Fer el ridícul, fins i tot guanyant

Dèiem ahir. Ho sento per Xavi Hernández, que em sembla una extraordinària persona; ho sento pels que han construït aquest projecte, a base d’empenyorar els diners que no tenen i part dels ingressos dels pròxims 25 anys, però, de moment, això no xuta. I ho sento profundament perquè sé que a molts els ofèn el qualificatiu, fins i tot a Xavi («si nosaltres hem fet el ridícul, també el deuen haver fet els altres set equips de Primera eliminats», va dir a un periodista local; doncs sí, Xavi, sí, també l’han fet), però jo sí que crec que el conjunt culer, amb un pressupost de 1.255 milions d’euros contra el primer club que cotitza a la borsa, amb una mica més de 5 milions en despeses, va fer el ridícul. Perquè, segons el diccionari, «fer el ridícul» és «incórrer en actes o quedar en situacions que poden ser motiu d’humiliacions i/o de burles». I a mi, quan l’Intercity va empatar a tres, em van arribar diversos whatsapps d’amics i un d’ells deia: «El Barça demanarà plaça a la Kings League de Gerard Piqué i d’Ibai Llanos l’any que ve». I va parlar Xavi Igual que és ridícul, ho sento, que l’entrenador del Barça digui, després del partit, que està molt content amb el joc, el futbol desplegat pel seu equip i que «només va faltar contundència en les dues àrees». Aaaaaaah, d’acord, «només» va faltar contundència a les dues àrees. Quasi res, ¿oi? Només això. Doncs està molt bé, ¿oi? Fàcil de solucionar, ¿oi? Quan vaig sentir Xavi explicar així el partit, perdó, el ridícul que el seu equip acabava de protagonitzar, incapaç de mantenir el precoç gol durant 90 minuts davant un equip (gairebé) aficionat, de dues divisions mes més avall, que està en posicions de descens, que tenia 1.100 aficionats al Rico Pérez, ja que els 24.900 restants eren culers, sobre una gespa perfecta i arribar temorós de ser eliminat fins al minut 120, vaig pensar en el meu amic Alejandro Vidal, un dels millors periodistes esportius de Mallorca, que està recopilant una sèrie de frases futbolístiques, potser, per confeccionar un llibre per aplicar-les a la vida. I una de les frases que té anotades la va pronunciar l’italià Vittorio Giuseppe Luigi Pozzo, seleccionador italià, guanyador de dos Mundials consecutius (1934 i 1938), que deia que «reconèixer la derrota és la primera etapa de la victòria». D’acord, sí, el Barça no va perdre a Alacant (quasi), però si realment el discurs de Xavi de cara al públic és el mateix que manté al vestidor, per protegir els seus futbolistes (encara més), és evident que aquest Barça té difícil solució. I, sobretot, el que no pot fer Xavi és pretendre que la gent que ha vist el partit, el culers que encara esperen que aquest equip jugui a alguna cosa durant molts partits, combreguin en la roda d’un molí. Ningú demana que Xavi assenyali els seus futbolistes a la sala de premsa, però justificar que un equip més que centenari contra un altre que té tot just sis anys d’existència, que el club que ha guanyat més Copes que ningú (31) contra una modestíssima entitat de Primera RFEF, que una plantilla de mundialistes contra un grup de desconeguts jugués un bon partit quan la classificació va estar en l’aire fins al minut 120 també és, sincerament, ridícul i innecessari. El problema continua sent que la màxima expressió, dita amb la boca petita, que se li va escoltar a Xavi ahir a la nit va ser que el partit el deixava «intranquil». ¿Només aquest? Repeteixo, passen els mesos i hi ha jugadors que no apareixen, d’altres que no rendeixen el que se se suposava que rendirien i fins i tot n’hi ha que no se sap per què vesteixen aquesta samarreta i, molt menys, per què van costar les desenes de milions d’euros que van costar. I ‘Lewa’, a casa I, amb perdó o no per insistir en el terme «ridícul», la gestió de la sanció a Robert Lewandowski és del tot vergonyosa. El Barça i el seu entrenador haurien d’haver acceptat, des de l’inici, la sanció com era, i Xavi haurdia d’haver sortit en conferència de premsa i, com a equip gran que és, dir «ens sembla injusta, però l’acatarem i el que surti mirarà de marcar gols». No, van trencar el pacte de cavallers, van acudir a la justícia ordinària, van establir un mal precedent, va jugar un partit que no havia de jugar (almenys aquest, el primer, era per doble groga, just i necessari), continuarà sense poder alinear-se davant l’Atlètic i, a sobre, ahir a la nit, quan el podien haver utilitzat (pel que sembla, els va fer falta) ni tan sols el van fer pujar a un avió que anava ple de gent que només anava a figurar al Rico Pérez. Ridícul, sí.

El més llegit