Quan guanyar (com sigui) et converteix en més líder

No vull ni pensar, ni tan sols ho necessito, que hi hagi un abans i un després de la tremenda victòria, pírrica però sensacional, molt valuosa i important, del Barça de Xavi Hernández al preciós, ple i bulliciós estadi de l’Atlètic de Madrid. No vull ni pensar, tot i que ho celebraré, que Xavi s’embali i decideixi que el més important és guanyar els partits per sobre de l’estil, esquemes històrics, eterns, però sé que això no passarà ni els ho permetran. Vostès ja saben qui i com. No vull ni pensar, tot i que pot passar, ¡i tant que pot passar!, que la ‘gent blaugrana’ s’acostumi a guanyar els partits (fins i tot els menys importants, per exemple, el coper davant l’Intercity o el vital davant l’Atlètic) amb el llibre d’estil del ‘Cholo’ Simeone o amb la perícia demostrada pel Reial Madrid mateix per emportar-se tantes i tantes Copes d’Europa. Líder pel broc gros No ho vull ni pensar, però ahir a la nit vaig disfrutar, ¡i de valent!, al veure un equip amb moltíssimes ganes de guanyar com fos, amb l’estil que fos i, si era necessari, com així va passar, amb el defensa més fabulós que té, el bo d’Araujo, traient la pilota sobre la línia de gol al minut 93 i 50 segons per evitar l’empat, que hauria sigut més just, sí, però que no es va produir, fet que va recompensar un Barça que s’hi va deixar l’ànima i molt, molt, més per sortir més líder del Wanda Metropolitano i situar-se en números estratosfèrics quan encara queden tres jornades de Lliga per acabar la primera volta. I dic tot això perquè sé, perquè ho he llegit, perquè ho he sentit, que hi ha molta gent decebuda, o no contenta del tot, del partit que va protagonitzar el Barça ahir a la nit davant l’Atlètic. Pot ser sí, és clar, que no va ser un partit rodó; fa massa temps que el Barça no fa un partit rodó, però havia perdut el Reial Madrid, jugaven al camp del teòric tercer en discòrdia, ho feien sense Robert Lewandowski i venien (ho sento) de fer el ridícul a la Copa i d’empatar al derbi. I el Barça, senyors, senyores, no només va sobreviure, no només s’hi va deixar l’ànima (potser no està per a molt més, malgrat els seus excel·lents 30 primers minuts), sinó que continua perseguint els títols amb què cosir la gran ferida que li va deixar al cos la seva precipitada i primerenca eliminació de la Champions. Per això va donar un cop a la taula de la Lliga i ja torna a ser al capdavant, i per això va patir fins al minut 120 a la Copa, a Alacant, i per això viatja a l’Aràbia Saudita, per guanyar-se un tros d’aquesta Copa d’Europa perduda, tot i que sigui una Supercopa d’Espanya. I, com que penso tot això, m’agafaré i disfrutaré, almenys jo, de la frase de Xavi d’ahir a la nit: «Aquesta victòria demostra que, sense jugar del tot bé, també es pot guanyar». Això, en boca de Xavi, després d’haver patit com va patir i sobreviure a un assetjament desesperat d’un Atlètic que va començar amb la por al cos, té un mèrit increïble i s’ha d’agrair. No perquè sigui la frase contrària a la que va pronunciar abans de trepitjar el Santiago Bernabéu quan va dir que no li agradaria guanyar de qualsevol manera, sinó perquè és la pura realitat en la qual viu ara el seu equip: necessita victòries i títols per poder consolidar el seu treball. «Aquesta victòria demostra que, sense jugar del tot bé, també es pot guanyar» Xavi Hernández / Entrenador del FC Barcelona No deixa de ser curiós i molt, molt, simptomàtic, que, en aquests moments (i ja és el 2023) hi hagi equips que juguin molt millor que el Barça, el Reial Madrid i l’Atlètic, com poden ser la Reial Societat, el Betis, el Rayo i, fins i tot, el Vila-real, a l’entrenador del qual, Quique Setién, van voler acomiadar al segon partit, perdó, la grada demanava el seu acomiadament. El Barça només juga bé durant algunes estonetes, com la seva increïble arrencada al Wanda d’ahir a la nit, però encara no ha arrodonit, l’any llarg que fa que Xavi és a la seva banqueta, el partit perfecte. Però és l’equip que ha encaixat menys gols de les grans lligues europees: 6 gols, per 7 de la Juventus (Itàlia), 11 del Newcastle (Anglaterra), 13 del Lens (França) i 13 del Bayern de Munic (Alemanya). I això té molt, molt, mèrit. Aquest Barça tan dubtós, però que té més necessitat i gana que el golafre Reial Madrid, suma ja 41 punts, fet que el situaria en 50 punts al final de la primera volta del campionat i, per tant, amb possibilitats de coronar-se rei d’Espanya amb la mítica xifra de 100 punts. Així que, tot i que l’alegria no es produeixi a través del joc (ho sento, de moment, pels gurus, sempre benintencionats) i els culers continuïn sent l’equip més resultadista del campionat de Lliga, la ‘gent blaugrana’ s’hauria d’alegrar per exercicis d’autoritat, supervivència, a estones de molt bon futbol i sempre de cor i ànima que el Barça va demostrar, ahir a la nit, en un estadi tan, tan, difícil com el Wanda Metropolitano. Perquè era el dia, la nit, de dir: «¡aquí teniu el líder!», i, tot i que no fos a la seva manera, al seu estil, amb el seu ADN, va sorgir i va guanyar un Barça en majúscules, al qual s’ha d’exigir més, per descomptat, però que ahir a la nit va vèncer com guanyen, molt sovint, tots els equips del món i, sobretot, els campions o els que volen repetir.

El més llegit