«Sóc víctima d’una farsa jurídica i política», va dir Dilma Rousseff al palau del Planalto, abans d’abandonar-lo. Darrere seu, un demacrat Luiz Inácio Lula observava l’escena. Lula està convençut que la caiguda de Rousseff només és un tram del camí polític i judicial que condueix cap a ell. L’objectiu final del que en diu «el cop tou» és esborrar de la memòria de milions de brasilers el Partit dels Treballadors (PT).
A fins del 2010, abans d’entregar el poder a Rousseff, el llavors president gaudia d’una enorme popularitat i el PT semblava imbatible. Lula, el fill del Brasil, la pel·lícula que relatava el seu ascens, de la pobresa a la lluita sindical i del sindicat al poder, va ser finançada per grans empreses que després es van girar d’esquena al Govern. En pocs anys es va trastornar tot.
Concessions rellevants
El PT va arribar a la presidència l’1 de gener del 2003 després d’haver perdut tres eleccions i en aliança amb sectors del centre i la dreta que el van obligar a fer importants concessions polítiques i programàtiques. Tot i així, durant els vuit anys de Lula, unes 32 milions de persones, l’equivalent a la meitat de França, van passar a formar part de la classe mitjana baixa, que al Brasil classifiquen com el «sector C» de la població.
Les polítiques assistencials van fer que 40 milions de brasilers ja no passin gana. La renda per càpita es va triplicar i es van crear 15 milions de llocs de treball. El Brasil era el gran destí de les inversions estrangeres.
Rousseff va assumir la presidència amb la promesa de resoldre les assignatures pendents: inseguretat, educació, obres d’infraestructura, la millora del sistema polític, la valoració excessiva del real (la moneda nacional) respecte al dòlar, i la lluita contra la corrupció.
La crisi internacional i les decisions preses per l’hereva de Lula per afrontar les promeses es van convertir en una bomba de temps que va esclatar quan va finalitzar el seu primer mandat. I encara que Rousseff va ser reelegida a finals del 2014 per la mínima, la seva manifesta debilitat, aguditzada per l’enfonsament econòmic, la va convertir en ostatge de les circumstàncies.
El desenllaç semblava estar escrit. «¿Com ha pogut passar això?», es pregunten ara molts, enmig de l’enrenou i el desencant. Uns posen l’accent en els casos de corrupció de part de la direcció del PT. D’altres pensen que, al cap i a la fi, els EUA no toleren que el Brasil compri armes a França i Suècia, que lideri una regió que s’ha distanciat de Washington, que tingui una política petrolera independent i que busqui aliances estratègiques amb Pequín i Moscou.
El capellà Frei Betto, que va ser confessor de Lula, té una visió diferent, menys conspirativa. Pel pare franciscà, el PT ha sigut derrotat perquè no s’ha atrevit a posar en marxa reformes polítiques, tributàries, agràries i dels mitjans de comunicació. El Partit dels Treballadors «va intentar, en va, ser el pare dels pobres i la mare dels rics», ha escrit en una columna publicada al diari O Globo, del grup televisiu que ha sabut estimar i odiar Lula. En 13 anys s’ha creat una «nació de consumidors i no de ciutadans». Per renovar el Congrés, afegeix Betto, el PT ha rebutjat els moviments socials i ha preferit «les aliances promíscues, els virus oportunistes de les quals van acabar contaminant alguns dels seus dirigents». Frei Betto es nega a pensar que tot ha acabat. El religiós opina que al final Michel Temer –que va arribar a la vicepresidència gràcies a Lula, a qui ara ha traït– serà el que, quan hi hagi eleccions, acabarà contribuint sense voler-ho a la victòria de Lula. La baixa popularitat i el desprestigi de Témer farà que els brasilers acabin recolzant l’expresident a les urnes. Sempre que el crit de «presó ara» no es faci realitat.