Un pacte a temps

Hi ha alguna cosa en la vida que no m’acaba de convèncer. Un error de concepte. D’una banda vols que el temps passi ràpid i que arribin al més aviat possible l’estiu, les vacances i l’avorriment voluntari, però de altra penses en tot el que has de fer fins que arribi aquell somiat moment i dius, bé, millor que passi molt lenta aquesta estona que em puc quedar aquí dormint. És a dir, vols que passi ràpid el temps i alhora que vagi molt lent. No pot ser, ho sento, no és viable, això. És un error de concepte. Aquesta temporada, per exemple, vull que el meu equip aconsegueixi al maig o al juny els seus objectius correctes, però sé que abans que arribi el gran moment ens esperen encara pel camí un munt de partits igualats, seqüències de dolor, nervis i patiment i marcadors que creuen el minut 85 encara oberts. Em fa moltíssima mandra tot el procés, soc vell per suportar aquesta tensió, de manera que arriba dissabte al matí i no tinc cap pressa al respecte. Potser hi ha qui tingui ganes que arribi el següent partit per competir i sentir emocions fortes en viu i en directe, però cal valorar que mentre no jugues, no perds. Es destaca poc, això. És la gran vàlua del partit dels dilluns. Anar-se’n a dormir diumenge sense haver perdut, amb la il·lusió intacta i la porteria a zero. Encara és febrer, però de tant en tant em fico al llit pensant en el pròxim estiu: vermuts, partidets, còctels, pau mental i rostes, una mica de platja i una mica de poble; però després penso també que abans de l’estiu em toca renovar el carnet de conduir, passar la ITV del cotxe i matinar un milió de vegades per portar els nens a l’escola. També somio despert amb la meva jubilació quan em fico al llit i prego perquè arribi ràpid, però després penso que em queden uns trenta anys per treballar i llavors em desvetllo i ja no m’adormo. No sé ben bé què prefereix el València: aturar ara el campionat i no tornar a guanyar mai o continuar jugant per comprovar al final del curs si ha evitat el descens. No sé ben bé què prefereix el Madrid: enllustrar la medalla de la golejada a Anfield o descobrir el destí final del torneig. No sé ben bé què prefereix el Barcelona: emmarcar l’actual classificació de la Lliga per compensar allò d’Europa o accelerar la minutera comprometent el premi. Mentre no jugues, no perds. Quedar-te com estàs o acceptar el risc. Proposo un pacte de consens. Deixem-ho tot a temps. Inventem alguna cosa. No ens fem mal. És el moment perfecte. Guanyar en salut Mentre continuem jugant, valoro bastant també el partit dels divendres. Nou de cada deu metges recomanen el partit dels divendres. En la passada jornada, mentre recollia els estris a la feina, em va arribar l’habitual missatge temptador de les tardes dels divendres, la clàssica trampa: una invitació innocent per a una cervesa, la típica que saps a quina hora hi vas però no a quina en tornes. I primer vaig dir sí, però després vaig veure al Livescore que jugava el Girona, que mola bastant, aquest Girona, i jugava Rodrigo Riquelme, que mola bastant, Rodrigo Riquelme, i llavors m’ho vaig repensar i em vaig tirar del barco de la perillosa cervesa dels divendres. Vaig anar directe a casa i vaig disfrutar de Rodrigo Riquelme i em vaig despertar sense ressaca ni remordiments l’endemà. Es destaca poc, això. És la gran vàlua del partit dels divendres. És boníssim per a la salut, el partit dels divendres.

Un pacte a temps

Cal valorar que mentre no jugues, no perds. Es destaca poc, això

El més llegit