Recorda vagament que la seva mare li va parlar anys enrere sobre un “embolic” a la plaça, desconeix que hi va haver morts i mai havia vist aquell home davant una columna de tancs que li mostro en el meu telèfon. Zhu, de 32 anys i anglès fluid, és editora a Pequín d’una cèlebre revista internacional de moda. Poden imaginar-se l’experiment a la vasta Xina rural de l’interior.

Aquesta setmana es compleix el 30 aniversari de la matança de Tiananmen amb l’habitual exercici esquizofrènic, tan ubic en la premsa occidental com clandestí en la nacional. Potser l’interès ve per la romàntica derrota dels ideals davant les pistoles, la imbatible força icònica de l’home-tanc o pel lirisme de les espelmes enceses al parc Victòria de Hong Kong. O per la necessitat d’Occident de recordar anualment el rol de dolent global de la Xina. 

No és probable que altres revolucions igualment tràgiques com les de Maidan a Ucraïna o la del gessamí a Tunísia siguin tan glossades d’aquí a 30 anys. Tampoc Mèxic ni Tailàndia van patir el boicot global per aixafar protestes estudiantils ja oblidades. Tiananmen ocupa les portades avui com ho va fer en els aniversaris passats i ho farà en els futurs, és igual que sigui una xifra rodona o no.

Exemple de revolució 

El relat subratlla la tragèdia i minimitza el context per desembocar en l’alarmista conclusió que un altre Tiananmen és possible mentre segueixi el mateix partit comunista en el poder. Les referències als tancs van abundar abans que els joves hongkonguesos fossin desallotjats el 2015 amb pulcritud dels carrers que havien ocupat durant un any en la revolta dels paraigües.

L’estúpida tossuderia per mantenir com a secret d’Estat l’assumpte de Pequín, amb la seva política de comunicació ancorada en la Revolució Cultural, ha permès que ja es parli alegrement de desenes de milers de morts sense aportar cap font sòlida. Les Mares de Tiananmen en van confirmar 202 i el metge Nicholas Krystof, que va visitar els hospitals pequinesos després de la catàstrofe, calculava entre 400 i 800 víctimes. Els comptes més fiables parlen d’entre 300 i un miler.

El desastre va exigir la derrota dels bons en els dos bàndols. La pulsió severa del primer ministre, Li Peng, es va imposar en el partit al diàleg defensat pel secretari del partit, Zhao Ziyang. El 19 de maig, dues setmanes abans de sofocar la protesta, Zhao va visitar Tiananmen i amb llàgrimes als ulls va suplicar als estudiants que se n’anessin a casa.

I a la plaça, els líders assenyats i possibilistes com Wu’er Kaixin o Wang Dan van ser eclipsats per exaltats com Chai Ling, que va arruïnar qualsevol acord i veia imprescindible la reguera de màrtirs per a l’èxit de la revolució. Molts analistes creuen que no van tenir cintura i que la seva tossuderia va posar amb safata el cap de Zhao als conservadors.

Ficcions

Pequín havia tolerat l’ocupació del seu espai públic més icònic durant sis setmanes, amb l’obligada cancel·lació de la recepció oficial a Mikhaïl Gorbatxov inclosa, quan va ordenar buidar-la ja amb el sector dur als comandaments. La Xina no tenia la policia antiavalots que gestiona aquests assumptes i va enviar l’Exèrcit. Aquest va ser repel·lit el 2 de maig amb pedres i còctels molotov en enfrontaments que van deixar militars morts. Dos dies després, Pequín va enviar els tancs. 

La Història ha grapat Tiananmen a la ignomínia quan les morts no es van produir a la plaça, ja gairebé deserta per complet, sinó al pont Muxidi i carrers adjacents. Els fets estan descrits als documents desclassificats de l’Agència de Seguretat dels Estats Units.

La litúrgia sobre Tiananmen, per remarcar el seu rol seminal de la Xina actual, exigeix parlar del pacte tàcit que van firmar Govern i poble de desenvolupament econòmic a canvi de la renúncia de les llibertats polítiques. La idea d’un poble firmant un pacte tàcit ja exigeix un esforç imaginatiu, però la ignorància d’aquells fets la converteixen ja en una ficció delirant.

El record en disputa

La baralla pel record és monopoli dels directament afectats i els dissidents, un gremi tan admirable i heroic com poc representatiu. Entre els primers figuren les anomenades Mares de Tiananmen, que van perdre els seus fills. “Quan vaig començar la meva batalla, em van recomanar que la deixés, que allò ja no tenia remei, que oblidés, que jo i el meu marit érem idiotes”, deia sobre els seus amics la seva presidenta, Ding Zilin, al seu apartament a aquest corresponsal anys enrere.

Zhao va descriure a les seves memòries prohibides els manifestants. La majoria demanaven la rehabilitació del líder reformista Hu Yaobang, recentment mort. Van acudir també treballadors urbans que havien perdut els beneficis maoistes i estudiants que volien canvis més vigorosos. És a dir, un conglomerat desorganitzat. Demanaven reformes possibilistes, menys corrupció i més llibertats de premsa i altres drets, però res que s’assemblés a una democràcia a l’estil occidental.

Moltes d’aquelles peticions s’han aconseguit gràcies al desenvolupament econòmic. No hi ha una democràcia parlamentària ni se l’espera, però milions de joves estudien a l’estranger, la classe mitjana augmenta cada dia i episodis llavors quimèrics com vagues de treballadors o funcionaris del partit corruptes que són fulminats per la pressió de les xarxes socials són avui habituals. Aquest quadro social fa més dolorosa la repressió accentuada sobre la dissidència durant el Govern de Xi Jinping.

Sistema inqüestionable

La Xina compta amb desenes de milers de protestes a l’any, però cap ataca la bastida del sistema: es protesta per un problema particular, per un líder local corrupte o una fàbrica contaminant. És una veritat incòmoda que l’absència d’altres protestes massives com aquelles no s’explica per la por de la repressió.

Sacrificar els valors democràtics a canvi del benestar econòmic sona decebedor a Occident, però els xinesos van encadenar en un segle la rapinya colonialista, l’imperialisme japonès, l’holocaust mental de la Revolució Cultural i la pitjor fam de la història moderna. El progrés i estabilitat no els sona tan malament.

Calma sense llibertats

En les recents eleccions tailandeses, les primeres en cinc anys, el partit més votat va ser el dels militars colpistes perquè molts van apreciar la calma social que els van oferir després d’una dècada de convulsions socials. La comprensió de realitats llunyanes exigeix un esforç per sortir dels marcs mentals propis i superar l’arrogància amb què les mirem.

El col·lapse imminent que alguns analistes porten anunciant des de l’obertura és encara llunyà, i en les noves generacions el pragmatisme ha rellevat el romanticisme d’aquelles setmanes de 1989. Wen vesteix una samarreta d’un grup de rock dur internacional i s’acaba la seva cervesa en un bar del pequinès barri de Gulou. Li pregunto per Tiananmen. “Hòstia. ¿Encara esteu amb això? Sí, sé el que va passar. Això va passar fa 30 anys. Tots els països tenen les seves merdes. ¿Per què us entossudiu a burxar en les nostres?”.