Algú normal

El VAR és el pitjor que li ha passat al futbol, com a mínim, des que vaig néixer. D’aquest barco no baixaré, tot i que la batalla la tinguem perduda per múltiples qüestions. El VAR, el fitxatge del germà d’Engonga pel Castelló i un penal que vaig fallar a Betxí en cadets: la trilogia de les catàstrofes. A diferència del meu penal, amb el germà d’Engonga i amb el VAR hi havia grans expectatives, i potser per això el dolor sigui més gran. Perquè vam voler creure-hi. En algun moment, jo també vaig pensar que el VAR acabaria amb la polèmica en el futbol, però no. La polèmica no s’ha acabat sinó al contrari. Cada setmana s’estén. No vull convèncer de res ningú, però ara puc recordar que el VAR parteix d’un anhel equivocat: buscar la justícia en el futbol. En realitat, un dels aspectes més potents del futbol, i que el diferencia de molts altres esports és que no sempre guanya el millor, no sempre és just. Per això i pel seu caràcter tribal es va convertir en l’esport més popular del planeta, el menys predictible i el més apassionant. També es diu que el problema no és l’eina, sinó com s’aplica, però això té difícil solució, perquè sempre hi haurà éssers humans al comandament. La història de la humanitat és plena de teories excel·lents que esdevenen unes pràctiques dolentes o impossibles, ja sigui el comunisme llibertari, la tornada de Furor o el McAuto per als barcos. Afegim al més aviat possible el VAR a aquest bàndol. Fins i tot en el cas que l’eina ens acosti a la justícia, pel camí arrossega una cosa més important. Pel camí, a més de diferir l’emoció, desnaturalitza el joc. El futbol no és un esport mil·limètric, no és el beisbol: el futbol és un esport de brotxa gruixuda, ritme, contacte, passió, continuïtat i coratge. El futbol no es pot jutjar a càmera lenta, és un absurd invasiu que desvirtua essència i realitat entre aturades extra i capricis dels realitzadors. S’entrega als jutges el poder i el protagonisme que per dret i per lògica resideix en els jugadors. Allò del VAR és com Casillas a TikTok: no era necessari. De fet, si estic veient un partit, el VAR és l’única cosa que em genera ganes de treure la tele. Abans podies assumir l’error arbitral com a part de la vida i l’esport, i resignar-te, però ara veus decisions inexplicables que afecten el més profund de la credibilitat, i no hi ha res més greu. El penal que li xiulen al Leipzig contra el City, mitjançant el VAR, és senzillament delirant. S’ha cargolat tant un reglament assequible que ja ningú l’entén ni en sap. Entre tants despropòsits, això sí, encara sobreviu algun heroi. Dimecres, el VAR va cridar l’àrbitre del Bernabéu per una altra d’aquestes mans de nou encuny, antifutboleres i desesperants. Va ser tan pesat que a l’àrbitre no li va quedar més remei que acostar-se a la pantalla. Quan va decidir que no hi havia penal, me’n vaig alegrar profundament. Encara queda algú normal a tot el planeta, vaig pensar. Felix Zwayer es diu l’àrbitre. Heroi del seu temps. Far d’Occident. Diuen també que una de les jugades que va propiciar la implantació del videoarbitratge va ser el gol que va marcar Henry amb la mà en un França-Irlanda. Si el propòsit era que no es repetís, podem estar tranquils, perquè puc assegurar que Henry ja no marcarà més gols amb la mà. Henry està retirat. Objectiu aconseguit, passem al següent, però torneu-nos això que encara anomenem futbol abans que sigui tard.

Algú normal

La història és plena de teories excel·lents que fallen a la pràctica. Afegim-hi el VAR al més aviat possible

El més llegit