França, Qatar i el PSG ja tenen la final que li van comprar a la FIFA

Què seria de nosaltres, dels nostres fills, dels nostres nets, si no creguéssim en el Pare Noel, en els Reis Mags, Harry Potter, Snoopy, Mafalda, Superman, Spider-Man, Batman, Thor, El Capitán Trueno, Luke Skywalker, Han Solo, Chewbacca, R2-D2 o C-C-3PO. Hi hem de creure perquè, sovint, ens evadeixen de la realitat. Era bonic (¿massa, no?) pensar que, en un Mundial que, repeteixo, ha tingut dos partits bons i un concurs de penals, seria possible veure que l’impossible es feia realitat. No ja, sisplau, una final Croàcia-Marroc, però sí que un dels dos equips fiqués el cap en la finalíssima de diumenge. Però ni tan sols la màgia d’aquests personatges ha sigut capaç d’obrar el miracle. L’albiceleste de Leo Messi va arrasar a Croàcia i els ‘blues’, amb menys Kylian Mbappé, molt Antoine Griezmann i més organització, van frustrar el somni d’un Marroc que buscarà la consolació, el bronze, potser millor premi, si el conquista, que la plata. La final comprada Vist el que estem veient, vivint i lamentant de molt fàstic i dolor de les nostres consciències a Brussel·les, al final, senyores i senyors, aficionats i odiadors del futbol, França, Qatar, el PSG, el totpoderós ‘senyor diners’, el senyor Nasser Al-Khelaifi i els seus riquíssims éssers superiors tindran la final que li van comprar, a base de milions de petrodòlars (o gas, molt gas liquat), la FIFA. El mateix president de la FIFA que els va concedir la Copa del món, Joseph Blatter, va reiterar, poc abans que comencés aquest devaluat Mundial, en declaracions al diari ‘Tribune de Genève, que l’elecció el 2010 de Qatar com a seu del campionat va ser «un error», del qual va responsabilitzar el francès Michel Plantini, llavors president de la UEFA i el Govern francès, liderat per Nicolas Sarkozy. «Gràcies als quatre vots de Platini i el seu equip, la Copa del Món va anar a Qatar en lloc d’anar als Estats Units, aquesta és la veritat», va explicar Blatter. «Va ser Sarkozy», va continuar explicant l’exmandatari de la FIFA, «que va pressionar Platini perquè els vots de la UEFA anessin a Qatar, després que el cap de l’Elisi es reunís amb el príncep hereu qatarià. Sis mesos més tard», va concloure Blatter, «Qatar va comprar avions de combat a França per valor de 14.600 milions de dòlars. Era, per descomptat, un assumpte de diners». Blanc i en ampolla. Potser per això o, segurament per això, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, es va aixecar ahir a la nit impulsat per un ressort especial de la butaca que ocupava a l’estadi Al Bayt, quan el seu compatriota Randal Kolo Muani, després de l’única jugada de valor que va fer Mbappé, va marcar el definitiu 2-0 davant el Marroc, en el minut 79 de partit. La feina ja estava feta. França, Qatar i el PSG tenien la final somiada, les dues estrelles més grans mai ajuntades en un equip, Messi i Mbappé, protagonitzaran, a casa de l’amo, la finalíssima del Mundial-2022. França, ja ha guanyat; Qatar, ja ha guanyat; el PSG, ja ha guanyat. Ningú diu, ningú explica, ningú qüestiona si l’Argentina i França s’han merescut ser o no en aquesta final. Hi són, ¡és clar que s’ho han merescut! Els argentins arriben al gran dia de les seves vides desesperats, ansiosos, angoixats, exhaustos, però amb més cor que ningú, amb més il·lusió que ningú i amb 46 milions d’ànimes darrere seu que creuen, que confien en el Pare Noel, els Reis Mags i Leo Messi. Allò de França és una altra cosa, és una altra història, no té res a veure amb l’Argentina, ni amb Messi, ni tan sols amb el mag Mbappé, que comença a tenir ¡ja! els vicis de Neymar Júnior. Allò de França és pura rellotgeria suïssa. Gairebé ciència futbolística. És el Reial Madrid portat a la seva màxima expressió: aquí t’espero i aquí et mato. Només una dada: la selecció de Didier Deschamps, aquest seleccionador criticat per conservador, per no fer jugar les mil meravelles els extraordinaris futbolistes que té, ha jugat 18 partits en els dos últims Mundials: n’ha guanyat 14, n’ha empatat dos i n’ha perdut només dos (aquests dos perquè ha volgut). França ha arribat a la final en quatre dels últims set Mundials. Per alguna cosa deu ser. Mentre Croàcia es va esllanguir, es va apagar, es va esgotar, davant l’Argentina, potser pel tremend desgast realitzat davant el Brasil, el Marroc va fer honor a aquest protagonisme de selecció ideal, sorpresa, carismàtica i estimada que hem descobert tots en aquesta Copa del Món. Integrada per jugadors nascuts a set països diferents (12 van néixer al Marroc, quatre a Bèlgica, quatre als Països Baixos, dos a França, dos a Espanya, un a Itàlia i un altre al Canadà), va estavellar una preciosa xilena d’El Yamig al pal i Koundé va treure un gol de la línia de meta mateixa de la porteria de Lloris. Això sense tenir en compte, que ho hauríem de fer, el penal que el col·legiat mexicà César Ramos no va assenyalar, en el minut 27 de joc, contra França per demolició de Theo Hernández a Boufal dins de l’àrea gal·la. El Marroc va ser molt gran, va ser immensa com a selecció i tremenda com a equip. Els ‘lleons de l’Atles’ lluitaran pel bronze, dissabte vinent, davant Croàcia i acabar al tercer esglaó del podi de Qatar-2022 seria, sí, la proesa, la gesta, el mèrit que mereixen i estan buscant. Un seleccionador tan eficaç com Walid Regragui, que menysprea la possessió, va arrossegar els francesos, que la menyspreen més que ell encara, i l’hi va arrabassar 61% a 39%. I no només això, el Marroc va fer 572 passades, per 364 de Griezmann i companyia. «Hem sigut a prop de la final. Tornarem a intentar-ho», va dir orgullós el seleccionador del Marroc. «Si volem arribar a una final, hem de tenir una banqueta de nivell. La tindrem. Amb Espanya, no vam jugar bé i vam passar i, avui, hem jugat bé i hem perdut. El futbol ja ens coneix i tornarem més forts. L’important és aportar alegria a la gent. És només futbol, no ho oblidem».

El més llegit