El dia que ‘Tata’ Martino va perdre la possessió, va golejar 0-4 i gairebé el maten

El 17 de setembre del 2013, comuniquen a Gerardo ‘Tata’ Martino, l’entrenador argentí del Barça, que el seu pare acaba de morir a Rosario (Argentina). Era el dia abans que el Barça debutés, en fase prèvia, en la Champions, rebent l’Ajax d’Amsterdam al Camp Nou. El Barça va proposar a Martino que s’oblidés de tot i viatgés a l’Argentina. El ‘Tata’ els va dir que «¡ni parlar-ne!» i, no només es va plantar a la sala de premsa per oferir la conferència prèvia a l’estrena europea, sinó que, l’endemà, va dirigir un espectacular 4-0 dels blaugrana. Això sí, l’endemà, acompanyat de Juanjo Castillo, Martino va fer un viatge llampec a Rosario, va viure el dolor, el dol i l’enterrament del seu pare, i diumenge ja tornava, directament a Madrid, per dirigir el partit que el Barça disputava a Vallecas contra el juganer Rayo de Paco Jémez. Golejada amarga El Barça va guanyar 0-4 aquell partit de Lliga, per cert, la mateixa que els àrbitres d’Enríquez Negreira van birlar el ‘Tata’ en l’últim partit, celebrat al Camp Nou, contra l’Atlètic a l’anul·lar un gol legal a Leo Messi. Però el pitjor, per a molts, per a tots els culers, per a l’afició, per a la crítica, per als gurus de l’ADN barcelonista, fins i tot per a la directiva, va ser que, per primera vegada en cinc anys, els viscuts sota el comandament de Pep Guardiola i Tito Vilanova, el Barça va perdre, allà, a Vallecas, en aquella golejada, ¡la possessió! El Rayo va obtenir el 51% de possessió i el Barça, el 49%. El drama va ser d’unes dimensions tremendes; les crítiques, una bogeria i hi ha qui va veure aquell dilluns deambular el ‘Tata’, plorant i absolutament destruït, per la Ciutat Esportiva perquè no entenia, no ja que no es tingués en compte el sacrifici que havia fet, sinó tampoc la golejada aconseguida pel seu equip a Vallecas. El ‘Tata’ es va passar dilluns, dimarts i dimecres, preguntant als habitants de la Joan Gamper quin tipus de bogeria era aquella: «¡Guanyem 0-4 i gairebé em volen acomiadar! ¡No entenc res, ni el per què! ¡Vostès estan bojos!» Les coses han canviat tant, tant, tant, que ahir a la nit, al Santiago Bernabéu, l’estadi on Xavi Hernández va assegurar no voler guanyar 0-1 si jugava malament, el Barça, que va tornar a perdre la possessió de manera descarada, inusual (35% contra el 65% del Reial Madrid), es va emportar un valuosíssim 0-1, que el torna a situar en el camí del triplet i que pot assegurar-li gairebé (lamentablement Ansu Fati va evitar el 0-2), una plaça a la final de la Copa del Rei. Com assenyala Josep Maria Minguella, que de futbol en sap una miqueta, «Xavi i el seu Barça han deixat de ser l’equip creatiu que ens van proposar. Jo, realment, mai he sabut què és això de l’ADN Barça, per convertir-se en el líder de LaLiga a base de defensar millor que ningú [només ha encaixat 8 gols] i, gràcies a la seva magnífica defensa, ha tornat a sortir airós del Bernabéu [Xavi ha guanyat 4 dels 6 duels amb els blancs], practicant un futbol que també és futbol però que sempre s’ha menyspreat a Barcelona i al Barça». També és futbol, sí Ha canviat tot tant que Xavi, tot i que no ho vulgui reconèixer (com no reconeix que ara juga un 4-4-2), ha fet de la necessitat, virtut. El que ahir a la nit va fer el Barça a la bombonera del Bernabéu, el dia que els enterradors feien cua als seus voltants, va ser un exercici de supervivència, ja que, entre altres coses, venia de dues derrotes consecutives (sense precedents aquesta temporada), es jugava la final de la Copa i no disposava dels seus tres millors futbolistes: Pedri, Lewandowski i Dembélé. No només això. Xavi, que es nega a guanyar al Bernabéu jugant malament, torna a casa amb un preciós 0-1 de rebot i de VAR. Aquest 0-1 sí que el compra. I, per descomptat, la crítica ja s’ha oblidat del tracte que va donar al ‘Tata’ Martino el 2013 i avui, demà i demà passat ja es parlarà de la visita del València i no de la pèrdua de la possessió. Quedarà, això sí, el ressò que la Xavineta ja ha sigut anomenada Xavibús i que l’entrenador de l’actual Barça respon al nom de Diego Xavi Simeone. Algun riure i ja està. Per descomptat, ni tan sols en les pírriques i agòniques victòries contra el Girona, el Getafe, el Cadis i l’Atlètic al Wanda Metropolitano, el Barça va atacar menys, va tenir menys possessió i menys intenció de fer mal que ahir a la nit al Bernabéu. Però és el que calia fer, ateses les armes de què disposava Xavi. El problema és no voler reconèixer que això també és futbol i del bo. El problema és pensar que només hi ha una manera de jugar a futbol i que la va inventar el Barça de l’excel·lència.

El més llegit