Brasil, Neymar, Vinicius i els tres papagais de ‘Tite’

Ho dèiem ahir. Et fiques al llit veient com Leo Messi ho fa tot (i més, molt més) per mantenir viva la il·lusió de 45 milions d’argentins, malgrat no tenir equip. Et lleves l’endemà i, després de dinar, et quedes estupefacte veient com un sol noi, intrèpid, misteriós, atrevit, que li va dir ‘no’ al mateix Reial Madrid, anomenat Kylian Mbappé, es menja sencera una selecció i fa entrar la campiona del món, tota una França poderosa, en els quarts amb dos golassos, amb dos gestos tremends, gairebé únics. Però és que l’endemà, és a dir, ahir a la nit, quan creus, quan penses, quan estàs convençut que ja no pots veure res millor (o semblant), t’acomodes al sofà i veus aparèixer no només l’uniforme, la samarreta, l’escut amb més estrelles que cap altre, sinó tota una selecció global, coral, equip-equip, brillant, lúcida, mortal, suïcida, vertiginosa, que no mareja la pilota, que no juga al tiqui-taca, que no busca 1.045 passades com el Barça de Quique Setién, sinó que, en set segons cada una (comptats, ho juro), crea tres obres d’art, tres filigranes (el segon va ser de penal), i demostra al món que és l’autèntica candidata al títol que es disputa a Qatar, per a màxima alegria d’‘O Rei’ Pelé, a qui li van dedicar, per descomptat, la golejada. El Brasil, pur futbol Estic escrivint, parlant, narrant, no el somni, sinó la vivència que he experimentat durant 45 minuts (la segona part no va existir, ni n’hi hagué necessitat) veient el Brasil, que és molt més que el patiment i la glòria, alhora, tot junt, el patir i el disfrutar, el càntic i el plor, de Leo Messi dirigint la seva estimada Argentina (tot i que la seva vida només s’ha fet a Barcelona, des dels 12 anys) o l’exuberància prodigiosa, vistosa, demolidora, paralitzant de veure en carrera, driblar i xutar a 47 quilòmetres per hora d’Mbappé. No, no, senyors i senyores, nens i nenes, el que ens va oferir ahir a la nit el Brasil és una manera, no de jugar a futbol, sinó de dominar aquest esport. I no em diguin, no, que es tractava de Corea del Sud perquè totes les altres, totes, han tingut rivals semblants i no ho van fer. Bé, sí, Espanya ho va fer amb Costa Rica, però... sí, però després ja no va tornar a repetir-ho. El que ahir a la nit va fer aquesta quitxalla, comandada, de nou, per Neymar Júnior (haurien fet el mateix, exactament el mateix, sense ell) va ser demostrar que a futbol s’hi pot jugar de moltes maneres, fins i tot caminant, però s’hi ha de jugar manant, sabent el que un vol fer, interpretar i com ho vol fer. És possible que molts sentin la temptació de dir (bé, ho vaig sentir ahir a la nit mateix en un parell d’emissores de ràdio) que per a Adenor Leonardo Bacchi, el seleccionador brasiler, que tots coneixen com a ‘Tite’ (sobrenom d’un futbolista que un amic seu li va recomanar que adoptés), deu ser facilíssim dirigir una plantilla, un equip, així, ple de grans futbolistes. I la veritat, tots els que en saben de futbol, però els que en saben de veritat, expliquen que com millors, més famosos, campions i rics són els jugadors, més difícil és extreure’n la millor versió. Haurien de saber que ‘Tite’, que dirigeix des del 16 de juny del 2016 el Brasil, es va emportar una de les decepcions més grans de la seva vida quan no va ser escollit com a seleccionador tres anys abans. I llavors va decidir que es passaria més d’un any preparant-se, llegint llibres de Pep Guardiola, del ‘Cholo’ Simeone, de Johan Cruyff, visitant les instal·lacions de l’Arsenal i algun altre club de la Premier, vivint al costat de Carlos Bianchi i visitant Carlo Ancelotti per amarar-se de tot el que havia d’aprendre per ser el millor tècnic possible. I quan va ser escollit seleccionador, va dir: «Si soc aquí, si em van elegir, és, evidentment, perquè no s’han donat els resultats i la millor manera que tinc de contribuir a canviar-ho és aplicar aquelles paraules que han guiat la meva vida i la meva carrera: transparència, democratització, excel·lència i modernitat». ‘Tite’, que ahir va protagonitzar, a petició del golejador Richarlison, el ball de ‘la Paloma’, que és el sobrenom del ros golejador brasiler, quan va aconseguir el seu gol, no era partidari d’allargar el seu comandament més de tres anys, però allà segueix, a la recerca del títol mundial. I quan li pregunten per què no se n’ha anat, no només diu que perquè disfruta molt amb la seva feina, sinó pel paper que juga com a ‘pare’ de tota aquesta generació d’artesans futbolístics. «Miri, en un negoci hi havia tres papagais en venda», explica ‘Tite’. «Un a dalt, un al mig i un a baix. Al de sota, el venien per 500 de reals, cantava l’himne nacional i qualsevol cançó que sentia. El del mig tocava l’hora i et servia de despertador, però valia 1.000 de reals. Llavors, el comprador va preguntar quant costava el de dalt, que ni cantava ni donava l’hora. ‘No, ho sento, però aquest no el venc ni per tot l’or del món, perquè els altres dos canten o toquen l’hora a causa del que és allà a dalt, el que es manté sempre a dalt’». I després de deixar anar un lleuger somriure, ‘Tite’ afegeix: «Aquesta faula demostra com d’important és el que mana perquè tot funcioni, per irradiar tot aquest engranatge de treball».

El més llegit