Un cirurgià amb por de la sang, per Patrycia Centeno

Finalment, no veurem ni sentirem debatre els quatre principals aspirants amb més possibilitats de presidir o formar govern després del 23J. Pel que sigui, el PP i Vox no volen. Només el dilluns 10 de juliol tindrem un cara a cara (de l’Espanya bipartidista) amb la meitat dels candidats: Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Segons molts politòlegs, «si les enquestes estan de la teva banda, millor estalviar-se el perill de debatre». Però en un polític (perdó, en un demòcrata) la por de debatre hauria d’inquietar-nos tant com si un cirurgià tingués pànic a la sang. Als EUA, el 1992, quan George Bush pare es negava a debatre contra Bill Clinton, els demòcrates van llançar una fórmula visual tan reeixida com efectiva per «convèncer-lo». A cada míting del republicà van començar a enviar un actor disfressat de gallina. Els mitjans van acabar fent-se ressò d’aquella anècdota i van batejar el president com a «George, el gallina». Cada acte públic de campanya amb el president es convertia en una mena de «Busca el Wally»; a la gallina no només la rastrejaven els càmeres, també l’equip de seguretat de Bush. Per obtenir un minut d’or a la televisió, anònims espontanis es van disfressar de gallina i el joc es va fer tan popular com imparable. Els assessors de Bush pare li van aconsellar llavors que parlés amb la gallina de torn per intentar treure-li importància a l’assumpte. Òbviament, no va servir de res. El relat visual construït en l’electorat basat en «George, el gallina» havia triomfat i l’única manera de demostrar que no era cap covard va ser acceptar el duel. No obstant, Bush pare no es trobava còmode en aquell debat i el seu cos ho va confirmar. Tot i que es va mostrar nerviós i distret la major part del temps, va ser un gest en concret el que segons els analistes va provocar que acabés perdent les eleccions i la reelecció. ¿Que què va fer? Just quan una dona del públic li va plantejar una pregunta, el candidat republicà va mirar el seu rellotge (pressa, avorriment, cansament...), cosa que es va interpretar per part dels espectadors com una falta de respecte. Alguns podrien considerar que potser el pobre home només estava comprovant l’hora; però el gest va ser tan fugaç que és evident que era una mostra d’ansietat i no de recerca d’informació en les busques. A més, ja ho havia fet anteriorment durant el debat. Bush no volia ser allà i el seu llenguatge corporal es va manifestar... Des d’aleshores, el pla d’escolta (què comunica l’aspirant mentre no participa verbalment) es considera tan o més important que la postura que adopta el polític quan intervé en un debat, i més en un cara a cara. Criticar amb una ganyota de burla la proposta o comentari del rival pot resultar molt divertit per a la parròquia d’un, però també pot allunyar el vot d’algun indecís que consideri que amb aquest gest s’ha mostrat condescendent i poc elegant. Ignorar visualment la resposta d’un adversari refugiant-se en les notes o preferint fixar la mirada cap als moderadors també pot portar problemes... El 87% de la informació que rep el nostre cervell és a través de la vista. Per això, si presencialment no mirem algú al parlar, és normal que ens reclami la nostra atenció: «¿Però m’estàs escoltant (mirant)?» Alguns candidats ignoren expressament el seu contrincant volent-lo menysprear sense entendre que en el debat s’ha de seduir (convèncer) precisament l’espectador/elector que pensa diferent i que es veu representat en l’adversari que es pretén ofendre. Si aquestes setmanes en alguns partits es valorava si «debat sí o debat no», no pot sorprendre’ns que entre una gran part de l’electorat el dubte fins al 23J sigui «votar o no votar». No obstant, els primers decideixen segons els seus propis interessos i conveniència electoralista. Els segons, massa vegades i des de fa massa temps ja, per obligació (perquè guanyi el menys dolent) o simplement despit («els votarà sa mare»).

El més llegit