Tvboy, manual del profeta de l'art pop urbà

Tvboy es defineix com «un modern Polzet». Però, en lloc de molles de pa, ell va deixant grafitis de petons impossibles entre polítics i futbolistes rivals a Barcelona, Milà, Roma, Madrid, Nova York... També enganxa amb cola extraforta els pòsters de celebritats convertides en superherois o en sants d’una nova teologia que reivindica els pobres, els immigrants, les dones maltractades i els homosexuals. «El meu propòsit és denunciar com funciona el poder i explicar el que passa avui dia», explica com si fos un modern Zorro, però sense antifaç. Ell porta caputxa, ulleres i mascareta en les seves intervencions nocturnes. El grafiter del segle XXI, com el dels anys 80, busca l’anonimat, el misteri de la foscor. Les brigades municipals de neteja solen arrencar en poques hores les seves obres d’art, però abans, una foto, un vídeo a Instagram, deixaran constància de la ‘performance’ per la qual un mur, una peça de mobiliari urbà, s’ha convertit en «democràtica galeria accessible a tot el món». Com altres grafiters de la seva generació, Tvboy no va ser un noi marginal. Va néixer en una família de classe mitjana i va estudiar a la universitat. Ho explica en el llibre ‘La calle es mi museo’ (Editorial Cúpula), on, a més de repassar el seu treball de carrer, defensa el moviment artístic del qual ell és un exponent: l’‘street art’, una cosa considerada no fa gaire «marginal» i que «no interessava ningú». Que ho expliquin als que es fan ‘selfies’ al costat dels seus grafitis. «Apaga la tele» Abans de dir-se Tvboy (pel logo amb la cara d’un nen dins d’un televisor amb què firma els seus dibuixos), va utilitzar el pseudònim de ‘Castro’. I abans, el 1980, va ser batejat com a Salvatore Benintende a Palerm, on va néixer. Aviat la seva família va deixar Sicília i va marxar a la Llombardia, a Milà, on es va contagiar no de Covid, sinó del virus de l’art. Als 16 anys copiava grafitis de mestres nord-americans en vagons i murs. Fins que el 1999 va començar disseny industrial al Politècnic de Bovisa. La idea de Tvboy va néixer d’una primera exposició amb molts televisors amb dibuixos a les seves pantalles. El logo ve a dir: «Apaga la tele i sigues el protagonista de la teva pròpia història». Basquiat (del qual pren la tècnica del regalim), Banksy (l’estergit o la plantilla), Warhol (els colors cridaners) i fins al manga japonès són els mestres de Tvboy, els dibuixos del qual comencen a popularitzar-se a Milà, Roma i Florència. Anna, la nòvia de Barcelona Amb una beca Erasmus es va plantar a Bilbao el 2002, i un any després, en una festa amb altres estudiants europeus, va conèixer l’Anna, la noia de Barcelona que va acabar convertint-se en la seva nòvia i la culpable que des del 2004 freqüenti la capital catalana, aquells anys coneguda com ‘la capital del grafiti’, ja que la normativa municipal no era tan dura i artistes com The London Police, La Mano i Freaklub deixaven empremta a Gràcia, el Gòtic, el Born i el Raval. Va deixar les revistes literàries i de monopatí on treballava i es va posar seriosament a fer pintades urbanes. La Guàrdia Urbana l’ha enxampat in fraganti diverses vegades i ha hagut de pagar multes d’entre 300 i 600 euros. «Tot i que molts ho considerin vandalisme, crec que les meves obres són com fer un regal a la ciutat i, tot i que impliquin un alt preu, estic disposat a pagar-lo», assumeix l’artista. L’alcaldessa Ada Colau, que és una de les celebritats que aplaudeixen el llibre de Tvboy a la mateixa coberta, posa un espès vel sobre les sancions i elogia l’artista adoptiu de la ciutat: «Barcelona llueix amb orgull moltes obres d’art urbà i, entre totes, fa goig trobar-se la sensibilitat, la llibertat creativa i el compromís de Tvboy». Ho diu perquè a ella mateixa l’ha retratat en diverses ocasions, com a Wonder Woman –com a l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena–, com a patrona dels desnonats, i com la Llibertat francesa. A les marquesines de la capital catalana també hi han aparegut Rajoy i Puigdemont fent-se un petó de cargol, igual que Messi i Ronaldo. Rosalía, com una verge, i Òscar Camps, el fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, portant als braços un immigrant rescatat del mar. Enllestit en dos o tres minuts «El meu mètode de treball és senzill –explica–. Primer dissenyo les meves obres, normalment a partir d’una fotografia, que converteixo digitalment en una il·lustració en blanc i negre per després imprimir-la en paper amb un plòter. Després les acabo amb pintura acrílica fins a donar-los la qualitat i la textura desitjades i, normalment, les retallo seguint la silueta, cosa que permet que els personatges s’integrin millor al fons que constitueix la paret triada per col·locar-les [...]. L’avantatge del ‘paste up’ és que l’operació sol durar tan sols uns dos o tres minuts». Així és també com ha dut a terme les seves últimes intervencions: la Mona Lisa amb mascareta per la cancel·lació del Mobile World Congress (el dibuix que tanca el llibre) i el retrat, alat, de George Floyd, l’afroamericà mort després de ser detingut violentament per diversos policies blancs a Minneapolis (al costat del Born Centre de Cultura i Memòria).

Tvboy, manual d'art pop urbà en vena

L'artista italià establert a Barcelona es marca amb 'La calle es mi museo' un retrat del nou grafiter del segle XXI, convertit en 'influencer' dins i fora de les xarxes socials

El més llegit