Dissabte passat, l'agricultor Franklin Brito va ser traslladat a l'uci de l'Hospital Militar de Caracas, consumit per tres mesos de vaga de fam. Des del 13 de desembre passat estava reclòs en una habitació del mateix hospital, custodiada per agents de la Guàrdia Nacional i de la qual no se li permetia sortir. No ha comès cap delicte i, paradoxalment, tampoc estava rebent cap tractament de salut. La seva família afirma que està segrestat pel Govern veneçolà.

El seu trasllat al centre hospitalari es va fer de matinada, quan la policia es va presentar a la seu de l'Organització dels Estats Americans (OEA) i Brito no va poder oferir resistència. El seu cos estava massa debilitat per la vaga de fam iniciada gairebé sis mesos enrere, l'1 de juliol, i que tan sols havia interromput menys d'una setmana a començaments de desembre perquè es pensava que finalment les seves demandes serien satisfetes. Va ser una vana esperança, com altres d'anteriors per les quals també va posar fi a algunes de les nou vagues de fam fetes des del 2004. L'última la manté des del dia 1 de març passat, malgrat el precari estat de salut que presenta, després de perdre tant pes que ha passat de fer 98 quilos a tan sols 48.

La reclusió forçosa a l'Hospital Militar va ser ordenada per un tribunal amb el suposat objectiu de protegir la vida de l'agricultor. La mesura va ser sol·licitada per la fiscal general, Luisa Ortega Díaz, que va afirmar que Brito està incapacitat mentalment per prendre decisions. En declaracions a la premsa, l'agricultor ha respost que, de nou proves psicològiques, només una ha donat resultats desfavorables. La seva dona, Elena Rodríguez, defensa la salut mental del seu marit i denuncia aquests atacs com una estratègia per desvirtuar la seva lluita.

El calvari del matrimoni Brito es va iniciar el 2002, quan després d'un conflicte amb l'alcalde del municipi de Sucre (estat de Bolívar, al sud-est de Caracas) van perdre l'accés a la seva finca, que va ser envaïda després que l'Institut Nacional de Terres (INTI) atorgués a altres ciutadans documents que acreditaven la propietat d'una part de les seves possessions. A més, tots dos van ser acomiadats injustificadament dels seus llocs de treball en entitats públiques.

Autoamputació d'un dit

Després d'un infructuós pelegrinatge per institucions de l'Estat per intentar que es fes justícia, Brito va iniciar la seva primera vaga de fam el novembre del 2004. El seu cas va aconseguir notorietat un any més tard quan, durant la seva segona vaga, es va amputar el dit petit de la mà esquerra davant les càmeres de televisió per cridar l'atenció d'Hugo Chávez. Tres dies més tard, el mandatari va ordenar en el seu programa Aló, presidenteque el cas fos atès i resolt.

Els acomiadaments van ser reconeguts com a injustificats, es va posar fi a la invasió de la finca i funcionaris de l'Estat els van oferir diners, maquinària i llavors, però no es va aconseguir resoldre el conflicte.

¿Què ha faltat per poder arribar a un acord? Segons Elena Rodríguez, el Govern ha recorregut a la via dels fets però no del dret, a l'oferir-los aquests beneficis sense reconèixer el perjudici, i ha fet ús de mecanismes poc ortodoxos per indemnitzar-los. Explica que van rebre un tractor nou, sense factura ni cobertura legal.

«Primer el van presentar com un crèdit, que nosaltres no havíem sol·licitat, i després com una cessió en comodat [amb obligació de restitució]. El Govern va intentar resoldre el problema, però de manera corrupta. No estem dient que estiguem en desacord amb el que ens han ofert, sinó amb la manera com ho han fet. Simplement demanem al Govern que ho faci d'una manera legal», afirma l'esposa de Brito.

Anul·lació de documents

Al centre de la disputa es manté el tema de les cartes agràries, els documents amb què l'INTI va atorgar a tercers la propietat sobre una porció de la finca de la família Brito, i n'exigeixen l'anul·lació definitiva per garantir que les seves terres no tornin a ser envaïdes.

Mentre la societat veneçolana es pregunta si Franklin Brito és un sant o un boig, ell persisteix, jugant-se la vida en la seva desigual lluita contra l'Estat. La seva família, que el recolza, ha acabat rebent empara en una institució de monges. Tot i que les eventuals indemnitzacions poden ser milionàries, la seva dona ho té clar:«No exigim ni més ni menys del que ens correspon. No es tracta d'una qüestió material sinó d'honor, de dignitat, de justícia».