Una pastissera ucraïnesa nouvinguda a Barcelona: «Ara el meu somni és sobreviure»

Un dia estàs elaborant uns pastissos esplèndids plens de color i vida i, de sobte, et veus travessant la frontera camí a allò desconegut perquè estan bombardejant el teu país. Així de devastadora és la guerra, així d’absurda. Evelina Melnikova, de 30 anys, es dedicava a Odessa, al sud d’Ucraïna, a la rebosteria i assessorava restaurants en matèria de postres. Tenia somnis i plans, com qualsevol, fins que el terrabastall de les bateries antiaèries li va anunciar que començava el malson, com un despertador que funciona en sentit invers. Ho explica ja en una cafeteria al centre de Barcelona, un dia gris i plujós, després d’una odissea que la va portar a creuar amb autobús set països en tres dies, amb una sola maleta i enganxada permanentment al mòbil per comunicar-se amb els seus pares, que havien decidit quedar-se. Un amic que va conèixer en un anterior viatge a Catalunya li va oferir allotjament a Cardedeu (Vallès Oriental) i allà es va dirigir amb una altra amiga, perquè sentia que necessitava anar a algun país que no li fos del tot desconegut. –Els ucraïnesos us hem portat la pluja–, diu fent broma, malgrat tot, mentre sosté un vell paraigua amb dibuixos de matrioixques. –Bé, estàvem a punt d’entrar en sequera, així que és una bona notícia. –Me n’alegro, llavors. Una vida que canvia per complet Una vida que canvia per complet Va deixar Odessa el 27 de febrer, després que una bomba que va caure no gaire lluny l’envoltés de pols i de por, quan anava a treballar com cada dia a la pastisseria. –¿Com reacciones quan es produeix una explosió tan a prop teu? –Ningú et prepara per a això, no tens ni idea de què fer. Només havíem vist la guerra a les pel·lícules i, de veritat, no saps el que és fins que no ho vius en persona. Tothom va començar a córrer sense rumb, jo també, fins que em vaig dir que havia de parar i pensar un pla. –¿Imaginaves que pogués passar una cosa així? –¡No, fins i tot ara encara em costa de creure! Amics estrangers em preguntaven fa tan sols un parell de mesos si estava preocupada, i jo els responia que no hi havia perill, que tot era una exageració. ¡No era capaç d’imaginar com canviaria la meva vida! Tenia molts somnis i, a poc a poc, anava fent passos endavant per complir-los. Ara, en canvi, només penso a sobreviure. –¿Quan decideixes que has de deixar la teva ciutat? –Al començar la invasió em vaig posar molt nerviosa, cada dia era terrible. Vivim molt a prop del port, i quan vam saber que era un objectiu de l’exèrcit rus, ens en vam anar a passar la nit a casa dels meus oncles, que és més a l’interior. Simplement vaig agafar una petita maleta amb una mica de roba, documents i diners. Durant tota aquella nit vaig estar pensant què fer, si havia de quedar-me o anar-me’n. Els meus pares havien decidit mantenir-se a Odessa. Vaig parlar amb ells i els vaig dir que tenia por, que em sentia en perill i que volia tenir una vida llarga, crear alguna cosa per mi mateixa. I que allà no seria possible. Ells em van donar el seu suport i jo em vaig sentir amb forces de fer el següent pas. Travessar set països en tres dies Travessar set països en tres diesEl següent pas per a Evelina Melnikova va ser agafar sola un autobús cap a Moldàvia, esperar set hores per traspassar la frontera i mantenir-se dos dies allà sense saber què fer a continuació, esperant retrobar-se amb algú conegut i rebent el suport de voluntaris que li van proporcionar menjar, roba, allotjament... Per sort, tant amics com contactes a través de les xarxes socials li van oferir ajuda des de diversos punts d’Europa, fins que va decidir posar rumb a Cardedeu, on va arribar el 3 de març. –Em sento afortunada, però també una mica culpable per haver-ho deixat tot enrere, especialment la meva família i amics. És una cosa complexa. També soc conscient que els ucraïnesos estem tenint més facilitats per moure’ns que altres refugiats. –¿T’ha canviat viure una experiència així? –La guerra et genera un trauma, és un malson. Fins i tot ara ens espantem si sentim un avió o un soroll fort. Per sort, Cardedeu és molt tranquil, un lloc on sento que puc començar a recuperar-me. –¿Què se sent quan veus escenes de guerra al teu país? ¿Odi, ràbia, frustració...? –Aquesta guerra no té sentit. El meu cognom prové de Rússia, tinc amics allà, una història en comú, a Odessa hi venien molts turistes russos... No sento odi, però és incomprensible. Cada dia contacto diverses vegades amb la meva família per confirmar que estan bé. –Aquí hem tingut el debat de si era convenient enviar armes a Ucraïna, perquè això només aconseguiria escalar el conflicte i generar més morts. ¿Tu que en penses? –Sisplau, envieu armes, perquè la gent allà està en perill, lluitant per la seva vida. ¿Tu què faries si algú et volgués matar? Un nou començament Un nou començament És estrany respondre a una pregunta com aquesta al Cafè Cosmo, una confortable cafeteria del centre de Barcelona, amb uns capuccinos a la taula i davant algú que podria ser perfectament un amic que t’està explicant com li va la vida. Però Odessa també era fins fa poc un lloc agradable on viure, sense l’estrès de Kíiv, amb mar, naturalesa, granges i futur. Un lloc on l’Evelina venia els seus pastissos per a aniversaris, celebracions o per donar-se un caprici. Uns pastissos tan bonics que ara fa mal veure’ls. –¿Creus que aquesta experiència afectarà la teva manera de crear, les teves ganes de fer pastissos com abans? –Al contrari, em sento molt motivada, perquè ja no em queda res, així que he de sobreviure, sigui com sigui. No sé quan podré tornar a Odessa, però vull que els meus pares vegin que estic bé, perquè això els fa feliços. És com si aquesta situació et forcés a tenir encara més energia, més idees, més plans. Sona estrany, però després de tot això penso que no tinc barreres, que tot és possible. Ho diu amb enteresa, amb un somriure que s’ha anat dibuixant a poc a poc al llarg de la conversa, com si conèixer el so que fa una bomba a l’explotar l’hagués desposseït d’allò superflu. Remarca que no se sent una refugiada ni tampoc vol ser considerada una víctima, i que ha après que pot viure amb molt poca cosa. També que vol aportar alguna cosa a la seva societat d’acollida, per això pregunta quin tipus de postres ens agraden més als catalans, què apreciem més, quins sabors preferim, quin és l’estil que millor podria encaixar... –Ho vaig deixar tot enrere, no tinc res, però tinc les meves mans i em tinc a mi. Vull confiar que puc ser capaç de crear una cosa bona aquí. De fet, acaba d’arribar i ja té entrevistes de feina gràcies a alguns contactes del món de la pastisseria, tot i que encara cal veure quin tipus de permisos i tràmits necessita per aconseguir un contracte. El que sí que té és el seu talent i unes ganes tremendes de fer-se el seu propi camí. –¿Neva alguna vegada a Barcelona? – pregunta quan ens acomiadem, en el que potser sigui un desig de sentir-se una mica més com casa. A tot estirar, una vegada cada 10 anys, Evelina, però segur que t’hi acostumes.

Una pastissera ucraïnesa nouvinguda a Barcelona: «Ara el meu somni és sobreviure»

Evelina Melnikova ho va deixar tot enrere quan va començar la guerra d’Ucraïna i va témer un atac a gran escala per part de l’exèrcit rus a la seva ciutat, Odessa

Allà es dedicava a la rebosteria i assessorava restaurants en matèria de postres; ara tots els seus plans s’han trencat, però té ganes de continuar creant

Va travessar la frontera per Moldàvia i, després d’un viatge de tres dies amb autobús per mig Europa, va arribar a Cardedeu, on un conegut li havia ofert allotjament

El més llegit