El cas Villacañas: la increïble història de l’home que va fingir ser futbolista de l’Espanyol a Castelló

Preguntats per Mediterráneo durant l’estiu de 1964, els turistes estrangers que visitaven la província de Castelló mostraven la seva sorpresa per alguns dels costums locals. «Les joves es volen casar de seguida», «hi ha poques gasolineres», «als àpats serveixen tres plats», deien. Tot això els semblava estrany perquè no els va donar temps a conèixer la història de José Luis Villacañas Agüero, que a Castelló va fer el seu particular agost. Es va presentar a la capital de la Plana dient que havia jugat a l’Espanyol, va fingir ser futbolista per viure a despeses pagades, va aconseguir fins i tot fer una prova al CD Castelló i va acabar jugant un amistós amb el Benicarló, on es va descobrir la farsa. «Devia ser tot un personatge, un autèntic vividor,» explica Gregorio Segarra, autor d’ Historia del fútbol de Benicarló. El jove Villacañas tenia 20 anys, havia nascut a Lleida i era veí de Barcelona. Va arribar a Castelló al ple estiu i es va servir de l’admiració que causaven els futbolistes per finançar-se una mena de vacances a pensió completa. Van durar poc. Com escriu José María Arquimbau al Libro de platino del CD Castellón, Villacañas es presentava als cafès i als bars com a jugador de l’Espanyol, i no li faltava poder de convicció. Xerrant amb aficionats locals, que el solien convidar, es va assabentar que Camilo Liz, el secretari tècnic del Castelló, havia marxat uns dies a Madrid, situació que va aprofitar per acudir a l’estadi Castalia i demanar una prova. Abans, havia convençut l’amo de la pensió on menjava i dormia que estava a punt de fitxar pel Castelló, i que el club pagaria després el compte. Diversos aficionats, fins i tot, li van deixar uns diners que ja tornaria quan firmés i cobrés el seu primer sou. Viatge amb retard Res d’això va passar, per descomptat. Villacañas se les va enginyar per realitzar la prova amb l’equip orellut, però no va convèncer els entrenadors. Malgrat això, en plena pretemporada, va mirar de pujar a l’autobús que portava els albinegres fins a Benicarló, on anaven a jugar un amistós de preparació. Com que no el van deixar, indica Segarra, va convèncer algú perquè el portés amb cotxe, i de fet va arribar al camp abans que el mateix Castelló. El club orellut, llavors a la Tercera Divisió, estava immers en un dels seus embolics clàssics, perquè cinc dels seus futbolistes –Quinocho, Cela, Marín, Axpe i Abiétar– es van negar a jugar si no cobraven abans els diners que els devien, circumstància que va retardar el viatge de l’expedició, que es va haver de completar amb alguns juvenils. Finalment, amb uns minuts de retard, el Castelló va arribar a Benicarló i el partit es va celebrar. L’expedició albinegra va observar amb sorpresa que un dels jugadors locals que sortien des de la banqueta era un recent conegut. Era Villacañas, que va jugar una estona amb el Benicarló. L’equip cadufer militava en el quart esglaó del futbol nacional i havia acceptat posar-lo a prova. «Parlant-ne amb el president, Bautista Sorlí, anys després, em va dir que no jugava del tot malament i que si no hagués passat el que va passar després, igual el fitxen», explica Segarra. El que va passar després va ser que «la pensió de Castelló ja havia reclamat el pagament del deute al club orellut, i els directius allà presents el van reconèixer, ‘és el que se n’ha anat sense pagar’», afegeix. Van trucar a la Guàrdia Civil i van entendre ràpid per què Villacañas utilitzava Agüero, el seu segon cognom, al full d’alineacions. No era futbolista, sinó impostor. Estava en recerca i captura per diversos jutjats de Barcelona, on va acabar l’increïble cas Villacañas.

El més llegit