Els fantasmes de Goya

Corren mals temps per a les gales de premis. Als Estats Units cada any perden espectadors a palades però a Espanya, curiosament, no. Els Goya mantenen any rere any una audiència tan fidel que els números suggereixen que hi ha molta gent que veu la cerimònia però que no va al cine a veure les pel·lícules en qüestió. La gala d’ahir a la nit va ser plena d’estrelles (hi va haver més entregadors que mai) i, tanmateix, va acabar marcada per les absències: la de Carlos Saura, la de Lola Flores, la dels premis a ‘Alcarràs’. La gala dels Goya va ser la gala dels fantasmes. Arrencar «la gran festa del cine espanyol» (clixé que es va pronunciar als 26 minuts de gala) amb un Goya d’honor que tenia textura d’in memoriam és una decisió arriscada des del punt de vista televisiu, però incontestable des del punt de vista emocional. El cine de Carlos Saura ha construït aquest país. Carlos Saura es va quedar a un dia de rebre en vida el reconeixement a la seva carrera i els Goya van optar per donar-li un lloc a l’altura de la seva empremta: els primers 30 minuts d’una gala de 3 hores i mitja. Els fastos van incloure dos vídeos diferents (en què apareixien Rabal, Fernán Gómez o Lópe Vázquez, evocant que el cine espanyol ja té més estrelles mortes que vives), dos discursos d’agraïment (el de la seva viuda i el seu fill), un monòleg de Carmen Maura i una cançó. Por qué te vas anava de perles per a l’ocasió perquè és l’única cançó que serveix tant per estar deprimit com per estar de festa. I el seu objectiu ahir a la nit, versionada per Natalia Lafourcade, era servir com a pont entre la primera cosa i la segona. Va ser esgarrifós escoltar Eulàlia Ramon llegir un agraïment que Carlos Saura «va escriure l’altre dia». Si això no és la vida, ¿què és? Un dia escrius un discurs i al següent el recites des del més enllà. Però el seu fantasma va seguir present durant la resta de la gala, perquè Saura és en totes les pel·lícules espanyoles: en els fora de camp de Mantícora, en les el·lipsis de La maternal, en els personatges definits pel que no diuen de Cinco lobitos, en la meditació sobre la condició humana que proposa As Bestas, en l’exploració dels traumes infantils que vertebra Alcarràs. La d’ahir a la nit va ser la gala dels fills de Saura. Per això tota la indústria es va posar dreta per ovacionar un homenatge que arribava tard. Un dia tard. En el minut 32 van aparèixer els presentadors, Clara Lago i Antonio de la Torre, i van obrir amb una menció a Turquia i una altra a Ucraïna abans de disposar-se a esbombar els acudits de rigor gairebé disculpant-se pel cop de volant de to. I així, van trigar pocs segons a demostrar el motiu principal pel qual les gales de premis semblen haver perdut el seu ímpetu: hi ha cert pudor davant el concepte mateix de vestir-se amb roba cara, celebrar una festassa i repartir premis amb la que està caient. Hi ha tants motius al planeta per posar-se trist ara mateix (i al llarg d’aquestes tres hores i mitja ens els havien de recordar tots, un per un) que convertir l’art en una competició per a l’entreteniment de masses pot semblar un exercici frívol, ‘kitsch’ i fins i tot inapropiat. Per això totes les gales, des dels Oscars fins als Emmy o els Goya, tenen la necessitat de disculpar-se i, sobretot, de buscar una coartada moral: si revindiquem tot el reivindicable (la sanitat pública, la pau a Ucraïna, els curtmetratges, la igualtat, la justícia a l’Iran, la diversitat, la salut mental, la tanca de Melilla, el Sàhara, el 92% d’atur en el gremi dels actors, el canvi climàtic), la frivolitat de l’esdeveniment quedarà justificada. Frívol resultaria, per exemple, assenyalar que Antonio de la Torre anava més maquillat que Clara Lago. La parella de presentadors va recórrer a l’autoconsciència per respondre a una pregunta, a hores d’ara, ineludible: ¿per què algú voldria ficar-se en un marró com aquest? ¿Quina persona que no es digui Sardà ha sortit reforçada de presentar uns Goya en les seves 39 edicions? Lago i De la Torre van enumerar tot el que podria sortir malament i es van deixar espantar per un altre fantasma que va sobrevolar el Palau de Congressos i Exposicions de Sevilla: les gales passades. En concret, una, la de fa 20 anys. Jordi Évole va ser l’únic d’esmentar-la explícitament («Aquella nit del ‘No a la guerra’ ens va ensenyar a no callar-nos»), però l’esperit d’aquella cerimònia-al·legat va envair la gala d’ahir a la nit, sens dubte la més reivindicativa de les últimes dues dècades. També va ser la més folklòrica. L’homenatge a Lola Flores, expandit amb una actuació de la seva filla Lolita cantant Pena, penita, pena, no va ser només el moment més memorable de la nit sinó que significa molt: significa que el cine espanyol revindica per fi el seu folklore. Reivindica l’espanyolada. Aquest cine que, de tan associat al règim i els gustos de les masses, va ser menyspreat durant els anys 80, 90 i 2000 per les elits culturals i ignorat per l’Acadèmia de Cine (un silenci, tot s’ha de dir, saldat amb el Goya d’honor a Mariano Ozores el 2016). Les pel·lícules com les que feia Lola Flores van ser l’única alegria per a tota una generació d’espanyols, que omplien els cines com mai (entre les cent més vistes de la història, per exemple, n’hi continua havent vuit de Manolo Escobar) i que a l’envellir van veure com els seus nets menyspreaven qualsevol cosa que fes olor de bata de cua. En diversos moments de la gala d’ahir a la nit van sortir imatges de Sevillanas, la pel·lícula amb què el 1992 Saura va reivindicar el nostre folklore en un moment que el país sentia que necessitava renegar-ne per poder avançar d’una vegada per sempre cap a la modernitat. Un any, 1992, en què la imatge de Lola Flores estava tan desgastada que no la volien deixar actuar a l’Expo de Sevilla (ella mateixa va protestar que només va participar-hi perquè Raffaella Carrà s’hi va entossudir). Lolita va desplegar la turbofolklòrica amb espetecs i el micro ficat entre les mamelles amb la seguretat que ella i la seva mare representen unes paraules molt nostres que entenem intuïtivament però som incapaços d’explicar-les a un estranger: ‘duende’, ‘poderío’, ‘tronío’. I entre tanta poesia, Lolita es va acomiadar amb un agraïment mundà: «Gràcies a Gestmusic». Se sobreentén, és clar, que la productora de Tu cara me suena la té en nòmina i d’ella depenia que ahir a la nit pogués actuar a Sevilla. El folklore va continuar dominant la nit actuació rere actuació. Des de Guitarricadelafuente versionant un tema que Antonio Flores (un altre fantasma) va compondre per a la seva germana Rosario, fins a Manuel Carrasco, que va obrir la gala amb Cantares, de Joan Manuel Serrat (que està viu, però ja retirat), amb un bronzejat que s’acostava al ‘blackface’ i acompanyat d’un cor en pla Jarcha compost per estrelles d’ahir, avui i sempre com Maribel Verdú, Leonardo Sbaraglia, Myriam Díaz-Aroca, David Verdaguer o Amaia Salamanca (més Letizia que mai) perquè de vegades en els Goya passen coses que semblen el resultat que algú ha perdut una aposta. Hi ha un productor de televisió que assegura que hi ha 34 famosos totals a Espanya, 34 persones que funcionen en qualsevol format («els he comptat», afirma) i que es van rotant de programa en programa: Lolita, Mario Vaquerizo, Paco León, etc. Doncs en el cas dels cantants el número es redueix a 6 o 7. Carrasco n’és un, i tan aviat et serveix per obrir el Benidorm Fest que per uns Goya. Pablo López n’és un altre. El cantautor va versionar amb Israel Fernández La alegría de vivir, la cançó de Sobreviviré, la pel·lícula en què Emma Suárez s’enamorava de Juan Diego Botto (el seu millor amic gai) i que el 1999 va portar un milió d’espectadors a les sales de cine, molts adolescents. I així, sense pretendre-ho, aquesta actuació va invocar el fantasma d’aquells anys en què el cine espanyol tenia múscul, tenia estrelles i tenia gent jove asseguda a les butaques. El que en realitat pretenia l’actuació era iniciar un segment LGTB, que incloïa un muntatge amb pel·lícules queer que semblava delectar-se en el tòpic que el cine espanyol només treu «jonquis, putes i maricons» i l’aparició dels únics entregadors de la nit membres del col·lectiu (els únics fora de l’armari, s’entén): Abril Zamora, Javier Calvo i Javier Ambrossi (per poc no hi van incloure Carlos Cuevas). Ells van ser els únics entregadors que van disfrutar d’un clip introductori amb imatges de les seves pel·lícules, La llamada i La vida por delante. La decisió és, si més no, curiosa, i, encara més, qüestionable. ¿Per què els altres entregadors no van entrar a l’escenari precedits d’un vídeo propi? ¿No hauria sigut fabulós que Pol Monen i Fernando Esteso haguessin entrat acompanyats d’un muntatge de ¿A quién te llevarías a una isla desierta? i Agítese antes de usarla? ¿O que Ingrid García Jonsson i Arturo Valls haguessin aparegut amb Explota explota i Torrente 2? ¿I per què no Marta Fernández Muro i Manu Ríos precedits d’un muntatge d’Arrebato i Élite? Esteso va sorprendre amb un acudit senzill, directe i eficaç («M’he trencat el tendó d’Aquil·les, que dic jo, ¿si és d’Aquil·les perquè se’m trenca a mi?») d’aquests que fa 40 anys portaven milions d’espanyols al cine i el va coronar amb un moment commovedor al demanar-li a Agustí Villaronga i a Carlos Saura que li vagin escrivint un guió perquè s’hi reunirà aviat. Un instant que li trencaria el cor a qualsevol excepte, aparentment, als convidats de la gala dels Goya, que van escamotejar-li un penúltim aplaudiment a l’actor preferit dels seus avis. Però sí que es van aixecar per anar a fer un cigarro durant l’‘in memoriam’. Clara Lago va arrencar la seva única intervenció en solitari sobresaltada per una dona que tornava amb tota la calma al seient, va xocar amb Lago i va reaccionar sorpresa en pla: «¿Però què fa una presentadora al costat de la meva butaca?». ¿Sabeu, per cert, qui no s’aixeca mai en les tres hores i mitja de gala? Penélope Cruz Lago va entrar amb mal peu i va semblar distreta durant la resta del monòleg, que, com havia fet el seu company Antonio de la Torre abans, consistia a saludar un parell de nominats i repetir el mateix acudit amb tots dos. A De la Torre li va quallar un acudit, quan es va ajupir davant Denis Menóchet i va exclamar: «¿Què? ¿T’avorreixes, francès?». Té gràcia perquè és veritat, però també perquè és una referència a una frase ja emblemàtica d’una pel·li que ha causat sensació entre el gran públic. Per això estan les gales de premis. I a sobre a Menóchet el van compensar donant-li el Goya al millor actor, trencant així una de les tradicions preferides de l’Acadèmia: portar actors estrangers per prendre’ls el pèl durant tota la nit com si fossin guiris en una revetlla i després no donar-los el Goya. De la Torre se’n va sortir amb més comoditat que Lago, que, això sí, va suplir les seves distraccions amb encant i posant accent andalús per emfatitzar els acudits, malgrat haver crescut a Torrelodones, en la millor tradició de Terelu Campos. L’estructura fixa d’acudit-reivindicació-acudit va fer que es trobés a faltar l’Antonio de la Torre dels Feroz del 2018, que es va passejar entre les taules amb pulles del calibre d’«Emma Suárez i Adriana Ugarte, heu fet una interpretació impressionant fent veure que us aveniu» i que va ser rebut amb aplaudiments entusiastes per part d’uns periodistes que havien cobert (i patit) la campanya promocional de Julieta. Aquell Antonio de la Torre, per exemple, hauria presentat la parella d’entregadores Petra Martínez i Belén Cuesta dient alguna cosa en la línia de: «Petra hauria sigut millor Bárbara Rey que Belén». Però aquest no. Aquest només es va passejar pel pati de butaques per lloar els cineastes nominats, donar-los les gràcies i l’enhorabona pel seu treball i, estranyament, explicar-los les sinopsis de les seves pròpies pel·lícules. I no hi va haver cap referència als Feroz ni a l’agressió sexual que va entelar la seva festa (si els Goya són la gran festa del cine espanyol, els Feroz són el seu gran ‘botellon’), la qual cosa va convertir l’incipient Me Too espanyol en un altre gran fantasma de la nit. Els presentadors van defensar amb empenta un no-guió que amb prou feines exigia la seva presència: van ser els presentadors menys... presents de la història dels Goya. Una introducció al principi, sengles intervencions individuals i un breu comiat final. El resultat va ser una gala funcional que va sortir del pas a molt millor ritme de l’habitual però que no va tenir moments veritablement comentables. ¿És possible que amb una simple abraçada (a la seva admiradora Clara Lago) Penélope Cruz generés l’instant més televisiu de la nit? És possible. Des de fa anys, la gala dels Goya aposta més per buscar el somriure de l’espectador que la rialla. Es va quedar a prop d’això últim Arturo Valls quan va fer playback amb la veu de José Coronado, es va tombar immediatament cent vegades més sexi i ens va donar una cosa que no sabíem que volíem: Coronado dient «‘una loba como yo no está pa tipos como tú’». El primer acudit de la nit que va aterrar en condicions el va fer Luis fucking Zahera: «Sempre he volgut matar un francès», que a més d’acudit és espòiler. I van destacar alguns esclats d’humanitat: Carmen Maura dient de Saura el més bonic que es pot dir d’un mort, que era «molt simpàtic»; Isabel Coixet celebrant que «Juliette Binoche fa cine sense fronteres i sense els putos algoritmes»; l’in memoriam recordant operaris com José Varela, cap de transports (a aquests els Oscars els passen per alt); o Telmo Irureta agraint a les seves companyes de repartiment de La consagración de la primavera que siguin «bones» i facin «les coses molt bé». De vegades és tan senzill com això. L’últim premi de la nit el va entregar Cruz acompanyada de Myriam Díaz-Aroca, Ariadna Gil i Maribel Verdú. Si les seves siluetes van aparèixer al fons de l’escenari agafades de la mà com si fossin Els venjadors és perquè ho són. Les quatre són història d’Espanya cada una a la seva manera i Belle Epoque és un capítol rutilant d’aquesta història: una obra mestra, un superèxit, un segon Oscar per a Espanya, un trampolí per a Penélope i una font inesgotable d’anècdotes (com que Jorge Sanz portava la maleta plena de fuets i xoriços per si el menjar de Los Angeles no li agradava), un títol que es va passar tota la gala ininterrompudament al racó superior esquerre per anunciar que TVE l’emetria a continuació. Aquestes quatre dones li van entregar un novè premi a As Bestas que sentenciava que la nit que es va treure tant pit per les cineastes femenines va guanyar l’únic home nominat (un palmarès tan irònic com commemorar les nou nominacions de Pacifiction d’Albert Serra en els Cesar durant la gala d’uns premis que l’han nominat en zero categories) i la nit arribava al final assetjada per un fantasma més: el de les gales futures. Perquè, ¿quin repartiment podria aparèixer d’aquí trenta anys en silueta i agafat de la mà i causar en l’audiència l’emoció que va suposar veure Penélope, Maribel, Myriam i Ariadna? Però això és un problema de l’Acadèmia d’aquí tres dècades. L’actual prou en té amb el que té. I bastant bé ho fa.

El més llegit