En un missatge dirigit el 9 de novembre passat a les tropes franceses destacades a Abu Dhabi, el president de França, Emmanuel Macron, es va mostrar convençut que la victòria de la coalició internacional sobre l’autoproclamat Estat Islàmic (EI) seria cosa de mesos. L’amenaça gihadista, en canvi, no desapareixerà. Amb el declivi militar de l’organització terrorista a Síria i l’Iraq, molts dels anomenats combatents estrangers que van sucumbir als cants de sirena del Gihad abandonen la zona de conflicte per tornar als seus països d’origen.

Juntament amb Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit, França és el país europeu d’on han sortit més joves per unir-se a les files de l’EI, uns 1.700 des del 2012, dels quals es calcula que gairebé 700 encara són a la zona de conflicte i uns 450 han mort. 300 més han tornat a l’Hexàgon (178 homes, 66 dones i 59 nens, la majoria menors de 12 anys), segons les dades que tenia el Ministeri de l’Interior a inicis de desembre.

    El fenomen planteja un desafiament colossal en termes de seguretat i múltiples dilemes amb implicacions polítiques, jurídiques i socials. ¿Què s’ha de fer amb els que tornen? ¿I amb els que són capturats allà? ¿Poden ser jutjats per tribunals sirians i iraquians o han de ser repatriats? ¿Què passa amb les dones i els nens? El debat no ha fet més que començar.

Cas per cas

Les famílies dels gihadistes francesos s’han organitzat i, a finals d’octubre, una vintena van reclamar per carta a Macron la repatriació de les seves filles i nets. Però la política del president és la d’analitzar «cas per cas» i donar prioritat als judicis sobre el terreny quan els francesos siguin capturats en zones sirianes sota control kurd.

«Quan tornen a França, els adults són portats davant la justícia francesa, són empresonats i jutjats. Els casos de les dones i els nens s’examinaran un per un depenent del país i de les situacions», va dir el president. El tema és d’alt voltatge per al Govern d’un país que no ha oblidat els sanguinaris atacs del novembre del 2015 comesos per ciutadans francesos que van tornar de Síria.

L’advocat Martin Pradel porta el cas de sis familiars de gihadistes que volen veure’ls un altre cop a França. El lletrat és partidari que tornin de manera transparent i no de forma clandestina. «No es tracta de dir-los que són benvinguts, sinó que se’ls garantirà un judici just i que no hi haurà venjança contra ells. Si tornen de manera oberta resoldrem un problema de seguretat, que és el que plantegen els que estan venint de manera oculta», explica Pradel a EL PERIÓDICO.

Els seus clients saben que seran considerats terroristes i que si decideixen tornar els espera la presó. L’Administració penitenciària, asfixiada per un alt índex de població reclusa, haurà de fer front als riscos de propagació del radicalisme que floreix a les presons. Mentrestant, els jutges adverteixen que no s’ha de pecar d’ingenus perquè els que tornen ho fan únicament perquè han vist frustrades les promeses de l’Estat Islàmic i volen «tornar a casa seva». «No he percebut cap penediment verdader. Ens trobem davant d’una gent que està més decebuda que no pas penedida», ha explicat el fiscal antiterrorista de París, François Molins.

Una visió que també comparteix el periodista expert en gihadisme David Thomson, premi Albert Londres pel seu llibre titulat Les Revenants (Els que tornen). Segons ell, l’amenaça és triple: «La dels que tenen formació militar i la missió de matar; la d’aquells decebuts, però no penedits, capaços d’actuar sols, i la dels simpatitzants que es van quedar a França i combreguen amb el discurs radical, a vegades molt més fanàtics que els que se’n van anar a Síria».

«Un perill resumit a l’eslògan de l’EI després de perdre la ciutat siriana de Manbij. ‘Hem perdut una batalla però hem guanyat una generació que coneix el seu enemic’», escriu Thomson, que creu que les autoritats, desbordades, «van a les palpentes sense saber com s’ha de gestionar aquesta població potencialment molt perillosa». 

Entre els anys 2011 i 2016, uns 42.000 combatents estrangers de 120 països es van unir a les files de l’Estat Islàmic, entre ells 5.000 europeus, segons un informe presentat el juliol passat per la xarxa europea Radicalisation Awareness Network (RAN), que calcula en un 30% el percentatge d’aquells que deuen estar de tornada. 

¿I si són condemnats a mort?

Fa una setmana, l’Iraq va condemnar a mort una ciutadana alemanya que s’havia unit a les files de l’EI, i a França els advocats defensors de les famílies dels gihadistes no van trigar a alertar que els francesos capturats per les forces iraquianes poden tenir la mateixa sort si són jutjats allà.

França va abolir la pena de mort el 1981 i està a l’avantguarda dels països que batallen per evitar l’execució dels seus ciutadans a l’estranger, però el cas dels terroristes francesos col·loca el Govern en una situació compromesa. De moment, no hi ha una posició oficial, encara que la ministra de Justícia, Nicole Belloubet, va declarar ahir que «en un cas de pena de mort, França hi intervindrà», sense aclarir com ho farà.           

«França no guardarà silenci si es condemna a mort un dels seus ciutadans. L’ambaixada a l’Iraq no se’n podrà rentar les mans i protestarà, és clar, però serà una cosa merament formal, perquè el Govern estarà encantat de no haver de solucionar el problema», va assenyalar François Bernard Huyghe, director d’investigació de l’institut Iris, a l’emissora Europe 1.

L’Executiu s’escuda en el fet que l’Iraq té un Estat legítim i una justícia sobirana. La cosa es complicaria encara més si els francesos fossin condemnats a Síria, país amb el qual França no té relacions diplomàtiques, o al Kurdistan, ni tan sols reconegut per la comunitat internacional. H