Karmele Marchante: «Em fa pena l’Espanya profunda que veu la porqueria de ‘Sálvame’»

Potser els més joves la recorden pel seu àlies, la ‘Pop Star Queen’, i que per poc cola la infame melodia de ‘Soy un tsunami’ al Festival d’Eurovisió del 2010 [«‘Y es que yo / soy un tsunami / yo soy una chica in / Y es que soy algo imparable, no te puedes resistir’», bramava]. Una ‘boutade’ més de ‘Sálvame’, on Karmele Marchante va inventar el ‘moment iogurt’ i el ‘traveling roller’ «doncs ara m’enfado i abandono el plató per anar-me’n a plorar al lavabo». D’allà en va sortir amb les orelles cotes i maleint el dia en què es va fer cronista del cor: «Un món que mai havia sigut el meu i que es va convertir en la meva perdició i va fer oblidar tot el meu currículum anterior». Als 76 anys, la tortosina de naixement i madrilenya d’adopció, intenta esmenar el tema amb ‘No me callo’ (Ediciones B), unes memòries a cor obert en què la indòmita reportera, «revolucionària incompresa», referent feminista i ‘indepe’ desinflada, que ha treballat en gairebé tots els mitjans escrits, audiovisuals i radiofònics del país, repassa la seva trajectòria i les seves vivències més íntimes, revelant sucosos secrets dels famosos polítics, artistes i periodistes que ha trobat. Al final, avisa: «Continuarà...» -Això de ‘No me callo’ del títol, ¿és per Mariñas i aquella falca que repetia a ‘Tómbola’? -No, en absolut. És un títol que em va donar un amic meu que és guionista. A més, prefereixo no parlar de Mariñas. -¿Per què ha sentit la necessitat d’escriure aquestes memòries, per l’edat o perquè vol reivindicar el seu currículum anterior als seus anys a la tele de la coloraina? -L’he escrit, en primer lloc, perquè m’ho van proposar, i sobretot, perquè volia reivindicar la meva persona davant el personatge creat per la televisió nefasta, la del cor. -Comença molt trista. Malgrat néixer en una família benestant de Tortosa, va tenir una infància «deplorable i lúgubre», sense l’afecte d’uns pares que la van deixar a cura de la seva àvia. -Vaig passar els 12 primers anys de la meva vida amb la meva àvia, que va ser la matriarca de la família, l’emprenedora, la llesta, la que va tirar tots els seus negocis endavant... Un mirall per a mi. «Igual com Anjelica Huston, sempre he batallat contra el meu pare i el meu cos» -Millor que el seu pare militar, a qui defineix com «una perla molt feixista». -Amb ell sempre m’hi vaig portar molt malament. Hi ha una frase que me la vaig copiar d’Anjelica Huston, que deia que sempre havia batallat contra el seu pare i el seu cos. Doncs jo, el mateix. -Va arribar a apuntar-la amb una pistola carregada. Això ha de ser molt dur de superar -Va ser dur, però també un alliberament, perquè a continuació vaig marxar del domicili familiar, i ja vaig fer vida independent total, tant professionalment com econòmicament parlant. -Explica que la pegava si la sentia parlar en català. ¿Això va fomentar el seu costat ‘indepe’? -El meu pare, que es va criar a Salamanca, portava molt malament el tema del català, cosa que no vaig entendre mai, perquè es va casar amb una catalana. «Estic allunyada sentimentalment dels ‘indepes’; l’únic que els dic és que s’aclareixin i s’uneixin» -De tota manera, ara diu que ha passat de «delerosa militant» a estar «decebuda». ¿Per què? -No m’agrada com ho estan fent els polítics, lluitant contínuament. Estic allunyada sentimentalment dels ‘indepes’; l’únic que els dic és que s’aclareixin i s’uneixin. -I des dels 80 vivint a Madrid. ¿Li agrada més que Barcelona? -A mi m’agraden igual, però el que més, l’Empordà, on he estiuejat molt temps. -Al llibre deixa molt bé Yolanda Díaz, de qui diu que n’espera «molt». ¿La veu de presidenta? -M’encanta. Penso votar-la. M’agradaria que ella fos la pròxima presidenta, primer perquè és formidable i segon perquè és una dona. Em fa pena l’actitud de Pablo Iglesias amb ella. L’esquerra s’hauria d’unir per poder sortir. «No m’agrada l’actitud de Pablo Iglesias amb Yolanda Díaz. Ella m’encanta, i la veig de presidenta» -En aquells 80 de la ‘movida’, vostè es va atipar de sexe i drogues i va tenir moltes nòvies i nòvios. ¿Continua portant una vida tan intensa? -Sempre he portat una vida molt intensa, però ara no hi ha contracultura, no hi ha publicacions com en el seu moment ‘Ajoblanco’ o ‘Star’ [de les quals va ser cofundadora i directora, respectivament]. -Del periodisme seriós en gairebé tots els mitjans de comunicació del país al del cor. ¿Sabia on es ficava quan va començar a ‘Tómbola’? -No. Llavors no ho sabia ningú. Era un programet que naixia, havia d’anar a gravar València... Però va tenir molt d’èxit i al cap d’un mes estava en totes les autonòmiques. -De ‘Sálvame’ va acabar «fins a la ‘peineta’». ¿Què li sembla que el programa segueixi entre els més vistos? -Em fa pena, perquè l’Espanya profunda, que és qui ho veu, hauria d’estar motivada per veure un altre tipus d’entreteniment televisiu. És una pena que el que vegi sigui aquesta porqueria. -Creu que el periodisme «està dèbil i desmillorat». ¿Quins són els seus mals? -Està dividit entre els grups mediàtics que serveixen els interessos d’un partit o d’un altre, i a més hi ha molta gent pagada per aquests partits. Gairebé no hi ha premsa lliure. -Vostè és una de les pioneres del feminisme en aquest país, i diu que això del ‘sí és sí’ ja ho corejaven en la seva època. ¿Com veu la nova generació? -La veig formidable, com més millor. Però en el feminisme som transgeneracionals, dones que busquem la igualtat, que encara no s’ha aconseguit. Ni fer caure la bretxa salarial ni totes les violències masclistes. Molta culpa d’això la tenen jutges homes, masclistes i corruptes. -¿Quins altres projectes la mouen ara? -¡Estic fent teatre!, ¿et sembla poc? Soc polifacètica. Representem una obra que es diu ‘Acción comadres’. Tenim un munt de bolos firmats i aviat serem a Barcelona.

Karmele Marchante: «Em fa pena l’Espanya profunda que veu la porqueria de ‘Sálvame’»

«El meu pare em va apuntar amb una pistola carregada. Va ser dur, però també un alliberament, perquè aquell mateix dia me’n vaig anar de casa», relata la veterana periodista i feminista en les seves memòries

Els enemics íntims de Karmele: de Mariñas a Gabilondo, passant per Carmen Sevilla i JJ Vázquez

El més llegit