Quan obre la porta de la seva burgesa casa parisenca, des d'on es pot anar caminant al Senat, Chantal Delsol ja és una feliç jubilada, estatus que estrena el mateix dia en què surt traduïda a Espanya la seva última obra: Populismos. Una defensa de lo indefensable (Ariel). Però no sembla que la seva vida hagi de patir grans canvis. La filòsofa, historiadora de les idees i membre de l'Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, dirigeix una vintena de tesis i es prepara per assistir a un col·loqui al Canadà.

Alumna i deixebla del filòsof Ju­lien Freund, Delsol, el cognom de la qual delata ancestres espanyols arribats fa segles a l'Alvèrnia gal·la, és la fundadora de l'Institut d'Investigació Hannah Arendt. No és optimista sobre l'evolució de la política, un món que coneix de prop perquè fa 45 anys que està casada amb Charles Millet, exdiputat i ministre de Defensa de Jacques Chirac. Al llibre planteja una tesi controvertida: el populisme és el sobrenom amb el qual les democràcies pervertides dissimularien el seu menyspreu pel pluralisme. Molt crítica amb el que considera un ambient d'«intransigència política», defensa que no s'han de silenciar les expressions populars que amenacen de qüestionar l'opinió dominant, la de les elits.

-A Populismos vostè sembla anar en contra del discurs general que desqualifica formacions polítiques que podríem anomenar antisistema. ¿Quin era el seu objectiu?

-L'objectiu era entendre el fenomen i veure que la paraula només és un insult, perquè ningú diu que és populista però anomena així els altres, per tant és un qualificatiu pejoratiu. Convenia saber què hi havia al cap dels que insulten i després veure a qui s'insulta, perquè els insultats són sempre els mateixos. I sorgeix un llibre que no és políticament correcte.

-¿Qui són els que insulten?

-Els que volen eradicar el fenomen de l'arrelament. Jo proposo una explicació, discutible, és clar, però almenys si discutim ja és alguna cosa, perquè fins al moment no es debat, només s'insulta.

-Parla de reivindicacions identitàries, que tampoc no tenen gaire bona premsa.

-Forma part del que jo en dic  l'arrelament. Tenir vincles amb la família, els amics, el lloc on un viu, la regió, el país, les ciutats que un ha conegut, el lloc de la infància, el lloc on està enterrat l'avi, etcètera. Tot això és humà. I per tant és normal tenir identitats superposades. Un és al mateix temps parisenc, francès, europeu, occidental. Com tot, pot derivar en excessos i convertir-se en una cosa perversa, però la qüestió no és suprimir les identitats sinó aconseguir el seu equilibri.

-Però no és això el que, en la seva opinió, fan les elits...

-No. Ens volen fer creure que no tenim identitat, que som ciutadans del món i res més. No és veritat. Això no existeix. No s'és només un ciutadà del món sense pertinença, sense etiqueta.

-Si les elits menyspreen el discurs alternatiu i no accepten la controvèrsia, ¿què pot fer el poble?

-Res, excepte votar Le Pen. No pot fer gaire perquè no té pensadors. Poden regirar-se, utilitzar la força. Quan no tens la paraula, fas servir la força fins al moment que hi hagi pensadors que els defensin o almenys els entenguin.

-No és una visió gaire optimista.

-[Riu] És el meu caràcter, no sóc optimista. Només veig gent, de tot l'arc polític, que està fora de la realitat, que menteix, que diu que se sacrifica per la pàtria però l'únic que els interessa és el cotxe oficial. Hi ha un problema de pluralisme perquè només s'accepta un corrent de pensament, que jo anomeno «de l'emancipació», que consisteix a dir que fa falta més llibertat individual i que des del punt de vista econòmic només accepta una certa forma de liberalisme. Si un país no està d'acord amb això se'l considera d'extrema dreta, vulgar, populista.

-¿I des del punt de vista social?

-Jo demano simplement que hi hagi una discussió, que quan països com Polònia o Irlanda diuen que s'ha de limitar l'avortament, se'ls escolti, en comptes d'insultar-los immediatament tractant-los de populistes. Jo no estic sempre d'acord amb ells, però crec que forma part del debat normal en una democràcia.

-¿Això significa que ja no estem en una democràcia?

-Només cal veure les directives europees. Som presa de la ideologia, que és una visió del món que es presenta com una ciència i se'ns imposa dient-nos que és una oportunitat. Els polítics s'erigeixen en experts i si tu no hi estàs d'acord és que no has entès res.

-¿El ciutadà està desprotegit?

-Completament. Europa no parla de govern, parla d'experts, és un tret molt característic.

-¿Ha seguit l'evolució de Syriza a Grècia després del rescat europeu?

-El que m'ha sorprès és que, al final, Syriza hagi entrat en el joc europeu. No sé si des del principi tenien pensat fer-ho, però jo esperava més aviat que Tsipras el trenqués. En el fons va acceptar el que havia rebutjat al principi, va cedir. Molt, fins i tot. No vaig entendre per què Grècia no va sortir d'Europa.

-Per cert, ¿com veu el procés sobiranista de Catalunya?

-No em molestaria que Catalunya fos independent. Des de fa uns 20 anys, els països que volen independitzar-se són els rics: el nord d'Itàlia, Catalunya... Tot i que això molesta, perquè aleshores a les zones pobres, com el sud d'Itàlia o Extremadura, se les abandona.

-Plantejat així, ¿està dient que és una aspiració egoista?

-Per descomptat. El materialisme, els diners, cada vegada tenen més importància. Fa anys, quan els meus estudiants arribaven de Caiena o de Nova Caledònia volien la independència. «Serem pobres però lliures», deien. No obstant, a partir dels anys 90 aquesta mateixa gent deia que potser estava bé seguir cobrant subsidis socials de França i que ja veuríem el tema de la llibertat més tard. Passa al nord d'Itàlia i a Espanya. Catalunya diu que se'n va i Extremadura vol que es quedi. Miri la història de flamencs i valons, de Txèquia i Eslovàquia. És així a tot Occident.

-A vegades s'utilitzen com a sinònims els termes populisme i demagògia. ¿Quina és la diferència?

-Si ens remuntem als grecs, la demagògia consistia a acariciar les passions més anticiutadanes. Si un polític diu que quan arribi al poder no es pagaran impostos, fa demagògia. Però el populisme no és això.

-¿Què és, doncs?

-El populisme actual, que no existeix en el món grec, consisteix a avivar en la gent la tendència a l'arrelament. Dir que s'ha d'estimar la pàtria o la família és tot al contrari de la demagògia. Dir que el populisme és fer demagògia és un altre fals procés. A França, per exemple, la gent del Front Nacional és molt més patriota que a la resta de partits, però això no té res a veure amb la demagògia.

-Però al Front Nacional hi ha més que populisme, també hi ha xenofòbia o antisemitisme.

-És clar, és clar. La xenofòbia i l'antisemitisme, que són coses reals, són excessos del patriotisme, excessos del que jo anomeno arrelament. És una perversió i un delicte, però no té res a veure amb la demagògia.

-¿Què en pensa, de la situació de l'islam a França, especialment després dels atemptats de Charlie Hebdo?

-Per començar li diré que la colonització va ser una estupidesa, un deliri de grandesa grotesc que s'ha d'assumir perquè som responsables del que han fet els nostres ancestres. A aquesta població se li va ensenyar la llengua, van venir a França en l'època de Pompidou i ara són francesos. I ens trobem amb una religió forta i fins i tot contrària a la nostra. Però s'ha de deixar de ridiculitzar-los perquè com més es ridiculitzi la religió, més gent hi haurà que posi bombes. Convé assumir que mig França serà islàmica i val més acceptar l'islam, fer concessions, com el vel o els menús escolars sense porc. Jo estic a favor de les escoles musulmanes, que a França estan prohibides.

-Europa està vivint una greu crisi de refugiats. ¿Com creu que s'hauria de gestionar aquest assumpte?

-No ens podem escapar del deure moral que tenim. Els països que millor solucionen l'acollida als refugiats són els escandinaus. Jo crec que la solució passa per la descentralització completa. No acollir els refugiats en massa per instal·lar-los en un gran camp, sinó enviar grups petits a petites localitats i que les associacions de barri els donin atenció individual.