Gorbatxov es va deixar fer un petó

Vaig créixer durant la guerra freda, convençuda que el teló d’acer era d’acer i que els ‘capos’ del Kremlin tenien el dit índex entrenat per prémer el botó vermell i desencadenar l’holocaust nuclear. Ho explico perquè el 2004, 15 anys després de la caiguda del mur, Mikhaïl Gorbatxov, l’home que va conjurar el fantasma del món lliure, va venir a Barcelona a inaugurar el Fòrum i va concedir una entrevista a aquest diari. Com s’imaginaran per la vergonyant confessió anterior, va ser un dels ‘hits’ de la vida professional que podria explicar als nets. Als passadissos de l’oficina de premsa del Fòrum corria que Gorbatxov es plegava sense protestar a la diabòlica gimcana de mitjans, però que era fred en la comunicació no verbal –«mai saps si està còmode amb el seu interlocutor o no»–, que no somreia i que al cap de pocs minuts calava l’entrevistador i l’hi posava «més o menys difícil». Així que, mitja hora abans de la cita, al Ritz, estava convençuda que les meves preguntes li semblarien insubstancials i que li vindrien ganes d’enviar-me a prendre pel gulag. Era el juny i vaig notar fred. A l’avantsala de la trobada, ‘glasnost’ informativa. Res d’agents de la KGB escorcollant el bolso ni el guió. Es van obrir les portes d’un salonet gens proletari i allà estava Ell, assegut a la punta d’una taula que em va semblar quilomètrica, parlant amb un inquietant homenet amb ulls d’ocell que va resultar ser l’intèrpret. Mentre vaig fer aquests ‘quilòmetres’, vaig mirar de no fixar-me en la seva taca –havia llegit que era la silueta de l’Àrtic, que una tal Svetlana assegurava que tenia gust salat i tonteries per l’estil– i vaig començar per l’origen del canvi històric que Ell havia obrat. «Vaig començar a formular en veu alta l’existència d’un perill global el 1984, durant les meves visites al Canadà i la Gran Bretanya –va arrencar–. Recordo que li vaig mostrar a Margaret Thatcher un tauler amb milers de quadrícules i li vaig dir: ’Si posem en aquest tauler les armes nuclears dels EUA i l’URSS, només amb l’esclat d’una casella s’acaba la vida al planeta’. Dos anys després, amb l’avantatge de ser al capdavant de l’URSS –¡Déu no dona aquesta oportunitat a tothom!–, vaig introduir les premisses en el Partit Comunista». ¿Així de simple? LA INFLUÈNCIA DE RAÏSSA Envalentida –vaig voler creure que ‘a mi’ m’ho estava posant fàcil–, li vaig preguntar si la seva dona, Raïssa, que va morir el 1999, va tenir a veure amb la ‘perestroika’. «¡Sens dubte! La meva dona i la meva filla Irina van tenir una enorme influència». Va aclucar els ulls i va fer un gir inesperat: «Si Raïssa fos viva, hauríem fet 50 anys junts... Vam començar del no-res, ¿sap? Veníem de famílies pobres. Només teníem el futur. Així que el futur era una cosa valuosa per nosaltres, ho era per tothom. ¡Li desitjo a tothom que trobi la seva mitja taronja!». «¿Ha dit mitja taronja?», li vaig preguntar a l’intèrpret d’ulls d’ocell. «Això ha dit», va respondre glacial. Allò era un tiberi. El desglaç era tal que em van venir ganes de dir-li Gorbi. Va entrar a totes. Va criticar Boris Ieltsin –«no sé com no el van fer fora a ell i tota el seu banda»–, i Vladímir Putin –«està infringint el seu contracte; hi ha una retallada en la llibertat d’expressió a Rússia que lamento sincerament»–, va reprovar el ritme de les privatitzacions i es va defensar de la seva horrible fama entre la legió de nostàlgics de l’era soviètica. Abans que em traguessin arrossegant d’allà, li vaig preguntar com volia passar a la història. «Com una bona persona que no va aconseguir tot el que es va proposar», va dir. I va acompanyar la resposta amb un somriure. No me’l vaig emportar a casa perquè no tenia civada per fer farinetes –el seu plat preferit– ni un samovar decent, però, per esglai del seu seguici, va deixar que li estampés dos petons. Em vaig carregar la preceptiva distància, diran. I tenen raó. Però no tothom pot dir que li ha fet un petó a Gorbatxov, ¿oi?

El més llegit