Míchel, Stuani i Cárcel, les joies que van portar el Girona a Primera

En vuit anys, el Girona ha pujat dues vegades a Primera Divisió, el que certifica la validesa d’un projecte que es va embarrancar en dues finals de ‘play-off’ perdudes (Elx i Rayo Vallecano) que no van destruir, tanmateix, el seu full de ruta. Míchel, creient de la pilota, bandera de l’optimisme En els mals temps, que n’hi va haver i durant setmanes, Míchel i Santi Pou, un dels seus ajudants, utilitzaven sempre la mateixa via d’escapament: caminar i caminar pel Camí de Ronda de Girona, el sender utilitzat en el seu moment per la Guàrdia Civil per controlar el transport marítim a la Costa Brava i, sobretot, el contraban i l’estraperlo. Ells passejaven de manera còmplice buscant solucions a un equip que va entrar en zona de descens en la vuitena jornada després de perdre a Montilivi amb l’Almeria (1-2). Míchel i Pou, futbolers que van connectar a l’instant, sota la intel·ligent mirada de Quique Cárcel, el director esportiu («ell és l’artífex de tot», afirma el tècnic), no perdien l’esperança. «Sempre ho vaig tenir clar. Ja des del primer dia sabia que faríem història. El Quique és el gran artífex de tot» Míchel, tècnic del Girona «Ja des del primer dia sabia que faríem història». Històric és que ell tingui un cognom nou. «¡Míchel, català! ¡Míchel, català!», li va cantar tot Girona premiant així la seva meteòrica integració en una ciutat on va viure sol tot un any. Però mai va estar sol. La Moreneta, nuestra aliada durante el camino al ascenso 🙏❤️🤍#UnsTossutsDePrimera #GironaFC pic.twitter.com/vmH7oZWI6f — Miguel Ángel Sánchez (@Michel8Sanchez) 24 de junio de 2022 Es va mimetitzar amb la cultura catalana i va quedar sorprès per la seva inesperada química amb Guardiola, que li va obrir les portes de casa seva a Barcelona i després les del seu despatx a Manchester. «M’encanta que a entrenadors com Míchel els vagi bé, demostra que es pot jugar bé a Segona. Ho va fer amb el Rayo, l’Osca i ara el Girona», va xiuxiuejar Unzué a Guardiola al Camp Nou mentre ell, un creient de la pilota, s’abraçava a Pou a la plaça del Vi. Stuani, el 9 que es va treure totes les motxilles No és fàcil per al Cristhian ser Stuani. I menys encara a Girona, oprimit com estava per l’expulsió a la final del ‘play-off’ a Montilivi contra l’Elx l’agost del 2020. Pròleg de moments molt durs per a l’uruguaià, encara no explicats. Temps convulsos que el van sacsejar per dins. I per fora. La temporada següent, una altra derrota en una altra final del ‘play-off’ (el Rayo va exercir cruelment d’Elx), va omplir la motxilla de Stuani de tantes i tantes pedres que va semblar quedar inclinat cap enrere. Amb això, i els seus 35 anys, demostrant que el gol mai té arrugues ni envelleix, ha viatjat per un curs tumultuós (el Girona va estar quatre jornades en zona de descens, de la 8a a la 12a), fins a plantar-se a la porta del paradís en un hotel de Santa Cruz. Antes de salir hacia el Estadio no podía dejar de pensar en lo que se nos venía encima Escribí esto estaba convencido que haríamos Historia De esos días que quedarán para siempre en nuestros corazones @GironaFC 19-06-2022 pic.twitter.com/eswhRhErXB — Cristhian Stuani (@CristhianStuani) 20 de junio de 2022 Tres hores i quatre minuts abans del partit de la seva vida, va agafar el llapis de l’habitació i va escriure una nota. «19 juny del 2022. Avui som de Primera. 16.56. CS7» Després, va firmar el paper, no l’hi va dir a ningú i va baixar a berenar abans d’enfrontar-se al penal més complicat, potser, de la seva carrera. «Sabia que el ficaria, havia estudiat el porter». Va mirar cap a l’esquerra de Soriano, i va doblegar el turmell per enganyar-lo de tal manera que la pilota, astuta, va acabar al racó dret de la porteria del Tenerife. Stuani va cridar alliberat, expulsant totes les pedres de la motxilla. «L’equip va tenir el valor de caure i tornar-se a aixecar», va dir. Cristhian parlava de Stuani. Potser algun dia ho expliqui. «Em vaig quedar aquí per demostrar el valor de caure i després tornar-se a aixecar. Vam tenir orgull i rebel·lia» Stuani, capità del Girona Quique Cárcel, valuós guardià d’una idea indestructible En cada partit del Girona seu a l’última fila de la petita llotja de Montilivi. És el seu racó, el més discret possible, allunyat sempre de les càmeres, fosc com està perquè els llums queden orientats cap a una altra direcció. Allà seu Quique Cárcel, director esportiu del Girona des de l’estiu del 2014 (dos ascensos a Primera en vuit anys), amb el seu reduït equip de treball: Ivan Hammouch i Juan Carlos Moreno, amb Santi Pou incrustat a la banqueta de Míchel. És l’altar de l’executiu que ha dotat d’una sòlida idea futbolística un club que necessitava un mètode. Acompanyades les seves cames, de vegades, per una manta per a les dures tardes de Montilivi, enganxat a una llibreta on pren nota d’alineacions, disposicions tàctiques del seu equip i del rival. Maleït el dia que, ja amb el Girona a Primera, la va canviar per un Ipad. Ara ha tornat a la seva llibreta. 🎶 “Míchel català, Míchel català, Míchel català…” pic.twitter.com/mBdQ8JA3WF — Girona FC (@GironaFC) 23 de junio de 2022 La llibreta del Quique, com l’anomenen al club. Aquest objecte de culte que va detectar, per exemple, Stuani quan malvivia al Middlesbrough sumant la mísera xifra de quatre gols en 23 partits de la Premier. I ell el va portar a Montilivi (estiu del 2017) deixant en el seu primer curs 21 gols en 33 partits. El big data és el Quique. La intel·ligència artificial és el Quique, qui va portar l’Hospitalet a un ‘play-off’ d’ascens a Segona que no va sortir bé. 🏟 Montilivi es prepara per Primera Divisió! ✨ pic.twitter.com/cHOA5FeOIH — Girona FC (@GironaFC) 24 de junio de 2022 Va ser l’estiu del 2014, just abans d’anar a Montilivi, on va tenir Machín, Eusebio, Unzué, Pep Lluís Martí i Francisco abans de descobrir la felicitat completa amb Míchel. Tots junts amb la idea d’un Girona valent, que adora la pilota i aposta per l’atac. «Molts jugadors i entrenadors s’ha quedat a la porta. Els vull recordar tots, Francisco, Martí, Unzué, però especialment Eusebio, segur que és molt feliç perquè ja es va treure l’espina que tenia», va dir Quique Cárcel, alleujat perquè a la seva llibreta hi ha el secret del Girona. Talent, sentit comú i treball.

El més llegit