No decep. Arriba fent gambades embotit en aquells pantalons negres de tub que un dia va descobrir a la botiga Trash and Vodevil de Manhattan, unes botes Lou-
boutin amb uns grans talons i una simpatia en permanent modalitat d'aspersió. Està de gira, en pla superstar, presentant el seu llibre Fabiografía (Espasa), una biografia molt lliure de Fabio McNamara, figura principal en el pantocràtor de la movida madrileña.
-¿Vostè és una divina, com qualificava Fabio McNamara els admirables?
-Per a mi ser divina és ser una persona lliure, que fa el que vol en tot moment, amb el cap al seu lloc, però amb capacitat per riure's de si mateix. Un ésser aristotèlic, que sap que la virtut està al mig.
-¡Carai! Si fins i tot cita Aristòtil.
-Fins i tot hi ha qui se sorprèn que hagi escrit un llibre. Però ¡cony, sóc periodista! Vaig treure un 9 a la selectivitat i vaig fer la carrera per entrevistar tots els meus ídols.
-Doncs passa per no saber de rius, ni per progressar adequadament en anglès.
-És que això de treure bones notes, carinyo… Jo vaig veure la facultat com un tràmit burocràtic. Si treia excel·lents -que en treia- era per donar gust als meus pares, però a segon de carrera ja em buscava la vida com a freelance en revistes i diaris. El que sóc és un paio molt despert i molt intuïtiu.
-¿Com és que ha sortit així?
-¿Com he sortit?
-Tot un personatge.
-La gent diu que m'he muntat un personatge, però seria incapaç d'aguantar un paper les 24 hores. Em mostro tal com sóc, per bé i per mal. I crec que això reflecteix una seguretat en mi mateix indiscutible. És una cosa que està en el meu ADN. Quan tenia quatre anys i mig la meva tieta em va portar a veure Grease, i jo vaig dir: «Vull ser John Travolta». I comprava el Súper Pop per tenir els adhesius de Travolta, cosa que no compartia amb la resta dels meus companys.
-Ja era el raret.
-Sempre he sigut molt simpàtic i cordial, molt desinhibit, però tenia el meu propi món.
-¿El que diu és el que pensa?
-Jo no m'invento res. Potser el cervell em funciona massa ràpid i la boca no té ni temps de vocalitzar i s'inventa paraules. I a vegades deixo anar alguna perla per sorprendre, sí.
-«Sóc un bisexual teòric». ¿Una perla?
-No. Hi ha nois que em semblen guapíssims, però a l'hora de follar prefereixo un parell de tetes, ¿comprèn?
-Així, així.
-Com que tinc ploma des de petit i em moc en un ambient tan de maricons, també a mi em va entrar el dubte. L'hi vaig consultar a Olvi: «M'agrada Joe Dallesandro -l'actor de la trilogia Flesh, Trash i Heat d'Andy Warhol-, ¿em deuen agradar també els nois?». I ella em va dir: «Tu fes un exercici mental, imagina't follant amb Dallesandro; si t'excites, és que potser t'agraden». I jo em vaig posar a imaginar i no m'excitava gens.
-Llavors, ¿per què està tan còmode en aquell ambient de boàs i xarols?
-No m'agrada generalitzar, perquè cada marieta és un món. A mi el que em va és la bona gent, i es dóna el cas que el 95% de la meva bona gent són homosexuals. Crec que a això se li diu selecció natural. Formem una família extensa, que comparteixo amb la família natural. Sóc molt aglutinador jo, molt patriarca, i Olvido s'ha hagut d'adaptar. Ella només tenia la seva àvia i la mare, i s'ha trobat amb un munt de Vaquerizos i de Caros. I li ha costat bastant ser al lavabo i que jo entri de sobte, cosa que a la meva família era normal. Però quan el meu germà Ángel va morir [atropellat per una ambulància el 2004], la meva sogra li va dir a la meva mare una cosa molt maca: «¡Quina pena, filla meva, per una vegada que tenim una família de debò!». La meva germana Marta viu al quart, i nosaltres, al segon. Quan estimo algú, l'estimo les 24 hores.
-¿Absorbent?
-Sí, però dono molt. A vegades, si estic fluix, dic: «Doneu-me una miqueta a mi que estic fins al cony de donar». Però, en general, m'estimo més portar les regnes i que tothom estigui bé.
-Curiós. Era fàcil imaginar-se Alaska com la líder de la manada.
-¡Ui no! Ens complementem. I tenim els nostres espais. Olvido se'n va ara a Grècia amb uns amics a l'oracle de Delfos i a mi això no m'interessa gens. Prefereixo anar a la Sierra madrilenya amb els amics a veure pel·lícules o a emborratxar-me si em ve de gust. Si forces molt la relació, l'amor es converteix en retret.
-Una altra arrencada de profunditat.
-La gent em veu com un intranscendent, però jo sóc molt professional. Fins i tot ser famós exigeix ser-ho. Si no vols que t'aturin pel carrer, fes-te caixera del Dia. Els famosos que es queixen em semblen uns insensats. Jo he vingut a Barcelona amb caguetes, però em prenc una cervesa, que té vitamina B, i no fumo enlaire cap pla de promoció.
-La fama costa i es paga amb suor, deien a la sèrie.
-Sí, però jo tinc una visió molt warholiana de la fama. Tot això ho veig com un extra. La meva base laboral no és aquesta, i si he fet un reality amb Alaska no ha sigut per guanyar diners, sinó perquè em venia de gust, perquè tots els meus mites ho han fet: Ozzy Osbourne, Gene Simmons, de Kiss; Pamela Anderson...
-Ja, però la pasta li cau igual.
-Jo econòmicament estic fenomenal. Tinc diners perquè treballo molt. Fa quatre setmanes, de dilluns a dilluns, que estic amb la promoció del llibre, la gravació del nou disc de les Nancys Rubias, la planificació de la gira de Fangoria per Mèxic i els EUA i El Hormiguero, on vaig perquè m'ho passo de por i perquè aprenc un munt de Pablo Motos, que és un geni del directe. Per ser mainstream has de portar una vida disciplinada.
-¿És on i com vol estar?
-Ara mateix em trobo en un moment de plenitud màxima. De petit era un despropositado. Sortia de classe, me n'anava directe al Vip's a inflar-me de greixos i tenia el colesterol pels núvols. Em vaig posar a dieta fins a arribar a aquesta primor. M'agrado. I no trobo a faltar res del passat ni anhelo res per al futur.
-¿Res?
-Bé, m'agradaria dirigir una revista com l'Interview d'Andy Warhol en què Pitita Ridruejo entrevistés les Nancys Rubias. Tot i així, estic en estat d'autoreafirmació constant. Sona altisonant, però és que estic molt feliç amb mi, amb Olvi, amb la meva família. La meva quotidianitat em sembla el màxim.
-¿Li interessa el que passa allà fora, en la societat estrangulada?
-Jo sóc molt egoista, ¿eh? Ho reconec. Sóc solidari amb el que tinc al davant i conec bé. Em preocupen els més grans de 50 que estan sense feina, però no els joves, que tenen energia. No per tenir una carrera has de tenir un lloc de treball. Jo amb 16 anys em treia una pasta per pagar-me els estudis portant els marcadors informatius de la Lliga de bàsquet al Palacio de los Deportes. La gent s'ha tornat molt còmoda i estem tots en un moment molt paternalista, com donant la culpa als altres. Davant una mala situació, cal buscar-se la vida.
-¿Del PP?
-¡Com he de ser del PP! A molts del partit els caic bé i a altres del PSOE, també. Altres em detesten i m'ho demostren girant-me la cara, que és el més lleig. Dit això, sempre he reivindicat Esperanza Aguirre, perquè és una professional. Hi ha coses que proposa, com l'eliminació de l'impost de transmissió patrimonial, que fot a molts.
-Després de l'atropellament, ¿segueix recolzant-la amb tant fervor?
-És que jo a Esperanza la veig com un personatge de còmic, per bé ¿eh? Però també dic, ¿què passa amb el senyor agent que ara s'ha agafat la baixa per depressió i assetjament mediàtic? ¿Tant l'ha impactat? ¿Que cony volia, convertir-se en defensor dels de mobilitat, que sovint molesten els pobres taxistes? Perquè si no em porta el meu xòfer, Robertini, jo agafo molt taxi i ho veig cada dia.
-Un luxe això del xòfer, per cert.
-A tots ens agrada el luxe, ¿no? Jo vaig anar una vegada a un càmping i en vaig sortir corrents. ¡Quin fred que hi feia! Però també li diré que sóc més de Burger King que no pas d'un d'aquells restaurants de cinc mitxelins que no entenc. Jo sóc transversal. En tot. M'agrada anar a Qué tiempo tan feliz i al Sónar, escoltar Ramones i la Carrà. Estar entre dos mons és una meravella.
-I una frivolitat, dirien altres.
-La frivolitat ben entesa et salva la vida, carinyo. Però s'ha de ser una miqueta intel·ligent per portar les situacions més serioses al costat hedonista. Miri, l'endemà de firmar la hipoteca del primer pis amb Alaska, em van fer fora de la feina. ¿Què vaig fer? Pensar: «Els canvis sempre són per a millor i ja està». I l'atur em va durar un mes.
-¿És venjatiu? Des d'aquesta fama seva ¿li envia un cop secret a algú?
-A alguna walpurgis.
-¿Walpurgis?
-Hi ha dolentes envejoses que s'amaguen en l'anonimat de les xarxes socials per dir barbaritats de mi.
-Una barbaritat d'aquestes, per acabar.
-Que m'havia barallat amb Nacho Canut -el meu millor amic- perquè ell m'havia descobert en un bany públic xupant-li a un polític canari. Ho llegeixo i em descollono, però ho llegeix la meva mare i l'afecta. ¿Per què no em dius a la cara «maricon»? Però com que ara la gent em coneix més ja no s'empassa segons què.