No és cultura, és campanya, per Patrycia Centeno sobre Iceta en els toros amb el Rei

Diumenge passat Miquel Iceta es va avenir a acompanyar el rei Felip VI a Las Ventas. Ens en vam assabentar per la Zarzuela, que va publicar una foto dels dos; al compte del socialista, ni rastre... Potser perquè la imatge d’un ministre de Cultura espanyol donant suport presencial a la tortura d’un ésser viu no s’havia donat des que el PP va deixar el govern. Per descomptat, no és que els socialistes que van ocupar anteriorment la mateixa cartera no hagin defensat la Festa Nacional (tortura animal). Des de Carmen Calvo, que al seu dia va assenyalar que «no hi ha res més modern que una tarda de toros», fins a José Manuel Rodríguez Uribes, que tot i que al principi no recomanava anar-hi després (pel que fos) va acabar defensant que era una pràctica «compatible amb l’ètica i el benestar animal». Per la seva banda, Iceta segueix l’esperit ètic ecosocialista majoritari en aquest país: el de contradicció o també conegut com «el que em convingui segons el dia». Si l’octubre del 2021 va anunciar orgullós que els toros no s’inclourien en el bo cultural per als joves; el febrer del 2023 acatava la sentència del Suprem que l’advertia que havia de rectificar. Podríem dir que en aquest cas no va tenir cap altra opció, ja que la llei obliga. Mentre el president Sánchez planteja les eleccions del 23J com un plebiscit entre PSOE-PP/Vox i va assenyalant constantment i oportunament les diferències entre un govern progressista i un de retrògrad; la foto d’Iceta, a qui es va veure aplaudir durant la tortura, no s’allunya gens del que defensen en matèria animal els seus adversaris. Ancorats i amb l’argument de la tradició, alguns continuarien avui cremant bruixes a la plaça del poble... Però no s’equivoquin, aquesta imatge de suport del ministre a la festa donant-li consideració de cultura no és un error de comunicació o d’estratègia del departament. Perquè pot haver emprenyat animalistes com jo; però flirteja amb un públic més conservador i «més patriota». Cabrejant la majoria Amb tot, la jugada no ha sortit bé. Quan vols acontentar tothom, acabes cabrejant la majoria. No només perquè era evident que els Morantes de la Puebla no havien de canviar el seu vot i decantar-se de sobte pel partit socialista; també perquè, tot i que satisfets amb el gest, de seguida associacions i aficionats taurins catalans han exigit al ministre del PSC el retorn de les corrides a la comunitat. A Catalunya les corrides es van prohibir el 2010, tot i que es continuen celebrant correbous i altres activitats de maltractament animal amb el beneplàcit polític del nacionalisme català perquè cap partit del Parlament s’atreveix a perdre vots ara per una cosa així. Se sap que al rei Felip VI, a diferència de la gran afició que té el seu pare, no li entusiasma l’espectacle. Però el Monarca és conscient que els que diuen estimar el toro per tortura-lo –el vaig matar perquè era meu– és un dels seus públics més fidels i se l’ha d’amanyagar de tant en tant. A més, la pressió dels mitjans de comunicació de dretes per la poca implicació del Rei en aquests entorns també és digna de consideració i anàlisi. Per tot això, de tant en tant els regala les orelles: «L’educació i la tauromàquia contribueixen a donar cohesió a la societat». És clar que sí, Felip: i el toro –malgrat que tots els mamífers tinguin sistema nerviós– no pateix. Letizia, com va fer Sofia, va anar de mala gana a quatre corrides en la seva etapa de princesa, fins que el 2009 va dir prou. Segurament, és de les poques coses en què sogra i jove coincideixen. Ni la princesa Elionor ni la infanta Sofia han acompanyat mai el seu pare als toros, cosa que sí que fan en altres activitats com partits de futbol. Veurem que passarà quan la filla gran dels Reis faci 18 anys i el seu paper com hereva es defineixi. Perquè s’ha de tenir estómac –ser un discapacitat emocional– per suportar o disfrutar amb el patiment d’un animal indefens. Sigui com sigui, l’absència de la Reina marca una posició clara; llàstima que altres en aquest aspecte no siguin tan valents. No és cultura, és campanya.

El més llegit