«Mare, digues a la policia que s'afanyi. ¡La gent s'està morint!». La premsa noruega reprodueix un esfereïdor diàleg, a través de 46 SMS, entre una mare i la seva filla Julie, de 16 anys, amagada a Utoya.

-Julie: Digues a la policia que hi ha un boig que dispara. Que s'afanyin. ¡La gent s'està morint aquí!

-Mare: La policia ja està avisada, han rebut moltes trucades. Ja vénen, Julie. Dóna'ns un senyal de vida cada cinc minuts, sisplau.

-Julie: D'acord. Tenim por de morir.

-Mare: Ja ho sé, estimada. Continua amagada. La policia està venint. ¿Veus ferits o morts?

-Julie: Estem amagats a les roques a la vora de l'aigua. No tinc pànic però estic morta de por.

-Mare: Ja ho sé, estimada. Estem molt orgullosos de tu. ¿Sents trets?

-Julie: No.

Poc després de les 18.15:

-Julie: La policia ja és aquí.

-Mare: L'home que dispara porta un uniforme de la policia. Vigila. ¿Què passa ara?

-Julie: No ho sabem.

-Mare: ¿Pots parlar?

-Julie: No. ¡Encara dispara!

-Mare: És a tots els mitjans nacionals, tota l'atenció és a Utoya. Vigila. Si pots, vés a terra ferma i queda't amb el teu avi.

-Julie: Encara sóc viva. Encara sentim trets; no ens atrevim a sortir.

-Mare: Estan a punt d'evacuar-vos, segons la televisió. La policia antiterrorista també hi és; intenten detenir-lo.

-Julie: Els helicòpters sobrevolen al nostre voltant. Busquen gent a l'aigua.

-Mare: La policia també va en vaixells. Mantingueu la calma; espereu-vos fins que algú us vingui a buscar.

-Mare: Ja està; ¡l'han detingut!