El dia que les metzineres del Raval van ser models

La pandèmia, que en tantes coses ens ha fastiguejat, també ha donat peu a projectes il·lusionadors que tornen la fe en l’ésser humà. Aquest és el cas de Disseny per a la Inclusió, un fructífer acord entre el Museu del Disseny de Barcelona i l’associació Ojalá Projects que posa al servei dels ciutadans aquesta eina, el disseny, que de vegades s’oblida de la seva finalitat, servir a les persones per facilitar-los el dia a dia. «El disseny es veu com una cosa elitista i exclusiva, però la nostra idea és utilitzar-lo com una potent eina de transformació social. De la banda de l’alumne, perquè es poden identificar i resoldre les necessitats de les persones, i pel que fa als col·lectius en situació de vulnerabilitat, perquè es pot utilitzar com un mecanisme de canvi, de transformació i d’empoderament,», assegura Anaïs Esmerado, l’ànima impulsora d’una convocatòria que aquest març arribarà a la segona edició i que tornarà a unir alumnes de les escoles de disseny com BAU o Elisava amb associacions com Càritas i l’ONCE. «Amb els primers treballarem per què un pis penitenciari en què viu gent que està complint una condemna ha de ser una extensió de la presó i no un espai més humà, i amb l’altra organització mirarem d’ajudar invidents a reconèixer millor els objectes gràcies al seu disseny», relata Esmerado, professora en aquests centres, i que abans de la covid s’emportava els alumnes a fer pràctiques a camps de refugiats de Grècia. L’acció local com a germen «Quan ja no es podia viatjar, va tenir més sentit l’acció local», assegura. I aquest va ser el germen de la primera edició, en què van treballar amb TEB Barceloneta, TEB Sant Andreu, Intress, Superar l’Ictus BCN i les Metzineres del Raval. «L’any passat, el museu va tenir una programació menor a causa de la pandèmia i va poder impulsar més projectes que aquest any. Però l’eix vertebrador continuarà sent el mateix, el disseny com a transformador social», insisteix l’Anaïs, que posa com a exemple d’autèntica revolució la viscuda la primavera passada al cor de la ciutat. Judith Pinyol va ser una de les 12 alumnes que, des del març i fins a finals de maig, va acudir als tallers de moda que tots els divendres s’impartien a l’Àgora Juan Andrés Benítez, molt a prop de les Rambles. El mateix número de metzineres no van faltar «ni un sol dia a la cita», malgrat les seves difícils vides, ja que moltes d’elles exerceixen la prostitució, consumeixen drogues i saben el que és viure entre reixes. «Van venir sempre, i fins i tot s’emportaven deures a casa... Allà es van establir uns vincles de confiança d’unes amb les altres molt forts. Ni nosaltres ni elles pensàvem que aprendríem res, però va ser just al contrari», assegura la noia. Dissenys empoderadors «A l’associació arriben molts sacs de roba donada, però el problema és que aquestes dones no se senten identificades amb aquesta roba, moltes vegades d’altres èpoques», explica Pinyol. «El que vam fer va ser utilitzar aquestes peces i treure’n patrons, intentant crear altres usos per a les peces que ens cridaven l’atenció per algun detall. Les vam reconstruir enganxant-les amb cola, amb nusos, amb imperdibles, llaços..., amb tot el que podíem, perquè tampoc tenen màquines de cosir, i intentàvem trobar el ‘look’ que les representés a cada una, el seu estil», recorda la noia, que considera que «aquesta roba que han fet amb les seves mans les empodera i els dona força per fer altres coses més enllà de la moda». La Noa és una de les metzineres orgullosa d’haver participat en els tallers. Ella és una de les que assisteix al centre del Raval diàriament. «No podem passar sense anar-hi. Fem projectes, tallers de perruqueria, maquillatge, cosmètics naturals, perfums, ‘kick-boxing’... Hi podem dormir, dutxar-nos, tenim preservatius, una narcosala per consumir, una doctora i una infermera, dues psicòlogues, dues advocades, diverses educadores socials...». El seu millor record és el dia que va fer de model per un dia a la desfilada que va posar punt final, al juny, a 10 setmanes de «cocreació», com els agrada anomenar-ho a les seves usuàries. «Gràcies a aquestes noies divines vam aprendre moltes coses. Per exemple, com ajustar-nos els vestits. Jo, per exemple, soc molt prima i tot em va gran. I ara em passo el dia mirant-me i fent-me modelets nous, com la Ventafocs, tot i que a mi no m’entra la sabateta», recorda la Noa, una transsexual de 47 anys, «mare coratge de dos bessons», okupa, prostituta i que fa més de tres dècades que entra i surt de centres de menors i d’alguna presó. «Ens ho vam passar molt bé», exclama. I parla per ella i les seves companyes al centre quan assegura: «Estaríem encantades de repetir».

El dia que les metzineres del Raval van ser models

La segona edició de Disseny per a la Inclusió programa nous tallers amb col·lectius en situació de vulnerabilitat, perquè s’empoderin gràcies a la creativitat.

El més llegit