El dia en què Xavi va perdre la paciència amb els seus futbolistes

Tal com l’hi vaig explicar aquí mateix, potser puc repetir-l’hi també aquí, ¿veritat? Vostès segur que recorden que, en la seva primera etapa, que ni és tan llunyana ni va ser tan exitosa, tot i que va acabar salvant els mobles al classificar-se per a la Champions, Xavi Hernández va viure sorprès la falta de professionalitat, entrega, passió, determinació i gana dels seus jugadors. Recorden que els vaig explicar que algunes estrelletes van arribar a negar-se a jugar l’amistós aquell (recaptador) que els va proposar el club a Sydney (Austràlia) i que Xavi, fart de tant passotisme, va acabar no només exigint professionalitat i decència als seus, sinó que els va dir que si posaven de les seves butxaques la milionada que pagaven al club per aquell ‘pessebre’, ell (i Joan Laporta) estaven encantats de no viatjar. Però no, no hi van posar els diners i l’amistós es va disputar. Aquells vells ‘tics’ No penso escriure que Xavi es troba ara en el mateix punt de partida, és a dir, de decepció, de desencant, de desencís, preciosa paraula catalana. I no ho escriuré perquè, tot i que ho sospito, no n’estic segur. El problema és que Xavi va detectar, en el partit d’Almeria, alguns d’aquells tics i per això es va enfrontar, a l’aire lliure, a camp obert (i, després, a la sala de premsa), amb dos dels seus més preuats, estimats i valuosos futbolistes, per exemple amb Busquets i Gavi. Més tard, suposo, ho van arreglar ¡per descomptat!, ja saben el que diu el míster: tots són formidables, s’entrenen de meravella i tal, i tal, i tal. I, com ell no es cansa de dir, són una família. Demà, en la clàssica conferència de premsa, tornarà a dir que tot està en ordre i que ells són meravellosos. Viu penjat d’ells, com tots els tècnics. Normal. Però el que és autènticament cert és que Xavi segueix en mans dels seus rics futbolistes, ja que sap que a Laporta no li costaria res, si no arriben els títols, dir ‘he activat palanques, m’he gastat 200 milions en fitxatges i estem com estem’. ¿I com està el Barça?, doncs a les portes de dos títols que, abans d’Almeria, semblaven (gairebé) conquistats i, ara, són a l’aire. Una derrota al Bernabéu encendria totes les alarmes, que ja estan calentes. Estaria bé que no ens enganyéssim massa. El Barça no va fer a Almeria un partit moltíssim pitjor que contra Girona, Getafe, Cadis o contra l’Atlètic al Wanda. L’avantatge és que llavors va guanyar i, a Almeria, va perdre. És a dir, la diferència continua sent el resultat. Un tema que és pura heretgia al Barça: viure penjats del resultat i no lluir futbol, ADN. Xavi, ho vulgui reconèixer o no (no, no ho vol reconèixer), s’ha agafat al 4-4-2, té un equip titular que últimament no pot utilitzar i sap que no té plantilla per a tots els esforços. És més, acaba de llançar els seus periodistes amics perquè expliquin que ‘la màquina de la veritat’, aquesta que tenen oculta al vestidor i mesura, a través dels GPS que porten els futbolistes al pit, com estan les bateries de cada jugador, li va recomanar rotar a Almeria perquè cinc d’ells estaven a punt d’esclatar. Això ho va poder explicar abans (hauria sigut molt més intel·ligent) però, al fracassar (cosa que no esperava), s’ha vist obligat a explicar-ho després. Alemany es mou De la confecció d’aquesta plantilla se n’haurà de parlar algun dia. I molt especialment del paper, tan elogiat, de Mateu Alemany, que ja comença a moure’s per si ha de canviar d’aires. «Quan vegis que Alemany es mou, ¡ull!», em diuen els meus amics periodistes mallorquins, que el coneixen millor que ningú. Són els que expliquen que Alemany, sent al Reial Mallorca, li va dir al seu amo Antonio Asensio que tenia una oferta de Florentino Pérez i així va arrencar una bona renovació. D’amic de Flor ho és i molt. Només recordaré que Pedri és de Ramon Planes i José Marí Bakero, Ansu és de Valverde, els que van retenir Gavi i van alimentar Balde van ser Jordi Roura i Aureli Altamira, acomiadats, i que Ter Stegen és d’Andoni Zubizarreta, Araujo de Planes i De Jong de Robert Fernández, és a dir, que ja hi eren. Si volen, parlem d’Eric Garcia, Raphinha, Ferran Torres i fins i tot Lewandowski...

El més llegit