¿Tindrà Vinicius la mateixa compassió amb el Barça, que Florentino té amb Laporta?

Encara sento les veus d’alguns amics i pilotes dient, després de la derrota i eliminació contra el Manchester United, a l’Europa League, per cert, la quarta caiguda en 16 mesos de Xavi Hernández al Vell Continent, que «això ens anirà bé de cara a la Lliga». Encara sento, sí, les veus que van començar a ressonar ahir a la nit mateix després del ridícul immens, ho sento, sí, ja sé que a tothom li agrada parlar d’una ensopegada, però caure contra un equip que lluita pel descens i que va sortir golejat, fa només uns dies, de Girona, és un ridícul, que comentaven una altra idiotesa, que «aquesta derrota ens anirà bé de cara a la Copa». I és que, ho sento, però igual soc l’únic que, a aquestes hores de la nit, sí, escric això de matinada, es pregunta, ¿què diran si al Reial Madrid, dijous vinent, li dona per despertar de la seva letargia, venjar-se de la derrota de la Supercopa, per exemple, i sacseja el Barça amb un 2-0, que el deixaria tremolant en la semifinal i, pitjor encara, amb la ferida sagnant, ja que seria la tercera derrota consecutiva del curs, una cosa mai vista. KO incomprensible És evident que ningú del vestidor blaugrana va entendre res a l’arribar a l’estadi dels Jocs Mediterranis de l’Almeria. I quan dic ningú, començo per Xavi Hernández i acabo per l’intocable Robert Lewandowski. Quina part del que estava en joc no van saber endevinar. No se’n van adonar que guanyant aquest partit guanyaven la Lliga, ¿de debò? ¿Calia remarcar-ho als nois, veterans i novells, rics (gairebé) tots? Potser el problema comenci en aquest punt: que cal dir-ho tot. L’únic dubte que els queda als amics i pilotes que li troben explicació a tot, o a gairebé tot, fins i tot a l’‘estafa Negreira’, els fitxatges milionaris de Ferran i Raphinha, les eliminacions de la Champions i l’Europa League i la composició d’una plantilla que, després de palanques i més de 200 milions, continua sent poc competitiva en l’àmbit global, europeu, és saber si Vinícius Júnior i Benzema, que tampoc és que estigui per a moltes festes, tindran amb aquest tocat i feble Barça que acabem de descobrir en set dies (bé, la veritat és que va ser similar al qual va guanyar, de xamba, a Girona, al Getafe, al Cadis o al Wanda Metropolitano) la mateixa compassió i condescendència que Florentino Pérez té amb el seu amic Joan Laporta. Perquè és evident que el Barça d’ahir a la nit no només va perdre, ridículament, sense futbol, amb Araujo de davanter centre i sent el millor, amb diversos nens en l’alineació, l’oportunitat de l’any, sinó que, a sobre, li va obrir les portes del cel al Reial Madrid, l’equip amb més gana del món. De tenir perduda LaLiga a l’hora de sopar dissabte a poder ficar-li mà al Barça a l’hora d’anar-se’n a dormir diumenge. I ja se sap que si al Reial Madrid li dones l’oportunitat pot ser que no la desaprofiti. Podies haver anat al Bernabéu per tancar l’any en pla manaire, en pla ‘puto amo’ i, ara, visites el plat volador de Florentino Pérez amb la por al cos, la possibilitat que et tornin el favor (¿ganes de tornar-vos a veure? ¿de veritat?) i convençuts que ni Carlo Ancelotti ni Vini Jr. desaprofitaran l’ocasió de posar sal a la ferida per impedir que cicatritzi al febrer. ¿On és l’ADN? Almeria, ho sento (o no), ha suposat tornar a dubtar en aquest equip, en aquest projecte i en un conjunt tècnic que es va veure com perdia els papers, fins i tot a l’hora d’explicar el que havia passat perquè, a sobre, Xavi, quan se’n va adonar que estava culpant tothom (inclòs ell mateix), va mirar de fer marxa enrere, però ja era massa tard. Se li havia entès tot. Sobretot en una tarda en què qualsevol teoria bondadosa sobre l’alineació (això que «jo mai vaig jugar amb un 4-4-2»), sobre els jugadors escollits, sobre l’excel·lent forma en què s’entrenen i es comporten els seus jugadors, sobre la magnífica plantilla que té que no notarà la baixa de Pedri o Dembélé, no només s’ensorra estrepitosament sinó que, a sobre, l’equip ni té futbol, ni l’ADN, ni sap com guanyar. Bé, sí, enviant desenes de centrades a l’àrea per veure si Araujo engalta una rematada i torna a salvar un altre puntet. L’equip va jugar sense ganes, sense energia, sense determinació, sense gana, sense desig, sense recursos, sense saber el que es jugava i tot el que podia guanyar. Tot. I el que és pitjor, demostrant que aquesta teoria que compartíem alguns (tontos de nosaltres, sí) que seria una segona volta agradable perquè tots els ‘grans’ visitaven el Camp Nou i el Barça viatjava a camps d’equips menors, és una teoria que té dues cares: una, que et creguis superior, per ser qui ets, i dues, que et pintin, això, la cara. Insisteixo, només s’ha de saber quanta gana tindran els blancs, que semblaven ja decidits, com diuen ells amb la barra de sempre, a renunciar a LaLiga i a la Copa per centrar-se a guanyar la 15a ‘orelluda’ i, ara, es veuen davant l’oportunitat més gran mai somiada: deixar tocat, molt tocat, un Barça sacsejat a Manchester i Almeria. Massa temptació per al ballarí i simpàtic provocador Vinícius Júnior.

El més llegit