Maradona, un Déu dels peus al fang

La mort va arribar a Diego Armando Maradona i alguna cosa s’ha tancat per sempre en el món del futbol i més enllà. Els seus 60 anys superen els d’una vida truncada. Havia nascut a Vila Fiorito, a la perifèria sud de la ciutat de Buenos Aires. Casetes humils i menjars de vegades furtius. Un pare que portava els diners a penes per a la supervivència. «Jo vaig créixer en un barri privat... privat de llum, d’aigua, de telèfon», diria amb ironia al revisar aquells dies. Però als nou anys ja és presentat a ‘Sábados circulares de Mancera’, el programa més important de la televisió argentina, el mateix que va veure debutar en aquest país Joan Manuel Serrat. Se’l va veure jugar amb la pilota davant la mirada atònita del presentador. Pipo Mancera va haver de ser el primer a preguntar-se de quin planeta venia aquest nano amb la cara bruta i els mitjons caiguts. Aleshores, ja es parlava a Argentinos Juniors d’un enviat celestial. Va ser l’únic nen d’aquest humil club de la Primera Eivisió que vestia roba Adidas quan la marca alemanya amb prou feines havia aterrat en aquest país i només uns privilegiats podien vantar-se d’adquirir-la. Aquest senyal de distinció, portar Adidas, un bolso i les sabatilles blaves amb les tres tires, deixava entreveure als ulls dels altres un destí absolutament singular. «Jo vaig créixer en un barri privat... privat de llum, d’aigua, de telèfon...» Diego Armando Maradona «El meu somni és jugar el Mundial», confessaria poc temps després a un altre canal televisiu que el va anar a buscar a les pistes del barri de Saavedra. Ja l’anomenaven ‘Pelusa’. El 1973, Maradona va ser l’emblema de Los Cebollitas, l’equip infantil d’Argentinos Juniors que va guanyar el Torneig Evita. Curiosament, el golejador d’aquest formidable conjunt va ser ‘Polvorita’ Delgado. Clar que a l’hora de parlar de màgia, tots van assenyalar aquest petit a qui ningú podia treure la pilota. Dos anys més tard, l’estiu de 1975, Maradona va ser un dels nens que feia arribar les pilotes als jugadors quan sortia del camp. En el descans de Boca Juniors i Argentinos Juniors es va mantenir sol, sense ningú al costat, enmig del terreny, per fer malabarismes amb el peu esquerre. «Que es quedi, que es quedi», van cridar les tribunes. A ningú que va ser aquella nit a l’estadi de Vélez Sarsfield li va quedar cap dubte: Maradona, als 14 anys, era tan diferent que fins i tot feia ombra als grans. 1. Un debut sorprenent Aquestes intuïcions es van confirmar el 20 d’octubre de 1976. Maradona va debutar aquella tarda com a jugador de la primera divisió davant Talleres de Córdoba. No hi ha ni tan sols filmacions d’aquell moment que moltíssims argentins van dir que havien presenciat. Al petit estadi de tribunes de fusta del carrer Gavilán no hi cabrien. Ningú vol renunciar a la condició de testimoni únic. Per això, aquell dia es va iniciar el mite. Maradona va rebre la pilota. Oviedo la va anar a buscar amb la seguretat que li donaven els anys. Va rebre un túnel. El cordovès el va observar anar-se’n solt de cos i amb la melena al vent. Pocs mesos més tard, César Luis Menotti el va fer formar part del combinat que es preparava per al Mundial 1978. Va sortir en el segon temps del partit contra Hongria i va deixar pinzellades de bellesa. No obstant, l’entrenador no el va portar al certamen. Maradona va plorar a l’assabentar-se’n. Queda la imatge de la seva cara sense consol com una de les atzagaiades futbolístiques de l’Argentina. Va tenir la revenja en el Mundial juvenil de 1979. Allà va passar de ser promesa a realitat. Maradona va jugar el 1981 al Boca Juniors. A canvi, el seu equip de formació va rebre una fortuna i nombrosos jugadors amb els quals arribaria al cim dels tornejos locals i internacionals. Maradona valia això i molt més. El seu primer torneig amb l’equip més popular d’aquest país va tenir moments excepcionals. El Boca va ser l’avantsala del traspàs milionari al Barcelona. Però abans va tenir lloc el Mundial de 1982, un Mundial estrany perquè va coincidir amb la guerra de l’Argentina amb la Gran Bretanya per la possessió de les illes Malvines. Fins i tot Maradona es va oferir a anar-hi com a voluntari en les hores en què el nacionalisme retòric li feia un immens favor a la dictadura. L’Argentina va perdre la guerra i el Mundial. Fins i tot se’n va anar expulsat davant el Brasil, res menys, després d’haver rebut una pluja de puntades de peu. Va pegar a Batista, potser per impotència. Hauria d’esperar quatre anys per a la vindicació definitiva. 2. El seu salt a Europa: Barcelona i Nàpols ‘El Pelusa’ va iniciar a partir de 1982, i mentre el seu país començava a transitar els últims mesos del malson dictatorial, la seva carrera a l’exterior. Va estar a Barcelona juntament amb Menotti durant gairebé 700 dies. Els memoriosos solen repetir que el Camp Nou s’omplia per veure’l en acció. Es van esperar dies rutilants. Però Maradona va tenir només aparicions efímeres. Una hepatitis i després aquella envestida de Goikoetxea, el defensor de l’Athletic de Bilbao, que li va fracturar el turmell, van marcar els seus passos per la ciutat. Va guanyar una Copa del Rei, una Copa de la Lliga i una Supercopa d’Espanya. Va jugar 58 partits. Va anotar gairebé 40 gols. També va iniciar la seva immersió en el món de la nit i la droga. Mai deixaria de penedir-se d’aquesta iniciació i el dolor insondable que, per mitjà de la fama i espectacle, l’aniria fagocitant. Però això seria més tard. Abans arribaria al sud italià com una força tectònica. Maradona va vestir la samarreta del Nàpols per 1.200 milions de pessetes. I allà, a la Itàlia més pobra, el mite va cobrar forma. Va ser l’artífex dels dos ‘scudettos’, la Copa d’Itàlia, la Supercopa d’aquest país i l’única Copa de la UEFA. Maradona va ser una deïtat profana, un estendard, un símbol de pertinença, un horitzó. 3. Mèxic i la consagració mundial Però si alguna cosa definiria Maradona seria el Mundial de 1986. L’Argentina es va classificar en l’últim minut davant els peruans. Reyna no va deixar que Maradona es mogués per cap costat. El seleccionat de Carlos Bilardo era blanc de crítiques furibundes que fins i tot arribaven a a la seva estrella. Alguna cosa, no obstant, va començar a canviar a partir del debut davant Corea del Sud (3-1). Jorge Valdano va anotar dos gols, però el 10 va avisar que seria el seu certamen. Van passar Itàlia i l’Uruguai. Va arribar Anglaterra, quatre anys després del conflicte de les illes australs. Aquell gol amb la mà, fruit d’una picardia que va intentar explicar-se en clau d’una col·lectivitat transgressora. El segon gol als anglesos va tenir la marca d’una epopeia personal. El relat radiofònic d’aquella proesa, realitzat pel periodista uruguaià Víctor Hugo Morales, va acabar amb aquella pregunta que per aquestes hores recobra la seva actualitat: «¿De quin planeta vens?». Morales va fer de la seva sorpresa un lloc comú: aquest paio no podia ser terrenal. Li va dir també Déu i els creients es van persignar al sentir el seu nom. Fins i tot van fundar una Església, amb el seu decàleg, les seves pregàries i sermons. Finalment, va tenir la seva Copa. Fins i tot el president, Raúl Alfonsín, va haver de demanar perdó en nom d’un país que havia desconfiat massa. Mai s’havia arribat tan alt i sobre les espatlles d’una sola persona. Maradona es va transformar definitivament en Diego, el Diego, l’home a qui tot seria perdonat, les seves relliscades, contradiccions i caigudes, fins i tot el despuntar d’un perfil plebeu que associaria a la figura d’un altre mite argentí, Ernesto Guevara, el rostre del qual es tatuaria en una espatlla, i les barbes cendroses de Fidel Castro. Es va sentir fins i tot amb poder de desafiar la mateixa FIFA, que manejava el brasiler João Havelange. 4. Decadència Abans que aparegués la decadència, fruit de la seva addicció, Maradona escriuria una altra pàgina de la seva èpica personal en el Mundial d’Itàlia. Va eliminar el Brasil i els locals ni més ni menys que a Nàpols. Va jugar gairebé amb una cama menys. Va pagar el preu de la seva irreverència. El club al qual havia portat al zenit el va defenestrar. Se’n va anar a Sevilla però les seves perles van irrompre a comptagotes. Va retornar a l’Argentina i va fer més profund el seu pendent. Va tenir la seva primera causa per drogues. El van fotografiar en un cotxe policial i amb el cap cobert. Ja res seria igual d’ara endavant. Em vaig equivocar i ho vaig pagar, però la pilota no es taca» El seu pas pel Newell’s Old Boys, quan un tal Leo Messi tenia sis anys, va ser breu i desconcertant. Els incidents es van repetir en sèrie. El van treure del Mundial 1994 per haver consumit efedrina. «Em van tallar les cames», va dir, i va denunciar una conjura. Havia imaginat aquell certamen als Estats Units com la seva pròpia reinvenció. El que va arribar a continuació va ser un lent i inexorable declivi. Les seves dues noves incursions al Boca Juniors van ser insípides. Es va acomiadar del futbol el 2001 com si fos davant un confessionari col·lectiu. «Em vaig equivocar i ho vaig pagar, però la pilota no es taca», va dir a la pista del Boca Juniors després del seu últim partit homenatge. No va deixar de repetir que podria haver arribat més lluny encara. «¿Saps quin jugador hauria sigut sense la droga?», va conjecturar sobre aquesta ingesta de cocaïna que, estant molt gras, el va portar primer a un exili cubà i després a punt de la mort a l’Uruguai. Les seves resurreccions sempre van ser maradonianes. 5. Final Fora de la pista, mai va trobar la calma. No va poder. No en va saber. Els escàndols el van seguir com una ombra. Va tenir dues filles amb la seva primera nòvia i dona, Claudia Villafañe. Després en va reconèixer tres més. I a més a l’Havana n’hi ha tres que esperen una confirmació judicial. L’hipotètic octet de descendents (gairebé un equip de futbol, ha fet broma una d’elles) el va tenir present a la seva manera en el seu 60è aniversari i, després, quan va sobrevenir la internació. Hi va haver anys en què part dels argentins es van emprenyar amb Maradona. Les seves contradiccions, de vegades oceàniques, no van ser d’altres que les d’una societat que el va celebrar i també el va crucificar. La dreta el va instituir en un mal exemple nacional. «Soc completament esquerrà, de peu, de fe i de cervell», els responia. Les altres coses són història, la història d’un final que es va creure escrit feia temps. Se’n va anar del món un 25 de novembre, el mateix dia que Fidel Castro, com si es tractés d’una última i suprema mofa, tot i que en rigor va ser el més trist i previsible dels desenllaços.

Maradona, un Déu dels peus al fang

La vida del mite argentí, en cinc episodis

El més llegit