Un any sense Diego Maradona és gairebé una eternitat. L’astre extint era una figura omnipresent a l’Argentina, ja sigui per les seves gestes o les seves caigudes. Des de 1997, quan es va retirar definitivament de la pràctica esportiva, empès per l’addicció, els argentins van aprendre a conviure amb almenys dos Diegos, el Déu humà i l’home devorat per les seves pulsions i un entorn destructiu. Alguns van preferir no mirar mai els seus costats diabòlics i concentrar la mirada en el sublim gol als anglesos, en el Mundial de 1986. D’altres, al contrari, el van convertir en boc expiatori per donar sermons ètics. Quan va morir, el país es trobava en ple confinament per la pandèmia i, a l’estil Diego, amb l’anuència del Govern, a la ciutat de Buenos Aires es van trencar les regles oficials i una multitud va anar a donar-li l’últim adeu a la seu presidencial. Fins i tot les seves exèquies van posar en escena les contradiccions que el superaven.
LA DOBLE CARA DEL MITE
Un any de la mort de Maradona: emergeix el costat diabòlic d’un Déu
El més llegit
- Mor Pere Heredero, històric restaurador de Barcelona i amo durant mig segle del bar Versalles
- Qui era Seankese Johnson, el pilot de l’helicòpter accidentat a Nova York?
- Guillermo Mattioli, degà del Col·legi Oficial de Psicològia de Catalunya: "El missatge de Marian Rojas Estapé és fals i cruel"
- Les dessalinitzadores produeixen al 90% malgrat que haurien d’estar al 30% segons el pla de sequera
- Miguel Bosé: "No soc ‘woke’, no soc beneit, ni ho seré mai"