No sé per què ens sorprenem tant davant la desaparició de l'avió malaisi, ja que només cal donar un breu cop d'ull a la història de l'aviació per comprovar que els ginys voladors mostren des del principi certa tendència a volatilitzar-se. Seguint, per cert, la tradició ja establerta per la navegació marítima: no fa falta parlar de L'holandès errant, ¿oi?
Només cal repassar la primera meitat del segle XX per trobar abundants exemples d'aeronaus que han acabat perdudes: l'explorador noruec Roald Amundsen va desaparèixer amb el seu vehicle volant a l'Àrtic el 1928; la pionera de l'aviació Amelia Earhart es va esfumar al Pacífic el 1937; l'escriptor francès Antoine de St. Exupery, autor del clàssic immortal El petit príncep, va sortir a fer un vol de reconeixement el 1944 i no se'n va tornar a saber mai més res fins al 1990, quan es van localitzar les restes del fusellatge de l'avió que pilotava; aquell mateix any, el gran Glenn Miller, que volava cap a París procedent d'Anglaterra, es va volatilitzar sense que a hores d'ara sapiguem si els que van abatre la seva aeronau eren els alemanys o els marcians (intueixo que Iker Jiménez s'inclina per la segona opció)… I pel que fa al Triangle de les Bermudes, ja no cal ni que ens hi posem perquè no acabaríem mai: només cal saber que la primera desaparició registrada és la de cinc bombarders -més l'avió que els buscava- el 1945.
L'avió perdut és un clàssic de la realitat i de la ficció, com bé saben tots els que es van passar uns quants anys enganxats a la telesèrie Lost. Ho és molt per sobre d'altres mitjans de transport com el vaixell o el tren per la senzilla raó que està suspès en l'aire i no descansa sobre el mar o les vies. I perquè en el fons, diria jo, seguim sense entendre com pot avançar per l'espai sense caure una baluerna com aquella.
La desaparició d'un avió fa pensar en un truc de màgia -David Copperfield en va fer desaparèixer un durant una actuació a Barcelona que vaig tenir la fortuna de presenciar- i es pot convertir en un McGuffin excel·lent per a una ficció. Hergé hi va recórrer en dues ocasions per a les aventures de Tintín: Tintín al Tibet -un avió es perd a la neu i a bord hi viatja Tchang, l'amic de l'ànima del periodista del tupè, que acaba trobant en el Ieti un peculiar competidor- i Vol 714 a Sidney -on el pèrfid Rastapopoulos recorre al vell truc de l'avió volatilitzat. Hi ha, sens dubte, alguna cosa de fascinant en la desaparició inexplicable d'una màquina voladora.
Terreny adobat per a ufòlegs
Els aficionats a explicar el que és inexplicable compten des del 1947 amb una resposta paranormal. Aquell any va tenir lloc a Nou Mèxic el famós incident de Roswell en què, teòricament, van aparèixer al desert les restes d'una nau espacial extraterrestre (nau que, per cert, no deixa de ser una variant alienígena del mite terrícola de l'avió perdut). Des d'aleshores, són legió els ufòlegs (i tocats de l'ala en general) que atribueixen qualsevol desaparició aèria als habitants d'altres planetes.
Permetin-me una modesta teoria sobre la nostra indignació actual davant la falta de notícies de l'avió malaisi. A mi em sembla que el que ens molesta no és la desaparició en ella mateixa, ja que hi estem acostumats des dels inicis de la navegació aèria, sinó l'aparent inutilitat de la nostra sofisticadíssima tecnologia a l'hora de donar respostes raonables als fets que tenen lloc. Ja ens va passar en l'11-S: l'ensorrament de les torres Bessones de Nova York ens va indignar i també entristir, però el que realment ens va ofendre va ser que qualsevol sonat amb un cúter pogués provocar una catàstrofe com aquella, ja que estàvem preparats per a un atemptat relacionat amb la tecnologia
-bomba, míssil, ciberatac-, però no pas per a un fanàtic amb un punxó a la mà disposat a immolar-se. És a dir, que el neguit que ens causa l'avió malaisi té menys a veure amb la preocupació pel destí dels seus passatgers que amb la frustrant sensació que no hem avançat tant com ens pensàvem i seguim instal·lats en l'esglai malgrat la sacralització universal de la tecnologia.
Més ens valdria assumir la nostra situació, que tampoc és que sigui tan estranya. Al cap i a la fi, ¿no vivim l'època amb més possibilitats comunicatives i menys coses a dir? I pel que fa a l'aspecte inexplicable, crec que té més mèrit la desaparició el 2006 de l'escultura de Richard Serra Equal-Parallel-Guernica Bengasi. Va tenir lloc al Reina Sofía de Madrid i ningú l'ha tornat a veure, tot i que pesava 36 tones i no es movia.