Diana Navarro (Màlaga, 1968) porta aquest dimecres 12 a la sala Barts de Barcelona ‘Inesperado’, el seu últim disc, en què es continua inspirant en la copla, el flamenc, la saeta i la sarsuela. I en què també visitarà èxits del passat. Una posada en escena, diu, molt senzilla i teatral.

-Hi treu la seva vena d’actriu.

-Sempre m’ha agradat interpretar i, des que em vaig formar com a actriu, la veritat és que el que explico en cada cançó arriba molt millor al públic. L’emoció aflora d’una manera molt bonica. 

-Pasión Vega, Martirio, Pastora... han donat brillantor i esplendor a la copla. 

-A Martirio i a Carlos Cano cal agrair-los que la copla no morís, perquè estava associada a una època terrible; res a veure. La copla és cultura, és apolítica, i parla d’emoció. Ells van fer un esforç perquè aquest llegat arribés a noves generacions i molts artistes, entre els quals m’incloc, hem begut d’això i ens hem fixat en les figures històriques. Gràcies a això ja fa 15 anys que visc de la música.

-¿Vostè és un exemple de resiliència, paraula amb què va titular el seu anterior treball?

-Absolutament. Jo vaig conèixer aquesta paraula el 2010 perquè el 2009 vaig tenir una mort metafòrica emocional en què em vaig adonar que no m’estimava com a persona. Que com a artista em salvava, però com a persona m’havia oblidat.  A partir d’allà, amb ajuda de psicoanàlisi, reiki i de teràpies sobre creixement personal, vaig descobrir la paraula resiliència i em vaig dir: jo soc això. Soc una persona que m’he estirat com un xiclet sense trencar-me. I he sortit reforçada de totes les coses dolentes que m’han passat. Hi ha molts exemples de tirar endavant entre l’adversitat: els nostres avis, per descomptat. Ells van tirar endavant i estan tirant endavant els seus fills i els seus nets. Per a mi aquest és el meu primer disc, perquè vaig començar una nova etapa, en què em vaig casar amb mi mateixa. Aquest procés va ser molt enriquidor i vaig voler compartir-ho en forma de cançons. 

-¿El temps ha cicatritzat aquestes ferides?

-I el treball personal. Aquest disc és part d’aquest procés. A ‘Inesperado’ ja mostro l’amor incondicional cap a la meva persona. Hi ha una cançó, que es diu ‘Cuando venga el amor’, que parla de l’amor veritable. Aquesta cançó són els vots del meu casament [la primavera del 2018 es va casar amb Rafael ] i he volgut compartir-los amb la gent que m’ha recolzat tots aquests anys. 

-¿Artista i dona van ara agafades de la mà?

- Sí, ha, ha, ha. Molt ben avingudes i agafades de la mà ben fort. Jo em veia en vídeos anteriors i era el meu cor trencat i un dolor tremend. Ara aquest dolor és una interpretació. Ara soc tragicòmica, com a bona coplera i com a persona a qui li encanta la vida. 

-¿Això es nota en el directe?

–Sí. A la gent li agrada perquè veuen que el que sona al disc és veritat i nosaltres ara necessitem els concerts. Martirio diu que ara cal treballar moltíssim per poder treballar. Beneït sigui poder tenir salut per seguir allà.

-¿Està fent cine?

-Doncs acabo de rodar un paperet molt petitó amb Santiago Segura a ‘Padre no hay más que uno (2)’. Vaig sortir a la primera i aquí faig d’una ‘bruiximare’. Jo el que vull és aprendre, l’hi vaig dir a Santiago Segura a ‘Tu cara me suena’, i veig que és un home de paraula, perquè m’ha tornat a trucar. També vaig rodar ‘Las pesadillas de Alberto Soto’ de Miguel Almanza, un ‘thriller’ amb Macarena Gómez i un munt de bons actors que estic desitjant veure. 

-A ‘Tu cara me suena’, on ha fet brillants interpretacions, de Maria Callas a Antonio Molina, Blas Cantó va fer de Diana Navarro. 

-Va cantar ‘Sola’, la cançó que em va donar a conèixer, i ho va fer molt bé.

-¿Vostè com creu que li anirà al maig a Eurovisió amb ‘Universo’?

-Doncs jo crec que ho farà impecable. És un artistàs. Fa moltíssims anys que hi és i ho farà molt bé. És una persona que estimo i jo estaré allà recolzant-lo. Ara bé, que Europa ens voti és una altra cosa. Si soc a Granada amb la família o a Malasaña amb els amics sempre intentem veure el festival. 

-¿I és de veure molt cine espanyol?

-Per descomptat. M’ha sabut greu que Antonio Banderas, malagueny i amic, no hagi guanyat l’Oscar per ‘Dolor y gloria’, perquè la seva interpretació és d’Oscar. Està millor que mai i té molt d’art.

-Animant teatralment Màlaga.

-Amb ‘A chorus line’, que portarà també a Barcelona i està sensacional. La ciutat està de pujada. I són també llocs de treball. Veure un teatre ple dona molta alegria, la veritat. 

-Ell diu que acabarà tornant a la seva Màlaga natal.

-I jo també.

-Per cert, ¿és cert que el ‘Tú y tú y solamente tú’ de Pablo Alborán és per a vostè? La deuen envejar molt.

-Ha, ha, ha. Quan diu ‘tu garganta es un misterio’, allà és on s’entén que la va fer per a mi. I ho dic jo perquè ho ha dit ell, sinó no ho dic. 

-Està a l’estratosfera.

-Allà on es mereix estar. Jo vaig tenir la sort de veure’l primer, el vaig conèixer amb 19 anys, vaig escoltar les seves cançons i me’n vaig enamorar, perquè té molt talent. Aquesta frescor seva.... jo sabia que arribaria on és, i no vaig dubtar a oferir-li els meus escenaris perquè es donés a conèixer, i estic superorgullosa de l’aconseguit i de tot el que li queda, perquè és un gran músic.

-¿I aquest coll misteriós li exigeix molt?

-Sí, i amb els anys més. El que passa és que des que em vaig casar amb mi m’he relaxat, no per falta d’esforç, sinó perquè he entès que, des de l’afecte, sense el fuet, es treballa i es canta molt millor. Perquè jo em fustigava molt. Ara he arribat a un equilibri emocional i vocal que mai havia tingut, que em fa feliç i que espero que duri molts anys. Em cuido molt, però des de l’amor i l’afecte.

-la lletra de ‘Sola’ ara és només això, una interpretació. 

–Això mateix. Tot i que ho porto tatuat al canell esquerre perquè no s’oblidi mai, i és una cançó que m’acompanyarà allà on vagi fins a l’últim dels meus dies.