Dels creadors de la Superlliga, cinc clàssics per començar

Discutir o dubtar que la UEFA i/o la FIFA tenen un absolut monopoli sobre el futbol, sobre l’exercici d’aquest joc, sobre l’organització d’aquest negoci, sobre el control d’aquest entreteniment en mans d’uns quants pillos (inclosos els màxims dirigents internacionals, capaços de concedir i/o regalar un Mundial a Qatar i celebrar-ho), és absurd. Mentrestant, la justícia va fent de les seves i tothom, uns i d’altres, ¡que ingenus!, es creuen vencedors. Mentre tot això succeeix, mentre Reial Madrid i Barça (sempre per davant Florentino Pérez, sempre a rebuf Joan Laporta) continuen a la seva, convençuts que guanyaran, mentre la Juventus es despenja i no de qualsevol manera, sinó fent el ridícul a l'estil, aquesta vegada sí, ‘vecchia signora’ (no sé jo si la justícia-justícia i la justícia esportiva espanyola s’haguessin comportat amb tanta grandesa i duresa contra un dels grans el futbol espanyol, no sé jo), els creadors de la Superlliga han aconseguit el més difícil encara, una projecció, a Espanya, de cinc clàssics, imitació, diuen, dels únics partits que interessen als aficionats i que, segons ells, són els que es produirien cada setmana si naixés el seu nou projecte. Pensar que si el Barça hagués sobreviscut a Champions haurien pogut ser fins a set ja sona esperpèntic. El món al revés I curiosament, al marge que ningú ha preguntat avui a Xavi per l’enfrontament coper amb el Reial Madrid, el cert és que els tres duels en un mes s’anuncien poc menys que definitius per als títols que hi ha en joc. I s’anuncien just quan el món (futbolístic) viu la més curiosa de les situacions, amb les perdius disparant a les escopetes, amb el Reial Madrid jugant de meravella i no guanyant i el Barça jugant malament i sumant de tres en tres. La confessió d’avui de Xavi, amb un reconeixement, tremendament honrat, sobre la no finor del joc blaugrana, sobre la necessitat d’intentar guanyar a través del bon futbol (cosa que no s’està aconseguint últimament, per més que s’entossudeixin molts a dir el contrari), és un pas endavant per reconèixer que, malgrat sumar més punts que ningú, el relat, sempre vital per a molts culers, no s’està complint, just quan més punts té l’equip i menys futbol. Seguint aquesta teoria, insistint que per al Barça només val guanyar jugant bé, el Reial Madrid sembla ara, malgrat empatar, més ben posicionat a l’hora de fer front a la duríssima sèrie de partits, inclosos aquests tres clàssics, que li venen a sobre, que el conjunt de Xavi, amb més sort que joc. El Barça, agafat més al resultat que a la seva fórmula, molt canviant últimament al preferir un quart centrecampista polivalent que un tercer ineficaç davanter, és feliç, com diria Txiki Begiristain, mirant el teletext i veient-se líder destacat abans de concloure, demà, la primera volta del campionat, que podria tancar amb 50 punts, una cosa impressionant per al futbol que ha desplegat. I, no només això, amb la plantilla tremendament descompensada, tot i que Xavi no plori: se n’han anat Piqué, Memphis i Bellerín i no li han portat cap suplent. Això, ni suplents. I cada vegada amb menys davanters.

El més llegit