La docència és tan satisfactòria com complicada per a mestres i professors. Al llarg de les seves vides, passen per les aules centenars de nens i adolescents de futur incert però en el qual poden tenir realment molta influència.
A vegades els mateixos treballadors es desesperen davant de situacions que no poden controlar, com la presència a classe d’alumnes que no tenen cap interès a aprendre. Els que aquesta professora, Cruz Díez, ha qualificat a Twitter com a gamberros.
La qüestió és que, malgrat que durant una etapa determinada són precisament això, gamberros, alguns reprenen la seva vida i acaben estant agraïts als mestres a qui aparentment no feien cas. Així va narrar la Celia el retrobament amb els seus:
El relat ha generat immediatament un debat sobre aquest tipus d’alumnes i com són els retrobaments. Evidentment no totes les històries acaben igual. Aquí un exemple.
Però en general les xarxes es van omplir de missatges d’agraïment a la professora i a tots els que lluiten per reconduir aquests joves.
També hi havia comentaris de professors i mestres que se senten identificats amb el que expliquen.
I no podia faltar un debat sobre què fa que aquests treballadors hi posin tant esforç. Per a alguns, la vocació és essencial.
I l’Educació Pública. Aquí, una clara picada d’ullet a la seva importància.
En qualsevol cas, com tot a la vida, és qüestió d’entusiasme: