. L’acord va ser aprovat pel Congrés argentí, però Teheran mai el va avalar i va quedar en no res. Pocs dies abans de morir amb un tret al cap, el 18 de gener del 2015, Nisman va acusar la presidenta i el seu ministre d’Exteriors, Héctor Timerman, de dissenyar un pla per blindar els iranians sospitosos. Tot i que un jutge, Daniel Rafectas, va desestimar la denúncia de l’extint fiscal, Fernández de Kirchner enfronta un judici que tenyeix la campanya electoral amb vista a les presidencials d’octubre.
La figura de Nisman no admet unanimitats. El macrisme descarta que s’hagi suïcidat. L’ha convertit en màrtir i no ha deixat d’evocar-lo en la vigília d’un nou aniversari de l’atemptat. Aquells que dubten de la seva perícia i probitat recorden el costat menys heroic del fiscal: portava una vida nocturna de ‘playboy’ i tenia un compte i propietats a nom de la mare, engrossida amb diners dels anomenats fons voltor que van litigar contra l’Argentina en un tribunal novaiorquès mentre governava el kircherisme i van ser compensats a partir del 2016.
Poques hores després dels actes en els quals la comunitat jueva tornarà a reclamar justícia, aterrarà a Buenos Aires Mike Pompeo. El secretari d’Estat nord-americà i excap de la CIA recordarà sentidament el llegat de Nisman. Pompeo serà rebut per Mauricio Macri. Abans de la seva arribada, el president va decidir declarar per decretHezbol·lah com a "grup terrorista" i afegir-se a l’estratègia de Washington i Tel Aviv a l’Orient Mitjà. Més enllà de les declamacions, la causa AMIA continua en un punt mort, travessada per l’encobriment.