S’ha acabat el debat: ja només hi ha un ‘D10S’, Lionel Messi

Ho volia tot el món. O mig món. «Jo conec un munt de francesos que voldrien que guanyés l’Argentina», va dir dissabte Didier Deschamps, el seleccionador gal. Ho necessitava el futbol. Ho ha pagat Qatar, que ara li demanarà a Leo Messi que ajudi, des del PSG, perquè el seu milionari club guanyi la Champions de la mà de Kylian Mbappé, que, abans de la vibrant i apassionant final d’ahir, ja era campió del món. Ho cridava i, al final, ho va plorar i va celebrar tot l’Argentina, 46 milions de goles desesperats, amb problemes per omplir el cistell de consum, però una ministra de Treball, Kelly Olmos, que, a partir d’avui, ¡ja!, començarà a treballar per disminuir la tremenda inflació que pateixen els seus compatriotes, ara que ja tenen la injecció anímica i moral que la política demanava a l’‘albiceleste’. Ho necessitava Leo Messi per, ¡per fi!, a ulls dels que menys en saben de futbol i encara el qüestionaven, ser vist com el millor jugador de tots els temps. Ja està, ja tenen tots els títols que se li poden exigir a un futbolista. Ja no hi ha més repte per plantejar-li, als seus 35 anys pot deixar de jugar demà mateix tot i que, amb l’estil que té, és a dir, jugant caminant i accelerant 10 vegades per partit, podria seguir fins als 45, si volgués. El mòbil de Déu Era normal. Si algú té el mòbil de Déu, és Lionel Andrés Messi Cuccittini, que ahir, en un partit que va tenir guanyat dues vegades i perdut (perdó, empatat) dues més, sempre va ser el dominador del marcador, ja que França, malgrat els tres gols de Mbappé, pitxitxi del campionat, mai va dominar la final. Per això Messi va marcar el número del cel i, al final, en la tanda de penals, sí, una autèntica loteria (ho diu tothom, tot i que no sigui del tot cert), va guanyar l’Argentina, es va coronar Messi. I ja no hi ha debat: el ‘D10S’ és Lionel Messi, que va marcar dos gols en la final i, com Mbappé, es va atrevir a llançar el primer de la tanda de penals definitiva. Per això, tan bon punt es va acabar la cerimònia, llarguíssima, d’entrega de medalles i el trofeu mundial, Messi va declarar, ho veuen, que té el mòbil de Déu, que «sabia que Déu me la regalaria, ell va escollir el moment, ell sabia quan havia de ser». Així va ser, doncs, la coronació del futbolista que ahir a la nit, a Doha, va conquistar el seu títol més important, el de campió del món, el número 41 de la seva tremenda i (gairebé) única col·lecció. És per això que ara que ja s’ha fotografiat amb l’únic trofeu que li faltava, sonen encara més divines les paraules que li va dir Sofía Martínez Mateos, periodista de la Televisió Pública Argentina ESPN, quan va derrotar Croàcia i va ficar tot l’Argentina en la final del Mundial: «L’última cosa que et diré no és una pregunta, no. S’acosta una final del món i si bé tots volem guanyar la copa, vull dir-te que més enllà del resultat, has arribat a cadascun dels argentins. De veritat t’ho dic. No hi ha cap nen que no tingui la teva samarreta, és igual que sigui l’original, la ‘trucha’, la inventada o la imaginària. De veritat, has marcat la vida de tothom. I això, almenys per mi, és més gran que qualsevol Copa del Món. I això ja no t’ho traurà ningú. És un agraïment per un moment de felicitat tan gran que has fet viure a tanta gent que, de veritat, tant de bo t’ho emportis al cor perquè crec que això sí que és més important que una Copa del Món. I això ja ho tens. Així que gràcies, capità». Perquè, sí, és el Mundial en què s’ha de donar les gràcies a Messi i als seus. Ells van rescatar el futbol de la decisió irregular, vergonyosa, reconegudament falsa, manipulada, pagada, de concedir-li l’organització de la Copa del Món a Qatar. Va ser ‘La Pulga’ qui va fer creure a tot un país, a tot un poble, que aixecarien el trofeu després de caure incomprensiblement contra l’Aràbia Saudita. I sí en efecte, a partir d’aquest dia, a partir de la victòria contra Mèxic i l’inici de l’escalada, a l’Argentina (ho escrivim aquí diverses vegades) se li va començar a posar cara d’Espanya 2010, campiona a Sud-àfrica després de debutar perdent contra Suïssa. No podia ser fàcil I no només això, no, va ser amb un altre futbol, sí, aquesta és la realitat. ‘La Roja’ ho va fer amb un tiqui-taca que, ara, aquest Mundial qatarià ha començat a qüestionar, però l’Argentina que va dominar la final, durant els primers 80 minuts, va ser una selecció solvent, que semblava encaminar-se cap al títol jugant un partit amistós. Però davant tenia la campiona del món i el lleopard Mbappé que, amb dues urpades (al final, van ser tres), en només un minut, del 80 al 81, va empatar el partit i ho va posar tot costa amunt. «Sabia que Déu em regalaria aquesta copa. Ell va escollir el moment» Lionel Messi / Campió del món amb l’Argentina Però no podia ser tan fàcil. No podia ser que la coronació del nou rei planetari arribés després d’un partit fàcil, massa fàcil. Messi no podia clavar-li una puntada de peu al tron de Diego Armando Maradona (perdó, sí, asseure’s a la seva dreta, perquè ja menjava a la mateixa taula des de feia anys) amb un triomf senzill. I va ser per això que el partit no només va arribar a la tanda de penals, sinó que en el més pur estil d’Espanya 2010, ‘Dibu’ Martínez, el porter monstre més semblant a Iker Casilla que mai hagi existit, li va aturar amb el seu peuet el gol de la final a Kolo Muani, en el minut 120+3. Era, sí, ¿recorda? ¡és clar que la recorda!, la parada de Casillas al filigraner holandès Arjen Robben, I aquí es va gestar la coronació de Messi&Cia. I l’Argentina segueix al carrer. I ja veurem quan tornen a ‘laburar’ (així diuen allà treballar, pencar). De moment, a ningú li importa la feina. ¡A ningú! Ni tan sols al president Alberto Fernández, que va rebutjar la invitació d’Emmanuel Macron, president de la República Francesa, perquè viatgés a Doha «perquè potser si hi vaig, perdem i, llavors, diuen que el ‘mufa’ vaig ser jo». Fernández no hi va anar, l’Argentina es va coronar, Messi ja és l’autèntic rei del futbol i, a partir de demà, Kelly Olmos aixecarà el país. I, si no pot sola, que no podrà, que es posi en contacte amb l’equip de Guillermo Durán, degà de la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat de Buenos Aires, investigador de càlcul de Conicet i creador de la plataforma 301060.com (bé, exactament 301060.exactas.uba.ar), que deu el seu nom, és clar, al dia que va néixer Diego Armando Maradona (30 d’octubre de 1960). I és que Durán, després d’analitzar tots els resultats de totes les seleccions participants a Qatar i fer més d’un milió de simulacions, va arribar a la conclusió que l’Argentina era la favorita de la final per 50,60% contra el 49,40% que li atorgava a França. Ho va clavar. Ara només els queda aixecar l’Argentina. Leo Messi ja ha aixecat la Copa del Món. Tot això, sense trepitjar gairebé l’Argentina en els últims 23 anys.

El més llegit