«Sóc molt feliç perquè, finalment, hem aconseguit ser lliures. Som un sol poble amb un sol cor, Trípoli», comenta Abdul, desmarcant-se de les teories postgaddafistes que creuen que la situació desembocarà en una guerra de tribus o d'ètnies després de l'enderrocament del règim. Als seus 32 anys arrossega les imatges d'un pare empresonat per les seves idees polítiques i d'una mare que ha subsistit amb una economia precària.«Hem patit molt», rememora. Per això no li ha importat convertir-se en màrtir durant el desenvolupament d'aquest aixecament armat.«Em sento orgullós d'haver defensat aquesta capital i haver entrat a Bab al-Azizia», continua el rebel per després descriure com es va produir l'assalt:«Érem més de 100 i vam començar a disparar fins a rebentar el lloc. ¿Has estat allà? ¿Has vist el que hem fet?»

Abdul protegeix des de dimarts passat una de les propietats de Muammar al-Gaddafi. Una escala permet pujar per la porta de la luxosa casa i veure l'ostentós lloc on, segons la seva anàlisi,«Gaddafi jugava amb els dòlars del nostre petroli».

Abdul espera que els joves libis s'afegeixin a les files de la revolució per donar-la per acabada amb una última batalla que s'està entaulant als voltants de l'aeroport i la conquista del qual marcarà el final de la presa de Trípoli.

«A mi no m'han agradat mai les armes, però eren necessàries per a la nostra causa. Em vaig llicenciar en logística i no he pogut dedicar-me mai al que sé. Ara m'han donat una arma amb què lluito per poder construir un sistema lliure i democràtic», manifesta l'opositor, que exposa un concepte clar del que és la democràcia.«Quan s'acabi la revolució vull casar-me i iniciar el procés de construcció del país per poder votar en unes eleccions que ens proporcionin un president que sigui elegit per tothom», explica.