CRÒNICA DES DE JOHANNESBURG

Visita a un 'township', l'essència de Sud-àfrica

Imatge d’un barri marginal.

Imatge d’un barri marginal.

Un township és l’àrea urbana on, durant l’apartheid, els negres, mestissos o indis estaven obligats a viure dintre de la política de separació de races del règim. Cada ciutat i poble de Sud-àfrica en té almenys un. Són els seus barris exteriors, on vivia la força laboral. Prou a prop perquè poguessin arribar a la feinai prou lluny perquè no es poguessin barrejar amb la raça blanca, que ocupava els centres.

Avui a Sud-àfrica tothom pot viure allà on vulgui sempre que ho pugui pagar, però, òbviament, els vells townships segueixen existint i continuen albergant la majoria dels sud-africans. Avui són simplement barris populars. Però no s’han de confondre amb una vila misèria llatinoamericana ni amb una slum africana.

Als townships hi ha barraques de cartró i llauna, però també hi ha autoconstrucció, cases de protecció oficial i fins i tot còmodes vivendes unifamiliars amb el seu petit jardí, el seu garatge i la seva hipoteca bancària. Com que la divisió era per races, allà vivien –i en molts casos hi segueixen vivint– professors, metges i advocats.

També, a diferència dels barris pobres d’altres països, hi ha un orgull de township. Qui hi viu no només no se n’amaga, sinó que ho explica. És l’orgull de pertànyer a una comunitat que, en la majoria dels casos, es va forjar en la lluita per la democràcia de què avui es gaudeix a Sud-àfrica.

Passejar per un township –amb una mica de compte si s’és blanc– és un viatge a l’essència de Sud-àfrica. El primer que es percep és l’enorme vitalitat.

Els carrers ocupats per improvisats partits de futbol, els escassos parcs plens de canalla, les dones que canten mentre fan la bugada als safaretjos públics, el tràfec dels cors de gospel amb els seus vestits lens de colors... Un autèntic formiguer a l’aire lliure que sembla no que descansi mai.

Ni la gent ni l’espai. Tot està ocupat. Les vivendes minúscules expulsen les famílies nombroses que alberguen i tothom passa el dia a l’aire lliure. I en els intersticis que queden entre les casetes encara hi caben comerços de qualsevol tipus ubicats a qualsevol lloc: en una tenda, una perruqueria; amb quatre taulons de fusta es fa una botiga de queviures; el taller de cotxes, directament al descampat, amb totes les eines al sol...

Al township també s’hi troba tant el pitjor com el millor del país. L’esperança i la desesperació. Paret per paret, tal com es veuen les licoreries –sempre plenes a vessar d’homes– al costat de les nombrosíssimes associacions de dones que treballen contra la violència masclista. A un costat, els aturats en les seves eternes partides de dames, i al davant, les mil i una idees per tirar endavant: des d’un hortet minúscul fins a la venda de qualsevol cosa impossible.

La visita al township serveix d’ajuda per comprovar que Sud-àfrica és un país que encara té molts problemes per afrontar i per resoldre. Però també que els sud-africans –i en especial les sud-africanes– tenen l’energia, la imaginació i la tenacitat per fer-ho.