El Manezh de Moscou és un enorme edifici amb una construcció, entre el 1817 i el 1825, que va ser supervisada per l’enginyer espanyol Agustín de Betancourt, llavors a sou del tsar Alexandre I. Pensat per fer-hi entrenaments militars amb la cavalleria, les seves dimensions descomunals (180 metres de llarg per 45 d’ample i sense columnes interiors que subjectin el sostre) permetien el desplegament d’un regiment sencer, format per 2.000 soldats, arrasarats de la meteorologia moscovita.
En aquest model del poder imperial rus va ser on Putin va pronunciar ahir el seu bel·licós discurs, en una atmosfera d’unanimitat i anuència general que, en molts moments, va recordar les periòdiques intervencions que feien els diferents secretaris generals del PCUS durant les sessions quinquennals del Congrés del partit. El president rus va ser interromput constantment amb aplaudiments i xivarri per part de la seva audiència, composta pels diputats i els senadors de les dues cambres parlamentàries, alhora que en una enorme pantalla darrere l’escenari, innovadors submergibles atòmics no pilotats i projectils russos d’última generació amb capacitat nuclear feien inconcebibles trajectes virtuals pel globus terraqüi.
Desplegament mediàtic
Mentre que el líder del Kremlin desgranava les novetats militars del seu país, càmeres de la televisió desplegades per l’auditori enfocaven les cares dels legisladors. Alguns assentien amb fervor, d’altres miraven l’escenari amb ulls ben oberts, encara que també n’hi havia algun que semblava dormisquejar. Hi eren presents dirigents de l’Església ortodoxa, de confessió musulmana, i fins i tot presidents de repúbliques caucàsiques, com el txetxè Ramzan Kadírov.
Van ser dues hores de discurs dedicat majoritàriament als avanços militars russos. Només al principi, el president va prestar atenció als problemes econòmics i socials que afronta el país, amb promeses d’inversions en infraestructures i educació que de seguida van ser eclipsades per dures invectives als EUA i a Occident, i anuncis de novetats militars.
A l’acabar, i mentre una enorme bandera tricolor russa es projectava a la pantalla de l’auditori, la concurrència es va aixecar dels seients i va acompanyar amb la veu els acords de l’himne nacional, que en realitat no és més que l’himne soviètic al qual se li han modificat alguns passatges. De fet, la seva recuperació va ser una de les primeres mesures de l’actual president rus, decebut davant l’escàs fervor patriòtic que inspirava l’avorrida cadència musical composta per Mikhaïl Glinka al segle XIX i implantada pel seu predecessor, Borís Ieltsin, després de l’enfonsament de l’URSS el 1991. Ahir, les notes van constituir el perfecte colofó per a una sessió que va tenir aires de revival soviètic.