Barbiecore, un joc electoral, per Patrycia Centeno

Aquesta setmana es parla tant de l’estrena de la pel·lícula ‘Barbie’ com de les eleccions de diumenge. Dimecres a la tarda, en un centre de manicura, una de les esteticistes va començar a malparlar perquè estava fins al monyo (bé, ella va fer servir la mateixa paraula només que substituint la ‘m’ per una ‘c’ i suprimint la ‘o’) del munt de persones que anaven a pintar-se les ungles de rosa o amb motius variats de la nina. «Una criatura de 7 anys que no té gairebé ni els dits formats vol que li dibuixi una Barbie en una ungla diminuta», explicava a la resta de les companyes visiblement molesta. De sobte, les sis empleades i les cinc clientes (jo soc una introvertida de manual i si no és qüestió de vida o mort prefereixo estalviar-me verbalitzar res) es van posicionar a favor o en contra d’anar al cine a veure la pel·li de la nina més famosa de Mattel. Entre les abstencionistes, un parell d’elles, tot i que deien que estaven molt fartes de ‘Barbie’, van confessar que anirien a veure-la igual. I d’aquí, la conversa va derivar en el 23J... «Doncs com una clienta que em diu que pobra de mi que no vagi a votar diumenge... ¿Podré fer el que vulgui i no anar a veure ‘Barbie’ i no votar?», va preguntar retòricament. Una de les esteticistes li va recordar que era millor no parlar de política al saló i durant uns segons es va fer el silenci. Havia aparegut l’autocensura protocolària sense ningú reclamar-la. Però no va aguantar gaire més i va tornar a l’atac: «¿Per a què aniré a votar si al final tots fan el mateix?». Vaig estar temptada d’explicar que, malgrat que totes les Barbies tinguessin el mateix nivell de rigidesa, existia la Barbie conservadora, la Barbie ultradretana, la Barbie socialista i la Barbie comunista. Però finalment vaig callar i vaig continuar escoltant (opció que sempre m’aporta molt més que parlar). El Ken president Aquell mateix dia, Los40 van entrevistar Margot Robbie, que interpreta la Barbie, i li van informar que el president d’Espanya s’assemblava a Ken. L’actriu, amb mirada picardiosa, va dir que el buscaria. Unes hores més tard, en el predebat d’ RTVE que coincidia amb l’estrena de ‘Barbie’ a Madrid, dues de les tertulianes anaven vestides de rosa i em vaig preguntar si era una picada d’ullet al Barbiecore o un suport a la formació de Sumar. A l’acabar el debat a tres en el qual Yolanda Díaz va eclipsar Pedro Sánchez, em va arribar un muntatge del cartell de ‘Barbie’ amb la cara de la vicepresidenta conduint el mític descapotable rosa i el president fent de Ken, aquest al seient posterior. En comptes de Barbie es llegia Yolanda, però la resta del text s’havia mantingut igual: «Ella és ‘top’, ell és simplement el Ken». ¡Per descomptat! A diferència de la Nancy o les Barriguitas que van venir amb els Reis o el Pare Noel en algun Nadal, no recordo com la Barbie va arribar a la meva vida. Segurament va ser una herència d’alguna veïna que es considerava ja massa gran per continuar jugant-hi. Només vaig tenir aquella única Barbie i, tot i que alguna vegada vaig envejar alguna amiga que tenia la caravana, el cotxe, la casa i moltíssims ginys ridículs, mai de la vida em vaig encapritxar del Ken. Em semblava un accessori totalment prescindible, la veritat. De fet, a aquest ninot sempre l’he percebut com el típic individu egòlatra i narcisista amb el qual era preferible no jugar tret que volguessis acabar cremant-te. Òbviament de petita no em plantejava la meva animadversió amb aquests conceptes, però estava clar que hi havia una cosa que em feia defugir d’ell. Malgrat això, la meva Barbie no sempre va estar sola sentimentalment. Va tenir cites romàntiques al balcó de casa dels meus pares amb el Capità Amèrica, la Massa i fins i tot amb algun Transformer. La represàlia per prendre les joguines dels meus germans grans sense el seu permís era habitualment que la meva Barbie acabés decapitada i jo plorant (la part bona és que la meva mare va assolir una habilitat especial per tornar a encaixar-la al seu cos al mig segon). La Barbie mai va ser la meva preferida, però era una més entre un grup divers i mixt de nines (una amb els cabells blaus, l’altra amb les cames molt curtes o un cap una mica desproporcionat que feia que sempre acabés caient cap a un costat, en tenia amb panxa o amb el tronc recte i alguna era taronja com Trump). Per això el dia en què en una classe a la universitat una professora va començar a posar a parir la Barbie, vaig al·lucinar bastant. «Em despullo davant de les meves filles perquè vegin que el cos de la Barbie no és real», va explicar. A mi no m’entra al cap que una nena, per molt petita que fos, arribés a pensar que el cos d’una joguina de plàstic fos real o a què havia d’aspirar, però potser sí que caldria aclarir-ho. I potser passa el mateix amb aquestes eleccions. Perquè, per molt ideal que sembli, és clar que no és real que la Barbie es passi tot el dia somrient i vagi ella soleta a pintar el món de color de rosa sent (anant-li bé) només tercera força. Però també caldrà tenir present abans de dipositar el vot a l’urna que el Ken que viatja en iot amb un narco, el Ken que nega la violència masclista i el canvi climàtic i el Ken que deixa plantat el poble sahrauí per fer-se col·lega del rei del Marroc sí que són reals.

El més llegit