Diuen que, si estigués viu, Ramon Barnils tindria un compte de Twitter des del qual seguiria carregant amb els seus pensaments contra el poder establert i des del qual pressionaria perquè el referèndum per la independència es fes realitat d'una vegada per sempre. Però els autors del llibre Vint i Ramon Barnils (editat per DAU, que dirigeix el seu fill Ton) i el documental Barnils tal com raja, que complementa el volum, no ho tenen clar, potser perquè han treballat durant molts mesos recomponent la seva figura a través de testimonis que el van tractar.
Barnils va morir fa 12 anys. Laia Altarriba, que ha escrit el llibre, i Laia Soldevila i Albert Lloreta, que han filmat el documental, havien sentit parlar del vallesà (va néixer a Sabadell el 1940 però va viure a Sant Cugat) com un referent del periodisme en català dels anys 70, 80 i 90. Volien saber més coses d'ell.
QUATRE HORES DIÀRIES LLEGINT / I van descobrir que era un independentista d'esquerres irredempt («cada nit electoral veia els resultats i, tot i que els dels independentistes eren dolents, escrivia que Catalunya estava cada dia més a prop de ser lliure», va rememorar Ton), un lector més que empedreït («dedicava quatre o cinc hores cada dia a la lectura», va recordar Altarriba), un noctàmbul impenitent, un home d'ideals lliberta-
ris («el seu interès no era l'esquerra clàssica, estatalista; per a ell el primer era la llibertat; després, la igualtat», explica l'exlíder d'ERC Joan Puigcercós)...
El llibre s'estructura a partir d'entrevistes a 20 amics, familiars i col·legues de Barnils. El documental, que només havia de durar 20 minuts i n'ha acabat durant 45 per l'allau de testimonis que han recollit els seus autors, posa davant la càmera 26 persones. A més a més, afegeix talls de veu de Catalunya Ràdio i imatges de TV-3.
Un treball complet «que no pretén idolatrar-lo i que exhibeix les seves contradiccions», avisa Altarriba, que fixa la foto d'una època mentre retrata un home que va impulsar l'Agència Catalana de Notícies i va treballar a Europa Press, Tele/eXpres (va substituir Joan de Sagarra com a columnista), El Noticiero Universal, La Vanguardia, El be negre amb potes rosses, Ajoblanco, Solidaridad Obrera, El temps, Catalunya Ràdio (va triomfar amb el programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que feia amb Quim Monzó i Jordi Vendrell)… En tots els mitjans va ser Ramon Barnils, és a dir, un home que no es va sotmetre mai als interessos de les empreses periodístiques que li pagaven.
Els seus amics íntims Jordi Gifre i Joan Navarra recorden la seva infància com a escolanet a