Un any sense Diego Maradona és gairebé una eternitat. L’astre extint era una figura omnipresent a l’Argentina, ja sigui per les seves gestes o les seves caigudes. Des de 1997, quan es va retirar definitivament de la pràctica esportiva, empès per l’addicció, els argentins van aprendre a conviure amb almenys dos Diegos, el Déu humà i l’home devorat per les seves pulsions i un entorn destructiu. Alguns van preferir no mirar mai els seus costats diabòlics i concentrar la mirada en el sublim gol als anglesos, en el Mundial de 1986. D’altres, al contrari, el van convertir en boc expiatori per donar sermons ètics. Quan va morir, el país es trobava en ple confinament per la pandèmia i, a l’estil Diego, amb l’anuència del Govern, a la ciutat de Buenos Aires es van trencar les regles oficials i una multitud va anar a donar-li l’últim adeu a la seu presidencial. Fins i tot les seves exèquies van posar en escena les contradiccions que el superaven.
LA DOBLE CARA DEL MITE
Un any de la mort de Maradona: emergeix el costat diabòlic d’un Déu
El més llegit
- Nou avís de la policia per als que han de renovar el DNI o el passaport
- Europa retira del mercat la vacuna de la covid d’AstraZeneca
- Peris confessa que va abusar de nens des del 1972
- La sanció a Sainz pel GP de Miami afegeix més polèmica sobre la FIA
- Joves polítiques s’obren pas en les llistes electorals del 12M