Guardiola: el dimoni torna al Bernabéu

Hi ha tres característiques comunes en les visites de Pep Guardiola al Bernabéu: sempre elogia el Reial Madrid sota qualsevol circumstància, afirma que el seu equip, sigui quin sigui, sortirà a imposar la seva personalitat i, finalment, gairebé mai perd. Hi ha altres qüestions que fomenten la tírria de l’afició blanca: és representant del millor Barça conegut, s’enorgulleix de la seva condició de català (no amaga la seva ideologia futbolística, esportiva, política ni personal) i ha infligit alguns dels disgustos més grans que han patit els aficionats madridistes. El dimoni torna al Bernabéu. Té la virtut Pep Guardiola i Sala d’enervar els fanàtics merengues sense que l’hemeroteca pugui oferir un motiu més o menys racional que justifiqui aquesta malvolença en més proporcions que la por que hauria d’infondre la seva visita. ¿Potser es deu a l’apel·lació a «la central lletera» –al·lusió als mitjans afins a Florentino Pérez– i la distinció de «puto amo de les sales de premsa» a José Mourinho, tot la mateixa tarda del 26 d’abril del 2011? ¿Potser la retenció de la pilota un segon abans de rebre una empenta de Cristiano Ronaldo el 29 de novembre del 2010? ¿O per haver dit «atletes» als jugadors blancs després d’haver perdut l’única vegada en el Bernabéu, amb el Bayern, el 23 d’abril del 2014? Les pitjors derrotes Podria ser, podria, que dir «anem a derrotar-los» abans d’un clàssic es consideri una ofensa. Potser enarborar la bandera d’un estil sigui una mostra de narcisisme impropi. No falten els que interpreten com a falsa modèstia els repetits elogis al Madrid, fins i tot en ple domini blaugrana, apel·lant a la grandesa del club, del seu entrenador, de la seva plantilla, de la seva història i els seus «milions de virtuts» com a equip. Però només hi ha una circumstància que ha cultivat l’antipatia del madridisme cap a l’entrenador del Manchester City, l’únic tècnic del planeta al qual se li professa una especial aversió i no perquè l’equip anglès sigui l’últim obstacle cap a la final, sinó perquè el seu director els ha endossat les pitjors derrotes, les més voluminoses, les més acomplejantes del segle. Ningú va pensar que això passaria en vigílies del primer Barça-Madrid amb Guardiola d’entrenador. Va marcar la tendència. L’encara novell Guardiola va dir que «sortirem a guanyar», anunciant lluita «davant el campió» i el va vèncer per 2-0. Resultat purament enunciatiu, fins i tot discret, del que veuria el madridisme durant els següents quatre anys. Cinc mesos després, va arribar la mare de totes les humiliacions, amb el 2-6, quan el Madrid havia reduït de 12 a 4 la diferència, es delectava en el suposat «cangueli» blaugrana i queia humiliat a la seva pròpia casa com mai s’havia vist. El cicle El 2-6 del que aquest dilluns es van complir 13 anys va ser el penúltim pas a l’inèdit triplet mai vist (Lliga, Copa i Champions) la meitat del sextet històric que s’estava forjant durant el 2009 i que va continuar amb el no menys estrepitós 5-0 que es va emportar «l’onze de l’alegria», el Madrid de Mourinho, el pretès antídot, quan va visitar el Camp Nou el 2010. Efectivament, el Madrid de Mourinho va vèncer el Barça de Pep a la final de Copa, però va ser un illot a l’oceà. Va tornar a sucumbir a la semifinal de la Champions, va perdre la Supercopa i va ser eliminat en la següent eliminatòria de Copa. El Madrid va vèncer en el quinzè i últim clàssic de Guardiola, a la Lliga 11-12 (1-2) i al Camp Nou. La «pitjor cagada» Un any de retir a Nova York va interrompre la relació de desamor breument. A cavall del Bayern es va presentar de nou Guardiola a l’infern blanc i va perdre per primera vegada 1-0 abans de provar la medicina blanca amb un 0-4 a Munic. «La pitjor cagada de la meva vida com a tècnic», segons va confessar a Martí Perarnau en el seu llibre ‘Herr Pep’. Els seus jugadors s’havien vist tan superiors a l’anada que li van demanar una allau ofensiva a la tornada. El Madrid (d’Ancelotti, per cert) es va cobrar l’esperada venjança tant temps guardada, continguda, en el pas previ a la final on també va golejar l’Atlètic, el seu entranyable veí. Satanàs d’angelical celeste Sis anys van transcórrer fins a la següent aparició de Guardiola per Madrid (19-20). Amb menys graus de crispació pel temps transcorregut, el cicle guanyador del Reial, la pandèmia, l’eliminatòria (vuitens) i l’escàs renom del City... Però Satanàs, fins i tot vestit d’angelical celeste, va reaparèixer amb tota la maldat dels seus vells costums per guanyar al Bernabéu i a l’Etihad per 2-1, sense abandonar l’ambició de mostrar «la valentia» del seu equip i emparat amb «la modèstia» deguda al club de les 13 Copes d’Europes d’un City que no té cap i només ha sigut finalista una vegada. A Pep li van preguntar dues vegades, abans de partir de Manchester, abans de la seva novena visita (sis victòries, dos empats, una derrota, 20 gols a favor, nou en contra) si el seu equip faria avui el passadís al Madrid.

El més llegit