La cuina catalana, branca barcelonina, s’empobreix amb el tancament el 28 d’octubre de Freixa Tradició (¡un dia després del Sant Pau!), restaurant en actiu des del febrer de 1986, que va tenir una estrella Michelin i que ha defensat la identitat en tres etapes, sempre sota la direcció de la família Freixa.
El motiu del tancament és queDori Riera, de 70 anys, i Josep Maria Freixa, de 75, es jubilen, fet que suposa un alleujament, ja que altres locals han hagut de tancar les portes per la depredació immobiliària o pel fracàs gastronòmic. En una ciutat vençuda pel ‘poke’ i el ‘cebiche’, sap greu la pèrdua d’un guardià. La confraria del fricandó, la croqueta i el flam d’ou (¡que bo!) es queda sense un propagandista capital. A partir d’ara, Freixa,emèrit dels macarrons a la barcelonina.
Afronten els últims serveis amb la recompensa de la feina ben feta. Dori Riera pensa en exposicions d’art i a matricular-se a la UOC: “Sempre he estat de cara al públic. Això ho enyoraré. Però ens hem de retirar algun dia, ¿quants anys ens queden per disfrutar?”. Josep Maria Freixa es resigna a la situació, tot i que es felicita per haver conservat el coratge i la salut: “¡Jo soc cuiner!”.
El primer nom va ser El Racó d’en Freixa i Josep Maria Freixa, fregaplats i ajudant als 13 anys, el va convertir en un espai de resistència després de passar per les cuines de gegants –i alguns capgrossos– de Barcelona, Madrid i França, servint amb Paul Bocuse i Roger Vergé, sense trair els platerets del’àvia Maria, cuinera de l’Hostal de Calaf, que bombollejaven en la memòria, com els ja esmentats macarrons. I un plat que deixa empremta: els calamars amb ceba i tomàquet.
Els macarrons a la barcelonina de Freixa Tradició /
L’empenta del fill, Ramon, va fer que Josep Maria Freixa es retirés al Maresme (Ca la Dorotea) a elaborar pa (la seva perdició) i plats més assossegats. Diu Dori Riera: “Deixar-l’hi va ser un acte d’amor”.
El 2009, Ramon Freixa va marxar a Madrid, on es va cosir a la jaqueta dues estrelles Michelin, la qual cosa va obligar el pare a tornar al carrer de Sant Elies en una herència a l’inrevés. Dori Riera, filla de botiguer i forner, mai va deixar de dirigir la sala.
El trànsit d’El Racó a Freixa Tradició els va costar l’estrella, perquè l’oferta era una altra, de nou conservadora, en el sentit de permanència. Probablement, aquells inspectors no van caçarla llebre a la royale. Josep Maria Freixa resumeix la seva formació catalanofrancesa: “Abans, si no sabies fer una truita perfecta, et feien fora del restaurant”.
L’editorJaume Vallcorba, ja mort, va ser doblement addicte: a la casa i als macarrons gratinats. Va emmalaltir i, fins a la mort, Dori Riera els hi va servir de manera continuada a casa seva. Aquesta classe de cuina –i de persones– és el que la ciutat perd.